Episode Transcript
[00:00:06] Speaker A: Fins.
[00:00:20] Speaker B: Bon vespre, benvinguts a la tertúlia prosfita. Avui potser alguns us pregunteu com és que no estem parlant del caos ferroviari que viu Catalunya des de fa dos dies.
Per què no parlem de la mala gestió que està fent de tot plegat el govern de la Generalitat de Catalunya?
Sobretot demà! la mala gestió comunicativa i la mala gestió de previsió.
Un govern que viu un dels moments més complicats segurament d'aquesta legislatura amb un president ha ingressat a l'hospital fa gairebé una setmana i sense data de la seva reincorporació, perquè els metges ja han dit que segurament s'allargarà més de 15 dies la seva rehabilitació. La rehabilitació en realitat es pot allargar molt més, però com a mínim 15 dies a l'hospital.
Però és que, pensant-ho bé, d'això no hem parlat de totes les tertúlies aquests dies.
I dubtàvem què més podíem aportar nosaltres en tot plegat. Nosaltres som la tertúlia brusqueta per algun motiu, perquè tenim clar el nostre marc nacional, perquè tenim clar que parlem de la independència dels països catalans.
I sí, és cert que no funcionar els trens té a veure amb la independència, té a veure amb l'espoli fiscal que vivim i té a veure amb la necessitat de tenir un estat propi per poder crear unes infraestructures que funcionin de la manera correcta. Però creiem que aquesta setmana hi havia un tema que sí que hi ha hagut polèmica, però que potser poques tertúlies han aprofundit en el contingut i creiem que nosaltres podíem fer-ho i que era interessant que tots plegats hi reflexionéssim. Sí, parlo del documentari, si és que es pot dir així, i caro, la setmana en llames, i de la polèmica que ha generat tot plegat. Per si algú no sap de què parlem, es tracta d'un documentari que es pot veure a Filmin aquest mes de gener, on explica les protestes contra la sentència del procés del 2019 des de la mirada de la policia espanyola, sense tenir en compte ni el context ni la repressió que van viure els catalans aquells dies.
És una operació d'emblanquiment pura i dura de la violència policial espanyola a Catalunya aquell octubre del 2019. I per parlar d'això hem convidat a la tertúlia aquesta setmana el Vicent Bartal, bon vespre.
[00:02:33] Speaker A: Hola.
[00:02:34] Speaker B: I el Josep Núñez Narcóz Lleras, bon vespre.
[00:02:36] Speaker C: Bon vespre, què tal?
[00:02:37] Speaker B: I benvinguts tots dos. Aquesta setmana no heu parlat del documentari, per tant l'heu vist. Una primera valoració ràpida.
[00:02:46] Speaker A: Des del punt de vista del documentari, ja s'ha dit, és un documentari completament fals, que falseja completament la realitat.
El final és el pitjor, perquè és quan intenten prendre una pel·lícula inexistent.
El que passa, que vist des de la posició d'un independentista, i més encara d'un independentista com jo, que en el seu moment vaig defensar obertament l'actuació dels xiquets d'Urquinaona i vaig dir que estava molt orgullós d'ells, Home, fa pensar molt, perquè realment en aquell moment ja vam explicar que es va derrotar la policia espanyola, que la policia espanyola va haver de marxar aquell dia enrere perquè no podien més. I el documentari, encara que sigui una porqueria des del punt de vista propagandístic, demostra això, que la policia espanyola estava destrossada.
[00:03:38] Speaker C: Sí, sí. De fet, l'única cosa que té com a valor aquest producte audiovisual, diguéssim, seria el valor documental de veure fins a quin punt antiavalots de la policia espanyola, no?, i els hi posem cara i ulls i tal, expressen aquesta por i reconeixen aquesta incapacitat de fer front a aquella indignació enorme de tanta i tanta gent, perquè a més a més això ho destaquen, s'estaven sorpresos del volum i de la quantitat de gent que estava protestant a la Via Laietana i a la Surquinaona. aquells dies, no?
Per tant, aquest és l'únic valor que crec que té aquest producte, el poder onstatar això, perquè va ser així, i també perquè és interessant veure, estic agafant les parts com...
interessants o bones de destacar, crec jo, perquè, efectivament, és una porqueria de documental des d'un punt de vista periodístic i cinematogràfic i tot el que vulguis. Però és interessant veure com els policies expliquen com arriben a Barcelona per intentar sufocar les protestes, que ja s'esperaven que s'esdevindrien, comencen anant a l'aeroport, I hi ha una imatge, que a mi em va quedar gravat això, eh? Hi ha una imatge d'aquestes que són enregistrades des de les files dels antiavalots mateixos. Sí.
[00:05:09] Speaker B: Perquè una de les coses que sí que porta el documental, que no seria que porta eh, però que és nou, és que veiem vídeos gravats per ells mateixos on els sentim parlar en aquells moments.
que.
[00:05:21] Speaker C: Això és un punt de vista molt, molt, molt concret, però bé, té aquest valor també de veure com a material inèdit, fins i tot, aquest punt de vista. Però des d'aquest punt de vista, quan arriben a l'aeroport, ells, a l'arribada, aquell migdia, tarda, inicialment, també és revelador veure com la concepció que tenen dels manifestants, que els veuen com uns salvatges, com una gent... És la deshumanització de la gent que es manifesta i, diguéssim, la desactivació, l'anul·lació del dret de protesta, només hi ha amb la mirada i amb l'aproximació que fa una policia sobre els manifestants, perquè en aquell moment el que hi ha són gent, rius de gent que es van... aproximant l'aeroport, que arriben a l'aeroport, ells amb els seus furgons dels antiavalots arriben a l'aeroport i expliquen, tornen a dir allò de les mirades d'odi, de l'hostilitat... Bé, era una protesta de gent que estava indignada pel que estava passant.
Però després hi ha un moment en què tot canvia i és el que no s'esperava en ells.
És quan la protesta es trasllada a l'aparcament de l'aeroport. i es troben en una batalla campal, perquè la gent ja no en té prou amb seure a terra i protestar, sinó que va un pas més enllà, perquè no obliden el que va passar el 2017 i el que els hi van fer aquella mateixa gent, no?
I veure, constatar això en el documental, a mi em va semblar interessant, i fins i tot hi ha això, una imatge que em va quedar gravada, que eren els manifestants que s'estaven enfrontant contra els antiavalots, que cridaven... Els hi estaven tornant. Reproduint.
[00:07:04] Speaker A: Els.
[00:07:04] Speaker C: Hi estaven tornant. I la resta del documental és constatar dia rere dia com la gent ja havia dit prou.
Ara.
[00:07:12] Speaker B: Anem parlant una mica d'aquests trossos del documental, però m'interessava això que deies tu, Vicent, perquè jo és la sensació que vaig tenir veient aquest documentari, no? Perquè de cop vaig veure que generava molta gràvia, disgust cap a filming, no?, que n'hi hagués més, però jo després de veure'l vaig sortir més empoderada.
És a dir, de cop vaig recordar com ens vam sentir aquells dies, i tot.
Que ells... Em va sorprendre veure com ells estaven convençuts que érem capaços de guanyar-los. Bueno, és.
[00:07:49] Speaker A: Un retrat de la Catalunya valenta.
És un retrat d'uns espanyols que arriben així convençuts que són muelles, que els catalans no són capaços de fer res, i es troben una Catalunya valenta, una Catalunya digna i una Catalunya capaç de derrotar-los. Jo crec que el que els impressiona més és sentir-se derrotats, perquè ells estan acostumats i ho repeteixen un munt de vegades, no?
No és normal, perquè el normal és que tu fas la primera càrrega i la gent es dispersa, i aquí no es dispersa ningú. Tu fas la primera càrrega i la gent aguanta la càrrega. Oh, xaval, clar que sí.
El que passa és que fa pensar molt, a part del tema del filming, que suposo que després en traurem... Fa pensar molt per què no n'hi ha un documentari, per què no n'hi ha una pel·lícula del primer d'octubre o del 6 del 2019 des de la nostra perspectiva.
I per què hem hagut d'acabar anant a petar una pel·lícula feta per una gent d'extrema dreta, Vox, Jussapol, tota aquesta gent entusiasmada amb la pel·lícula.
Per què hem hagut d'anar a parar a una pel·lícula d'aquest estil? Per reconèixer-nos a nosaltres mateixos. Com és que la indústria cinematogràfica catalana ha estat incapaç de fer una pel·lícula de coses tan èpiques que en qualsevol país s'havien pel·lícules, films, sèries i còmics i de tot, com el primer d'octubre, el 3 d'octubre o els fets d'octubre del 2019. La repressió?
Bueno, no només la repressió, la repressió i l'opor evidentment, però també n'hi ha, jo crec, el no voler-se mullar.
Per part de les grans productores. Les grans productores, jo no sé qui és, no sé si són les productores, els directors, el públic, jo no sé qui té la culpa d'això. El que constate és que a Dinamarca haurien fet 5 sèries, a Finlàndia... Bé, a Dinamarca els nazis la van invadir en menys de 24 hores.
Jo els últims tres anys he vist com set pel·lícules de la resistència contra els nazis. Què vol dir això? Que estan esos d'aquell pobre xicó de Poble que va ser l'únic que va resistir l'entrada dels nazis, li han fet catorze pel·lícules.
Com és que a Catalunya, als Països Catalans, Ningú ha fet una pel·lícula explicant el que va passar. M'ha vingut.
[00:10:10] Speaker B: Al cap que el Jordi Casanovas sí que va fer una obra de teatre. Sí. Per exemple, que com havia afectat en una família, no? Que tampoc era tan fora, però sí com una família havia viscut aquell primer d'octubre. Clar, però.
[00:10:22] Speaker A: Un film, un film èpic.
A mi m'agradaria veure... Jo recordo molt aquells dies. Aquells dies, tots ho recordem. Treballàvem... I tant. Feia quantes hores al dia. I jo vaig passar moltes hores al carrer, i vaig viure moltes anècdotes molt impressionants.
Recordo, per exemple, un moment determinat, clar, n'hi havia gent que em reconeixia, i un moment determinat que una dona se m'acosta, i era la mare d'un nano que estava en primera fila.
I m'explica que era la mare, i estava mirant-ho allà, no?
I jo pensava que anava a dir...
Convèncer-lo que marxi, no? I aquella dona em va dir... Expliqueu-li les regles bàsiques.
I em vaig quedar molt impressionat. Expliqueu-li les... O sigui, la mare estava dient... No, no, ja estic orgullosa que estigui allà. Però, caram, és la primera vegada. Expliqueu-li les regles bàsiques, no? Clar, com és que no tenim la història des.
[00:11:22] Speaker C: Del punt de vista dels nanos? perquè l'efecte és que s'acaben amagant de la memòria col·lectiva grans victòries. És això, i penso en el referèndum, el 3 d'octubre, i des de molts punts de vista i de molta gent que va fer coses d'una gran valentia, no?, i de fer un pas endavant. I, a més a més, ha de pensar molt els informàtics del 1 d'octubre i del Tsunami. Els que van crear el Tsunami, els que van demostrar que podíem ser capaços de controlar el territori totalment. I de tenir absolutament a les mans la policia i el servei d'intel·ligència. Els que van portar les urnes.
I tot això són relats de victòria que, per això que t'ho comentes, Vicent, el no haver-hi produccions potents, de gran difusió, que ho recordin. És que ja fa gairebé 10 anys de tot això.
I ara hi anava pensant, no, amb el per què, amb això que deies de la por, Tutxell. I m'ha vingut al cap, que potser ajuda a explicar-ho, El documental aquell que precisament es va estrenar a Filmin, que era el del Boye, aquest últim de Boye el Enemigo Público, de Sebastián Iñárraz, ara quan ho deia no em vull equivocar del nom, eh?
Sebastián Arabia, del director Sebastián Arabia, que a més a més hi van parlar.
Clar, Sebastià Narabia ja havia fet una primera versió del documental de Voyer just abans que Voyer assumís la defensa dels exiliats i s'impliqués activament en contra de la repressió i en el procés d'independència.
Just abans. Ell havia fet un documental sobre Boye, llavors va fer aquest altre documental, que era la part de com Boye encarava la repressió justament per haver participat de la defensa dels exiliats. Doncs Sebastià Narabia ens explicava les enormes dificultats que va tenir per poder fer aquesta producció, per poder fer-ho. El fet de fer un documental sobre a Gonzalo Boye, un documental que, a més a més, l'agafava ell, bàsicament era ell parlant, era com una entrevista a fons, però fent una cosa que aquest altre producte de filming sobre els antiavalots de la policia espanyola no fa, que és donar context, que és oferir molta informació, que és fer preguntes incòmodes fins i tot a Gonzalo Boye, etcètera, doncs les dificultats que va tenir per fer això Sebastià Narabia. I van ser moltes, i explicava les amenaces de mort, l'assenyalament, el quedar arraconat dins del sector, el tenir dificultats enormes d'obtenir finançament per produir aquesta pel·lícula, i el rebre i el patir el boicot de proveïdors, de proveïdors de material, per poder treballar no només amb aquell documentari, sinó amb d'altres produccions que ell tenia en marxa, l'estigmatitzar-lo, l'assenyalar-lo i l'arraconar-lo.
I jo suposo que hi ha una por que això passi, perquè això passa, perquè això s'ha vist que passa, perquè és un dels efectes més de la repressió contra tot el moviment independentista, no? Sí, però ara.
[00:14:28] Speaker A: Vivim en un món en què tu fas una pel·lícula d'aquestes que la miren a Dinamarca.
La mateixa Filmin és l'exemple d'això. A Filmin et passes el dia mirant pel·lícules daneses, noruegues, israelianes, per exemple, que n'hi ha en un munt, no sé què, àrabs, Avui dia, el teu mercat ja no és.
[00:14:49] Speaker C: El més gran. Tens un potencial de difusió enorme.
Per tant, quina porta ha de fer això? No ho justifico, eh? No, ja t'entenc. Que pot explicar, d'alguna manera, el per què. És el temor, el temor aquell. Per tant, això crec que explica una manca de valentia... i de dir, va, doncs som-hi, perquè això s'ho mereixi, I perquè això que tu dius existeix. I no cal.
[00:15:15] Speaker A: Anar tan lluny. Moltes de les crítiques o dels comentaris sobre el teu llibre 3 dies d'agost, el llibre que hem publicat a Vilaweb, molta gent m'ha dit que és un thriller.
Sí. I és un thriller. Evidentment. A més, l'has escrit com si fos feina d'un thriller, no?
Per què ningú fa aquesta pel·lícula? Sí, és una.
[00:15:35] Speaker C: De les que preguntes per corrents, no? Com és que no se'n fa una pel·lícula? Com és que.
[00:15:38] Speaker A: Fas això, no? Com és que.
[00:15:39] Speaker B: Està passant-nos això?
De fet, en el film hi ha un moment que un dels agents diu que la societat no oblidarà això.
I jo pensava, ostres, sí que ho estem oblidant una mica.
O sí que veient aquelles imatges pensava, jo no tinc aquesta sensació, ja no recordem aquell octubre, recordem com les coses dolentes d'aquell octubre, no les coses positives, d'alguna manera. I com estàvem parlant ara, és la repressió, però també perquè ens han guanyat el relat, seria la pregunta.
Jo crec que.
[00:16:18] Speaker A: És culpa nostra en bona part.
És a dir, com que vam guanyar, com que la independència es va proclamar, el Parlament va proclamar la independència, vam fer el pas que no havíem fet mai en la història, i després el govern no va ser capaç de convertir això en un fet real, i després vam viure tot el que hem viscut per part dels partits independentistes, la gent ha estat tan enfadada, tan desil·lusionada, tan cremada, tan trencada, que no és capaç de mirar-les de forma positiva.
I com més anem insultant-nos, agredint-nos, lamentant-nos i posant-nos malament, pitjor.
Més lluny estem del que hauríem de ser. I hem dit que no parlaríem d'extrems, però que això m'he parlat un segon, d'extrems. Aquest país no té govern. Però com és que no n'hi ha ningú organitzant? No té oposició?
Com és que no està el carrer cremant una altra vegada per això?
Com és que ningú convoca una manifestació per fer dimitir aquest govern? Escolta, hem tirat un president de la Generalitat a València, eh? No es pot tirar un president de la Generalitat a Barcelona. Per què passa això? Jo crec que en bona part passa... perquè hem entrat en una dinàmica tan negativa, tan de criticar-ho tot, de no estar d'acord en res, d'enfadar-nos constantment els uns als altres, que no vegem res. Estem absolutament encegats per la ràbia i per el descensís. I això ens està fent més mal que la repressió.
Molt més mal que la repressió.
Ser incapaços de tindre la més mínima mirada històrica.
A mi, aquests dies, per diverses safades i coses que he fet, m'ha vingut al cap una anècdota que crec que és important, o que pot ajudar a entendre el que està passant.
Devia ser el 2018 o el 2019, i vaig participar en un debat en el qual hi havia també un exministre d'Afers Exteriors, Letó, sobre la independència de Catalunya, el que estava passant, un debat internacional.
I aquell home va dir una cosa que em va deixar parat i que no vaig saber respondre. Jo, que normalment soc capaç de respondre tot, allò no ho vaig saber. No va saber què dir.
Perquè l'home va dir, els catalans el problema que tenim és que havien de ver fer la independència el dia que es va morir Franco.
I no la van fer.
I jo vaig pensar, hòstia, quina raó que té este home.
Però clar, el dia que va morir Franco, la independència no estava al cap de la societat catalana.
Hi havia Pedrolo, hi havia Justet, hi havia Pere IV, hi havia el PSP, hi havia Xirinacs, i para de comptar. No n'hi havia res més.
Què ha passat ara?
Què és el que hem aconseguit del 2012 a ara?
Que la independència sigui el centre de la vida política catalana.
I ara, quan es mulla Franco, la pròxima gran oportunitat històrica, la independència serà el centre de tot. I el gran debat serà, eh, eh, ara toca la independència.
Clar, això, això, no som capaços d'apreciar-ho. Perquè no vam ser capaços de guanyar-la la primera. Però és molt.
[00:19:32] Speaker C: Important apreciar-ho perquè no s'acabi perdent tampoc, perquè no deixi d'estar en el centre, perquè hi ha tota una inèrcia per diversos interessos polítics i econòmics de tota mena, dels últims anys de treure, d'anar apartant progressivament la independència del centre del debat polític com a solució als problemes que té aquest país i que estem veient d'una manera molt bèstia avui mateix amb el caos de Rodalies, etc.
Clar, i jo crec que això que comentàvem al començament, de per què no hi ha productes potents audiovisuals que recordin aquests fets, ja forma part una mica d'aquesta estratègia, és un efecte, crec, d'aquesta estratègia d'amnèsia, d'introduir aquesta amnèsia, d'esborrar aquesta memòria col·lectiva que hi és i que hi és molt present. Jo voldria afegir una cosa, jo crec que la causa principal del per què això, dèiem això que la societat no oblidarà, deien els policies, potser sí que ho estem oblidant, crec que la causa principal té a veure amb això que explicava el Vicent, i una mica relacionat amb això, però aquí hi ha una altra qüestió que em sembla que no és menor, que és el que va ser el Tsunami i el que va ser Urquinaona aquells dies i com políticament es van moure les coses en relació amb el Tsunami i com es van políticament moure en relació amb Urquinaona.
Vull dir que en el sentit que això que retrata aquest film, retrata de la manera peculiar que ho fa aquest documental, és Urquinaona sobretot, I hem de recordar que a Urquinaona els presos polítics, des de la presó, anaven criticant i intentaven frenar les protestes d'Urquinaona.
Recordem com hi havia alguns polítics que anaven a la Via Laietana a intentar apartar, per exemple, i que van haver de sortir perquè la gent no estava disposada a abaixar els braços. perquè Urquinaona va col·lisionar amb l'estratègia del Tsunami. L'estratègia del Tsunami era molt interessant i era molt potent i tenia una capacitat i un potencial enorme de mobilització i de desestabilització de l'Estat.
Però va ser utilitzada políticament d'una manera molt determinada, era seat and talk.
Al final, l'objectiu era el seat and talk.
Però, clar, seat and talk, de quina manera seiem i parlem?
Perquè, efectivament, al cap d'uns quants mesos van seure i van començar a parlar. Però ja veiem de quina manera i amb quins condicionants i amb quins objectius.
Jo crec que això també d'alguna manera influeix en el fet que aquestes protestes, després va venir la pandèmia, crec que també és molt rellevant com va acabar, va tallar al carrer tota una dinàmica de protestes i de mobilitzacions, però crec que aquest factor és important i que no l'hem d'oblidar. Respirant una mica.
[00:22:32] Speaker B: Amb les dues coses que vosaltres dèieu, quan és el moment de crear la independència.
Perquè llegia la Mònica Planes de l'Ara, que acabava el seu article dient una frase que em semblava interessant, que diu, pel que diuen aquests policies, potser sí que teníem la independència a tocar. És a dir, en aquest moment d'Urquinaona, si la política hagués vist Urquinaona d'una altra manera, potser la independència hauria estat possible?
i el 27.
[00:23:02] Speaker A: De setembre de 2017, després que el Parlament proclama la independència, els polítics no opten per allò que van fer i la població no opta per anar-nos a casa.
És a dir, si el que va passar el 2019, no només Urquinaona i l'aeroport, les marxes de la llibertat van ser brutals, si tot allò passa el 27 de setembre.
[00:23:25] Speaker B: I aquell octubre s'hauria pogut reprendre tot si Quim Torra hagués pres una altra.
[00:23:33] Speaker C: Decisió? Era una oportunitat, el que passa és que recordem que hi va haver la voluntat Hi va haver negociacions polítiques entre els partits independentistes per veure com les protestes contra la sentència s'articulaven políticament d'alguna manera. I allò, ara parlo de memòria, però crec recordar que va acabar amb una proposta de resolució molt retallada, presentada en el Parlament, que era una declaració fluixíssima que no implicava absolutament res ni vinculava de cap manera, perquè ningú estava disposat a anar més enllà. Potser el president Quim Torra a títol personal o individual jo crec que volgués anar més enllà, però políticament ni el seu grup ni Esquerra Republicana i tampoc diria que la CUP estaven gaire disposats a anar més enllà sobre com des del Parlament, que crec que era el lloc per prendre les decisions, per articular políticament allò que als carrers s'estava movent d'una manera tan potent, doncs que pogués tenir cap sentit, i no va tenir cap sentit allò. N'hi ha un.
[00:24:45] Speaker A: Fet que no podem perdre de vista.
Tot el que va passar el primer d'octubre, és a dir, tot el que va passar des de la Constitució de l'Assemblea Nacional Catalana fins al 2019, té una doble vessant. Per una banda, és la independència, i és la vessant més clara.
Però té una altra vessant, que és una altra manera de fer política.
Dit en termes clàssics, i faig una mica de broma perquè s'entengui, era poder popular.
I tots ho vam viure, això.
Assemblées massives al carrer, gent mobilitzada constantment, debat constant sobre com ens canviaria la vida.
No sobre quina bandera accedia a la bandera o on estaria la frontera, sinó com ens canviaria la vida als catalans.
I aquí va haver-hi un punt en què la classe política tradicional es va espantar. I a Urquinaona es van espantar, sí.
A Urquinaona, els polítics es van espantar... veient el que la societat era capaç de fer.
I van reaccionar, eh? Escolta, jo... Recorde el conseller d'Interior de l'època els comentaris que em va fer sobre l'article editorial de Vilaueca, on en suporta a estos xiquets, que deia alguna cosa així... Són els nostres. Són els nostres, aquells eren els nostres, eren la nostra gent, no? I en perill.
[00:26:04] Speaker C: De tot.
Recordem com van reaccionar els Mossos d'Esquadra a aquelles protestes, quina actitud van tenir, no? Vull dirigir... Hi ha algú que aquella... I aquí n'hi.
[00:26:13] Speaker A: Ha un problema, que és el que estem vivint ara, n'és conseqüència.
Allà no només n'hi ha un enfrontament Catalunya-Espanya, n'hi ha un enfrontament societat-classe política.
En aquest enfrontament n'hi ha una part de la classe política que, proposant la independència i alguna cosa més que la independència, canalitza aquest enfrontament.
Però n'hi ha una part molt gran de la classe política que no en vol saber res.
I el que estem veient ara què és?
Estem veient una part de la classe política que vol oblidar el primer d'octubre.
Avui en dia n'hi ha polítics independentistes que voldrien oblidar que el primer d'octubre va existir.
I que fan el que siga perquè no es note que el primer d'octubre va existir. No per la independència, perquè en teoria segueixen sent independentistes, sinó per l'aport al poder popular i per l'aport a l'afecció de la gent, perquè al final... La independència què és, si no canviar la vida?
La independència no és només canviar la frontera. La independència és entendre que hem de canviar la frontera per poder canviar la vida.
Tots els escàndols que estem vivint en el dia a dia, tota aquesta insatisfacció absoluta de la societat, aquesta tensió que estem vivint en la societat, perquè això és un desastre de vida, estem vivint molt pitjor que fa 25 anys, Això, n'hi ha un objectiu, que és la independència, que pot permetre'ns tindre les eines per canviar-ho. Després ja veuríem si ho canviaríem o no. Una altra pel·lícula, jo ja... Sí, he de.
[00:27:46] Speaker C: Pensar en aquesta setmana, en l'entrevista que li va fer l'Odbo a l'Elisenda Pelluzier, que l'Elisenda... Parlaven del finançament, no?, d'aquest finançament singular, entre cometes, i l'Elisenda deia una cosa que era molt interessant, i retratava molt una mica això, és a dir, Què li deia? És que jo, el 2007, 2008, en vaig estar parlant molt del model de finançament i de l'ordinalitat, etcètera, però és que, clar, havíem passat a parlar d'una altra cosa, que era de com repartíem els actius i els passius en Espanya, perquè estàvem de ple, el nostre esquema mental se centrava absolutament en com faríem possible aquest estat propi, no? I això va ser així. I llavors han tornat a desplaçar l'eix del debat un altre cop enrere, cap allò.
Per això aquest desencant, aquesta desil·lusió, perquè estem veient que el país cau a trossos de la mateixa manera que ho queia el 2007, quan hi va haver aquella enorme manifestació de gent que es rebel·lava contra l'estat de les infraestructures, precisament.
El que passa és.
[00:28:53] Speaker A: Que si no recuperem el moviment popular, que és el gran problema, i al moviment popular no li afecta tant la repressió com la mala maror, si no recuperem el moviment popular, no farem res.
Quan hem demostrat que es pot guanyar, és que ja ho hem fet. A mi a vegades la gent em diu, com es pot fer? Sí, ja ho hem fet.
Vam tindre una majoria al Parlament, vam fer les lleis de desconnexió, vam proclamar la República, ja estava fet.
El que calia era el que no vam fer en aquell moment.
Però com es guanya? Ja ho hem demostrat.
Ja hem guanyat. Vam guanyar el 2017.
Després, no vam saber seguir això, va haver-hi una situació política que no va permetre seguir això, d'acord, però guanyar? Ja hem guanyat, ja hem demostrat com es pot guanyar. I el documentari aquest ens ho explica amb una claretat meridiana.
O sigui, tothom era conscient que guanyàvem.
Aquells policies ho diuen claríssim. No es pot contra aquesta gent. No es pot.
Ens.
[00:29:59] Speaker B: Peníem por, també.
[00:30:00] Speaker A: En crear clar el document. Estem espantats. I, ojo, estem parlant dels antidisturbis espanyols. D'elit, diguem-ne. O sigui, gent que s'ha vist en situacions molt complicades.
I ho diuen un darrere l'altre. No havien vist mai una cosa igual. No es pot parar, això. Per què? Perquè estàvem davant d'una revolució.
en directe, una revolució popular.
I això no és dispersar un comitè d'empresa, dispersar un grup que protesta per una presa d'un pantà, o dispersar una colla de nacionalistes que volen que la llengua estigui en el joc que ha d'estar. I quan es van trobar allò, es van quedar absolutament espantats. Però clar, és que tothom s'ho creia. Jo n'hi ha una anècdota que sempre... Nosaltres, n'hi ha una prova, quan la gent diu allò, bé, oh, no està ben preparat, si estructura... N'hi ha una prova claríssima, que són els atemptats del 10 d'agost.
El 72, el de 7 d'agost, durant tres dies aquest país va seguir independent.
Aquí no manava ningú més que la Generalitat.
I això es va traduir en ordre públic, es va traduir en relacions internacionals i es va traduir en relacions amb Espanya.
Recordem que el...
Qui era el que estava? El Rajoy, no? El Rajoy va vindre a Barcelona i va haver de fer la roda de premsa amb un faristol logotipat per la Generalitat.
Això, per a un govern espanyol, és un insult monumental. Però és que n'hi ha anècdotes.
El ministre dels Exteriors francès i alemany, Chuns, només van parlar amb la Generalitat, La Generalitat li va concedir a Saraya Sáenz de Santa María que s'entrevistés durant 10 minuts amb aquests, però tot el rato es duien ells, es van portar ells, es van fer dormir ells als hotels, no sé què, i quan se'n van anar, i això és conegut, un dels dos ministres li va dir a Raül Romeva, ara ens volem molar sovint, perquè... Sereu independents i ens trobarem a les reunions a Brussel·les.
Els espanyols estaven convençudíssims que guanyaven i que marxaven.
Els europeus estaven convençudíssims que guanyaven i que marxaven.
Nosaltres estàvem convençudíssims que guanyàvem i que marxàvem.
Si estaven totes les condicions, per què no estan ara?
En bona part, perquè nosaltres hem deixat d'estar convençuts i ens dediquem a barallar-los estúpidament entre nosaltres.
Tornant una mica al.
[00:32:35] Speaker B: Documentari, sí que és veritat que hi ha un moment que hi ha moltes mentides, i així m'ha de dir el documentari.
Una de les quals és que, clar, no hi ha el context de la repressió en cap moment, no? Els únics ferits són policies, no?, i de moment més... més lacrimògen de tot.
Però sí, clar, tornant a aquell aeroport, no?, el que va convocar el tsunami aquell primer dia, Recordeu les xifres de gent que va atendre el SEM. Va atendre 131 persones, 115 de les quals a la T1 de l'aeroport.
D'aquests, 24 van haver de ser traslladats a centres sanitaris, entre ells un home de 30 anys amb un traumatisme testicular i un altre va perdre un ull.
O el divendres aquell que va fer després les marxes, van arribar a Barcelona, no? Aquell dia es van atendre a 182 persones, entre les quals tres manifestants van prendre les lesions oculars. Això era un documentari? No hi.
[00:33:42] Speaker C: És. A més, hi ha els relats que nosaltres durant anys hem anat recuperant, insistentment, explicant i hem anat seguint tots els procediments judicials relacionats amb aquests casos de manifestants que relats esfereïdors, com el del Guillem Padilla, per exemple, no? Sembla.
[00:34:00] Speaker B: Que miriament el del Guillem Padilla? Sí. Mira, doncs el Guillem Padilla era el que passava just a aquestes imatges.
Com deia aquest noi de la samarreta, de la suadora de carbassa que estem veient ara mateix, és el Guillem, no? Que ell després ha denunciat que va patir tortures aquell dia. I a.
[00:34:27] Speaker C: Més a més hi va haver una investigació judicial oberta durant molt de temps contra diversos agents que estaven investigats per aquests delictes de maltractaments i tortures contra ell, perquè el relat que feia ell dels maltractaments, de les vexacions i les humiliacions que va patir quan se'l van endur en el moment en què el van atrapar, que és el que vèiem a les imatges, amb aquella violència i aquella desproporció, però després també quan el van endur dins de la prefectura, tot el que li van arribar a dir i el que li.
[00:34:55] Speaker B: Van arribar a fer. I que en les imatges veiem que era un moment en què la.
[00:34:59] Speaker C: Gent estava asseguda. Sí, la violència policial. Per això aquest documental és una exaltació de la violència policial i una omissió dels efectes d'aquesta violència. En el cas del Guillem, o el de la Xènia, o el de la Paula, o de tants altres que hem anat seguint aquest temps. Jo, clar, en relació amb això, quan qualificàvem el documentari, dèiem que no se'n pot dir un producte periodístic perquè no té cap tipus de voluntat d'explicar tot aquest context, que l'amaga deliberadament, perquè sap que existeix això, és evident que saben que aquests efectes, aquestes conseqüències hi van ser, i per tant és una omissió deliberada, no?
Clar, jo mirava qui eren els responsables, les directores d'aquest documentari, que són la... Susana de Alonso i la Elena García Cedillo, que la productora és una productora de Madrid que es diu La Caña Brothers, però tampoc queda clar en els crèdits ni en la informació que hi ha disponible d'aquest documentari quines són les vies de finançament que ha obtingut, si ha tingut ajudes d'institucions espanyoles o catalanes o de quin tipus. No queda clar això.
I llavors aquesta productora en concret, la Canya Brothers, pel que he vist, és una productora mitjaneta, de Madrid, que ha fet productes que han passat sense pena ni glòria en televisions com DMAX, o Movistar Plus, o alguns documentals ha fet. I llavors aquestes dues directores, que són coguionistes també, clar, això els està mirant i la veritat és que tampoc tenen un currículum gaire extens.
Elles es presenten com a periodistes. De fet, una d'elles, la Sosana de Alonso, piulava a les xarxes socials quan es va estrenar el documentari a Filmin.
Va anunciar-ho i va dir, a més textualment m'ho he apuntat, deia, per què soc periodista? Por esto.
Dic, home, Molt treball.
[00:37:03] Speaker A: D'Orgull periodístic.
[00:37:05] Speaker C: No diria jo que em puguis presumir amb això.
Però també llavors el que he vist és que aquest currículum que tenen, que no és gaire extens, el que tenen és que han fet produccions que ja eren com sèries d'aquestes, com de documentaris de no ficció relacionats amb la policia espanyola. O sigui, ja venien d'haver produït coses que eren exaltació de la policia espanyola. Hi havia una cosa que van dirigir totes dues, es diu Fugitivos, que és sobre una unitat de la policia espanyola que es dedica a empaitar i a detenir a persones vinculades al crim organitzat, per assassinats o per narcotràfic o coses així, i llavors ens feien una cosa molt d'així des de dintre. Són publics reportatges, són gairebé productes fets a la carta.
per la policia espanyola, i un altre producte que es deia 091, alerta policia, i que també era una sèrie de diversos capítols sobre com funciona, però clar, tot d'una manera presentant-los com a herois, etc. Aquest és el currículum d'on venien.
I el que vaig veure també és que arran de totes aquestes produccions, una d'elles, l'Helena García Cedillo, fins i tot va rebre la creu de l'ordre del mèrit policial amb distintiu blanc.
L'octubre del 2024, quan celebren el dia del patró de la policia espanyola, fins i tot té la distinció aquesta senyora.
Llavors ja sabem de quin peu calcen i quin tipus de productes fan, i aquí la qüestió és com és que una cosa així que és un pamflet absolut i que gairebé hauria pogut produir i dirigir el Departament de Comunicació de la Policia, doncs això arriba a Filmin, que és a la Unco. I.
[00:39:03] Speaker A: Tenen la col·laboració de la policia segur, perquè entrevisten els policies d'uniforme, tots sabem que això requereix un permís, perquè els entrevisten dins de... De dependències policials. De dependències policials i s'ha donat un permís. Perquè accedeixen a gravacions de la policia... Tenen imatges de l'helicòpter, de la policia, aquests dies. Què li pot passar a les imatges de l'helicòpter de la policia? La policia, no? I, efectivament, tot això forma part d'aquesta cosa de la propaganda. Jo crec que en això, tornant al que dèiem abans, com ningú ho ha fet el primer d'octubre i tal, això ja fa temps que s'ha après. És a dir, Hollywood va fer que els Estats Units dominaren el món. I ara avui la gent ho ha entès i està fent-ho.
Ara, per exemple, en qualsevol cadena, els israelians, per exemple, estan fent una sèrie de produccions molt bones des del punt de vista cinematogràfic, estic parlant de Fauda o de Teherán, per exemple, molt bones des del punt de vista visual, artístic, etc.
Perquè, clar, ha de fer bé duent una carrera ideològica absoluta. I que està fent l'estat d'Israel posant molts diners en fer aquest tipus de productes, que estan fent altres... Molts estats del món estan fent això ara, posar diners perquè, a través de la ficció i no sé què, vendre una ideologia, que si no és molt difícil de vendre. I aquí és evident que la policia espanyola està al darrere. Ara me'n.
[00:40:32] Speaker B: Recordava que, seria aquella espanyola del Sorogoian, Antidisturbios. I la primera temporada acabava que els antidisturbis espanyols arribaven a Barcelona per fer front a l'1 d'octubre.
Sempre s'ha dit que hi havia una segona temporada que eren els antidisturbis durant aquest moment aquí feta i que mai va mai va arribar a gravar-se, mai va arribar a veure llum, no? És a dir, com ningú... no es van atrevir segurament a fer-ho en el seu moment.
Sobre Goyen, era... vull dir, la primera temporada feia reflexionar sobre la feina que feien aquesta gent i tot plegat, vull dir, que era un posicionament més o menys crític, encara que també alguna gent va dir que blanquejava d'alguna manera també la policia. que... Però no va arribar a sortir mai aquest projecte, per exemple. Sí, però.
[00:41:28] Speaker C: En la línia que deia el Vicent, si aquest documentari del qual estem parlant va en la línia d'aquesta voluntat dels estats de vendre una ideologia determinada i de fer això, el que passa és que en aquest cas la producció és molt cutre al coixí. A diferència dels exemples que has posat, la qualitat cinematogràfica i el potencial que tenen aquelles produccions no té res a veure amb això. I precisament per això també penso que encara s'entén menys, o crec que es disculpa menys, el fet que Filmin ho inclogués, perquè aquí hi ha també uns criteris de qualitat, Hi ha criteris de molts tipus, criteris morals, però també de qualitat cinematogràfica, i aquí no sé què va passar, però se'ls ha ensaltat, perquè quins filtres hi ha a Filmin per decidir quines produccions difonen i quines queden fora.
Tampoc em queda massa clar, en aquest cas, com va passar ni com.
[00:42:26] Speaker B: Va ser. De fet, el documentari es va acabar enllestir fa dos anys i no he vist la llum en una plataforma fins ara. Per tant, entenc que no ha sigut fàcil trobar un lloc on els volguéssim i entrar una mica en aquest debat de Filmin. Com és que Filmin ha acceptat això? És veritat que Filmin primer va fer un comunicat defensant tot plegat, justificant-se d'alguna manera amb el que havien de fer, i va arribar a dir en aquest comunicat que programar una pel·lícula a Filmin no equivale a suspiure l'enfocament.
Després, crec que les queixes i les protestes que la gent ha fet, fins i tot les baixes que segurament deuen haver rebut Filmin, el fet que Jaume Ripoll, cofundador de Filmin, hagi fet més aviat declaracions no tant com les del primer dia en el comunicat, sinó més aviat dient coses com aquesta.
Havies.
[00:43:33] Speaker A: Vist el documental abans de penjar-lo?
No.
No. L'has vist ja?
Sí. I què et sembla?
És un.
[00:43:40] Speaker D: Documental esbiaixat, és dolent com a documental, i és cert que hi ha certes imatges que tenen un valor històric del moment, el 2019, que això és així. Ara és un documental, per descomptat.
[00:43:52] Speaker A: Un documental fallit. Ja. Si tu l'haguessis vist, l'haguessis.
[00:43:55] Speaker D: Petjat?
No.
No, perquè de la mateixa manera que no hem penjat molts d'altres documentals, que són esbiaixats i que posen el focus d'un costat, i que no és on hem de gastar l'energia nosaltres, i que tindrem altres canals per trobar-lo, no és així més l'espai, però ara ja està. Està fet, i tenim un contracte, el contracte acaba el 32 de gener, i la pel·lícula el 32 de gener marxarà, i tant de bo en aquell moment ens centrem, i t'ho he dit abans, que la gent pugui gaudir d'altres coses o celebrar altre tipus d'obres.
Diu.
[00:44:26] Speaker B: És dolent, esbiaixat i fallit.
[00:44:29] Speaker A: Que sopi, que no vegi a què mirar-lo. Sí, el que passa que hi.
[00:44:34] Speaker C: Ha una mica de trampa, jo crec que amb aquest argument tan alt del comunicat, com fins i tot amb les declaracions, que potser són més contundents, aquestes declaracions del Jaume Ripoll, És de part, no? No, això no és que sigui de part. És apologia de la violència policial.
Jo crec que és diferent. Si una cosa és que tu tinguis, imaginem, dos documentaris diferents sobre uns mateixos fets, però que hi ha una aproximació als fets, amb una mirada determinada, i, sobre aquestes mateixes fets, una aproximació amb una mirada diferent. És a dir, en aquest cas, que algú s'ho mirés amb els nostres ulls, i que diguéssim que honestament digués, vaig a fer això que dèiem, no? Anem a fer un documental sobre què va ser Urquinaona, o una pel·lícula ficcionant, etcètera, però amb la mirada del punt de vista de l'independentisme i això, no? i que llavors hi hagués un documental sobre una pel·lícula de ficció, o aquest mateix, jo crec que no és el cas, ja ho explicaré, però que l'aproximació fos des d'un punt de vista espanyol, potser, però que hi hagués una voluntat d'entendre el que va passar.
Però que d'alguna manera diguis, va, és que pot ser de part.
Jo crec que això és diferent, jo crec que això és una gent concreta que diu mentides directament, que els responsables d'aquest documentari, les responsables no precisen, matisen o contraposen ni amb context ni amb res més, i que simplement és exaltació de la violència policial que es va exercir aquell dia. I per mi això és un.
[00:46:17] Speaker A: Matís important.
No passaria mai una pel·lícula en què un grup de policies atacarien una colla d'amics de l'EGTBI i es burlarien que deixen de ser allò. Suposo i espero que no passaria mai una pel·lícula en què una gent es dedicarà a fer comentaris racistes i a insultar això.
no s'ho plantejaria mai, deixar passar això. Per què s'ha plantejat deixar passar això? A mi m'és molt greu, perquè jo he de dir que Filmin és una empresa que ha tingut un compromís molt gran amb la llengua catalana i que, a més, fa un bon producte en termes generals.
Jo crec que el més fàcil era explicar que s'ha equivocat i demanar disculpes de manera oberta i enrere.
Jo crec que això pot passar.
[00:47:06] Speaker C: Tothom es pot equivocar. Sí, que de fet el mateix Jaume Ripoll deia que no havia vist.
[00:47:10] Speaker A: Prèviament el documentari. Però que no ho facin, s'ha de greu.
Perquè és comprensible que molta gent se senta molt agredida i molt enfadada, i que reaccionin esporrant-se, diguem-ho així, no? És molt lícit i molt natural. Però al mateix temps hem de posar sobre la taula que Firmines, qui més es fa fent el català en aquest tipus de plataformes, i sap molt de greu. Jo crec que és un error molt gran, molt agarrafat, una equivocació molt gran, que requeria el fet que és molt extraordinari, explicacions extraordinàries i disculpes. I.
[00:47:48] Speaker C: El que ens hem trobat és que aquesta mena de disculpes que comentàvem ara, aquestes explicacions més aviat que hem fet, també eren acompanyades d'una cosa que jo no vaig entendre per què ho feia el Jaume Ripoll, que era difondre la foto de la pintada aquella a la Seu de Filmin.
perquè tu saps quin efecte tindrà allò i què generarà. Si ell ja havia fet les explicacions, les disculpes, que poden ser més o menys bones o les pots entomar més o menys bé, però que després hi ha algú que fa una pintada a la porta de l'empresa, tu fas la foto i la difons, el que estàs fent, i saps que ho faràs, és esvarar més, agitar més la qüestió.
Si tu el que vols és perfil baix, passem pàgina, em sap greu i ja està, no fas aquella foto. Aquella foto perquè no l'ha vist, els pillava de col·laboracionistes.
Això provoca titulars com el del.
[00:48:50] Speaker B: Mundo, independentistes radicals abandonant la sèrie de.
[00:48:53] Speaker C: Films. És a dir... Tampoc ens sorprèn.
[00:48:57] Speaker A: Que el Mundo t'hi té. El Mundo té un equip de tituladors digne d'una pel·lícula. Sí, però no és només el.
[00:49:03] Speaker C: Mundo, també és l'Anna Pastor, és la revista Mongòlia, és tota aquesta Espanya que llavors tanquen files tots i ja hi tornem a ser. Aquesta voluntat d'estigmatitzar, etcètera.
Sí, que.
[00:49:16] Speaker B: És curiós que l'Ana Pastoro, aquests, no critiquen el documental, critiquen que s'ataci Filmin, no? Després dius, és incostum a passar.
[00:49:25] Speaker A: Això. Filmin, a més, jo crec que oblida una cosa, perquè l'argument aquest és un argument fals.
I això, per exemple, l'Ana Jarent, en el seu moment ja ho va demostrar i ja se n'ha parlat. El mateix Albert Camús n'ha parlat, no? És a dir, la defensa de la pluralitat no pot ser un escut... O sigui, tu no pots... tu no pots ser neutral davant d'una sèrie de coses.
I quan tu poses per defensar que tu has permès una acció intolerable, poses com a argument la defensa de la pluralitat, estàs canviant el focus.
Aquí no estem parlant de la defensa de la pluralitat, ho has dit diverses vegades.
o això és un punt de vista i posarem un altre punt de vista. No, no, no, no, no. És que aquest punt de vista no és tolerable, socialment.
No és tolerable, socialment, fer una pel·lícula fent apologia de determinades coses.
I tu no pots fer una pel·lícula fent apologia de l'esclavatge. I si la fas, no és tolerable que la passin. Tu no pots fer una pel·lícula defensant la pedofília.
I si la fas, no es pot passar.
Tu no pots fer d'una pel·lícula defensant la violència contra un procés democràtic com el català, de la manera que està fet aquest documentari. I si tu la passes, aleshores no et pots escudar en la neutralitat. Perquè això va més enllà de la neutralitat. Jo crec que aquí hi ha una trampa... Conceptual... Deia una frase del documentari.
[00:51:03] Speaker C: Que diuen els policies, que a mi em va impressionar molt.
Perquè deien... és que ens vam quedar sense munició. Vol dir que... Vau disparar tot.
[00:51:14] Speaker A: El que teníem.
[00:51:15] Speaker C: Vau disparar-ho tot. Totes les bales de goma que teníeu, que a més a Catalunya estan prohibides l'ús de bales de goma, perquè el Parlament ho va... o així ho va aprovar, I m'esteu dient que ho vau buidar tot? O sigui, tan bojos estàveu per rebentar la gent que teníeu al davant com per fer això? I passa per allà aquesta frase?
Clar, per mi és com un exemple claríssim d'això que dèiem de l'apologia de la violència policial contra una gent que es manifestava, amb més o menys contundència.
Però és que tu estàs fent una cosa... Llavors, que això... Estic entrevistant un policia que em diu això, No, no, no. Passa per alt, eh? Hi ha.
[00:51:57] Speaker A: Una expressió, repetida moltes vegades, que a lesanes, pastors i companyia els hauria de fer pensar, si foren capaços de pensar.
No paren de parlar de l'enemic.
No n'hi ha cap policia democràtica en cap estat que tracti a un ciutadà teòricament del seu país com a enemic.
L'enemic és extern.
Ara mateix, fa pocs dies, al Nivell Tancs, n'hi ha un article d'opinió brutal sobre l'AICI, sobre la policia aquesta americana que va provocant tots aquests incidents, que també parlen dels enemics.
Com pot ser enemic algú que és ciutadà del seu país? Això no pot ser. Això és una perversió absoluta del paper de la policia.
Bé, aquests policies no parlen de parlar de l'enemic. Nosaltres som el seu enemic.
Com pots tolerar això? És a dir, si tu ets un espanyol...
Anava a dir normalet, però clar, no sé si n'hi ha. Un espanyol demòcrata normal, tu no pots pensar que un independentista català és l'enemic.
No, pots pensar que és el contrincant ideològic, una persona en la que discrepes, no sé què, però si la Catalunya és com a enemic, aleshores estàs parlant de guerra. Sí, però és tota la posada.
[00:53:18] Speaker C: En escena d'escriure una visió colonial, a més a més. El que ve és el desplegament dels efectius aquests, gairebé d'elit, dels antidisturbis de la policia espanyola, en un territori hostil, on la gent s'ha rebel·lat, on descobreixen fins a quin punt la revolta és grossa, Llavors, que ho passa molt malament, etcètera, etcètera. I després se'n tornen a la seva pàtria, diguéssim.
Hi ha una frase, a més a més, que un d'ells diu, que... vaig decidir deixar a Catalunya tot allò. Es quedés a Catalunya tot allò, perquè jo allò no podia viure, no? I llavors quan arriben als seus llocs d'origen i són rebuts amb aquelles imatges de les banderes espanyoles, les flors, etcètera, com si tornessin del Vietnam, no?
Una mica, sí. Que feia aquest efecte, no? I que això també influeix molt en aquesta visió que deia el Vicente de la... sobre com considerar la gent que tu estàs anant a reprimir, no? Com.
[00:54:26] Speaker A: L'Enemic. L'altre dia en un editorial comentava un article parlant d'aquesta policia americana.
Carrel Craft és un gran historiador americà. Va fer un obra increïble sobre el Watergate.
I explicava, deia... diu... les coses són tan evidents que no ens atrevim a posar-li el nom de veritat.
Diu... però si a nosaltres, els americans, deia ell, ens explicaven que en un país el president d'aquell país envia tropes al territori on hi ha una oposició política, per matxacar aquesta oposició política, què estaríem parlant? De dictadura.
Després d'això mateix.
Què és això? És enviar tropes a combatre l'enemic?
Perquè és el que es veu en el documentari. Són tropes que venen a combatre l'enemic.
Aleshores, de què estàs parlant? La.
[00:55:25] Speaker C: Màxima expressió d'això van ser els Piolins, l'1 d'octubre, que envien uns vaixells a la Barcelona... Però aleshores de què estem parlant?
[00:55:33] Speaker A: No en parles, de pluralitat. Estem parlant d'una altra cosa.
I.
[00:55:37] Speaker B: També, una cosa que sempre en parlem, no?, que la neutralitat aquesta en què film indefensa, no?, de dir, nosaltres som neutrals amb això que han enfrontat, no existeix d'alguna manera, mai ha existit.
Bé, ara potser tinc una cosa personal, eh?, però jo me'n recordo que a mi alguna vegada en algun mitjà que he treballat m'han dit És que tu sempre poses estat espanyol, per tant, no ets neutral.
I jo vaig respondre una companya meva dient, tu sempre poses Espanya, per tant, tu tampoc ets neutral. Però sembla que la neutralitat només existeix d'una banda, no?, segons com te la miris. I donar veu a uns és ser neutral, però donar.
[00:56:16] Speaker A: Veu als altres no, no? Això és l'argument que es desmunta més fàcil. Quina neutralitat tenen ells.
Això és molt evident, no? Jo sempre he defensat que la gent no pot ser neutral. El que ha de ser és honrada, que és diferent, i aquest documental no és honrat.
I jo, neutral, no ho soc, però procuro ser honrat.
I crec que la gent no pot ser neutral, perquè tots tenim el cap muntat d'una manera, però sí que ha de ser honrada, i el gran problema d'aquest documental és que no és honrat. Tu no pots.
[00:56:46] Speaker C: Amagar el teu punt de vista, però...
[00:56:48] Speaker A: Crec que no diu en cap moment la paraula independència.
i em sembla que presos polítics només ho diu una vegada i diu alguna cosa així com presos no sé què. És a dir, si això l'hi poses a un espectador danès, no sap per què aquella massa.
[00:57:03] Speaker C: Està... Negat un temps. A més hi ha un cartell, com una mena de cartell a l'inici de tot, que és una frase, crec que és amb lletres blanques sobre fons negre, que diu, el 14 d'octubre del 2019, Arran del Tribunal Suprem condemna, a 99 anys de presó, els líders independentistes que van fer el referèndum i comencen una sèrie de protestes a Catalunya, on s'ha de dir que incendien les calles o no sé què.
L'única informació de context de tot el documentari és aquesta i ja està. Si ho agafes a mitges, no saps ni d'on ve.
Sí, sí, que això del tema de l'honradesa, de l'honestedat, és que tu, evidentment, has de poder dir quina és la teva aproximació, quin és el teu punt de vista, però també has de no amagar informació essencial.
[00:58:03] Speaker B: A l'hora d'explicar les coses.
Ens queden res, pocs minuts, i jo aprofito encara fa una setmana que vam estrenar a la Tertúlia això que cada dia a les 8 publicam alguna cosa i que tenim a tu aquí, Vicent Bartal.
No sé si ens vols explicar una mica què és això de 72 minuts, que ja hem vist el primer capítol i que dilluns que ve ja tenim el segon capítol.
[00:58:25] Speaker A: Sí, a partir del llibre de Lani Jacobsen. Lani Jacobsen és una periodista americana que s'ha passat molts anys investigant, parlant amb fonts molt importants, com se diria una guerra nuclear.
I aleshores ella ha escrit un llibre, per mi, dels millors que he escrit a la meva vida, en què es relata com... Partint de la hipòtesi, perquè Corea del Nord és un cas molt especial entre les potències nuclears, partint de la hipòtesi de veure Corea del Nord llançés un missil, un de sol, sobre els Estats Units, què passaria?
I el resultat és que en 72 minuts la vida humana desapareixeria del planeta. La pròxima guerra duraria 72 minuts.
Jo crec que és un tema important. Hi ha alguna gent que diu que és molt alarmista.
Pot ser alarmista, però és real, perquè tot el que s'hi explica i tot el que expliquem en els cinc capítols d'aquest podcast és real, està contrastat i funciona així, no?
I jo el que crec és que no paga la pena ser-hi ignorant.
Això està passant, això pot passar en qualsevol moment, ens pot passar demà, ens pot passar avui, per desgràcia.
Per desgràcia ens pot passar.
I un poc en aquests 5 podcasts inspirats en el llibre, no és un llibre estrictament, ni han anat més coses, però sí que intentem posar en alerta l'espectador sobre el perill i mirem que són més... que continuen existint les armes nuclears, i que continuen poc ser usades, i això és... un dels diferents programes que hem posat en marxa els dilluns. Cada dilluns, durant cinc setmanes, explicarem això, i després hi ha els altres programes. El Pocas, l'Ataca.
[01:00:25] Speaker B: D'Oli, la crisi dels 30, la tertúlia.
I aquests 32 minuts ens acompanyen cada setmana a les 8 del vespre.
Moltes gràcies a tots per seguir-nos una setmana més, i ens veiem la setmana que ve, aquí, a la tertúlia presidenta.
