Episode Transcript
[00:00:00] Speaker A: Bon vespre i benvinguts a la Tertúlia Prospita, una tertúlia prospita molt especial per nosaltres, ja que és la primera que fem aquí, a la redacció de Vilaweb a Barcelona.
Fa just un mes us anunciàvem que aquest 2026 teníem un gran projecte, fer Vilaweb Televisió, fer un plató en aquesta redacció per obrir les pantalles i que siguessin més a prop tots nosaltres. Ara això ja és una realitat i, de fet, d'aquí uns instants ja us el podrem ensenyar. Ens fa molta il·lusió i us hem d'agrair a tots aquells que ens heu ajudat a fer-ho possible, ja que tots vosaltres hem aconseguit més de 35.000 euros per fer-ho realitat.
Tenim plató, tenim llums, tenim so... Tenim realitzador, tenim càmeres, ho tenim tot a punt per poder fer realitat això. Però això no és només un plató, és molt més, de fet, no és només la tertúlia prosquita. A partir d'ara, de dilluns a divendres, tindrem una cita a les 8 del vespre per tal d'informar-vos d'una nova manera, per informar-vos de manera televisiva. no a la televisió convencional, com estem acostumats, sinó a través d'internet, però sí que tindrem una cita, això, cada dilluns a divendres a les vuit del vespre. Ara us explicarem una mica de detall, tot molt més, però si us sembla, comencem amb la tertúlia prosfita.
[00:01:32] Speaker B: Però.
[00:01:34] Speaker A: Ja és una realitat. Bon vespre, Antonio Baños. Hola.
[00:01:36] Speaker B: Què tal? Bon.
[00:01:37] Speaker A: Vespre, Julio. Bon vespre. Benvinguts a aquesta vostra nova casa. Què tal? Què us sembla?
Bueno.
[00:01:43] Speaker B: Per mi nova... Ho comentàvem abans, que és un dels espais al país on s'ha fet més pel país, on s'han presentat llibres, s'han fet molts actes. Molts.
[00:01:52] Speaker A: Llibres, sí, sí. L'antic.
[00:01:53] Speaker B: Espai Vilaweb. Exacte.
[00:01:55] Speaker A: Transformat en un plató que continuarem fent actes, també. I.
[00:01:57] Speaker B: Té molta vibra, s'està bé aquí. Aquest.
[00:02:01] Speaker A: Taronja a Vilaweb, tan potent. Aquest.
[00:02:03] Speaker C: Taronja càlid, sí, convida a xerrar tranquil·lament, tot i que jo i el Banyas no en sabem gaire, això. No.
[00:02:10] Speaker B: És el color, no és el vermell PSC de la Corpo, ni és el merdadoca del logo d'O9 d'Esquerra. És.
[00:02:18] Speaker A: El taronja Ciutadans, eh? Però.
[00:02:20] Speaker B: Ciutadans ja no existeix. No.
[00:02:22] Speaker A: És una miqueta més fosc.
Però primer hi havia Vilaueca Ciutadans, eh? La.
[00:02:29] Speaker B: Lluita pel pantone. Ens.
[00:02:30] Speaker A: Hem quedat Vilaueca i Ciutadans ja no hi és. La.
[00:02:32] Speaker B: Lluita pel pantone. És.
[00:02:33] Speaker A: Una bona.
Avui he titulat Tartúlia, tu anuncia coses que alguna cosa es creuran. No sé vosaltres, però tinc la sensació que últimament està passant molt això, potser és una cosa més antiga del que jo penso, que els polítics anuncien coses, es fan grans titulars, he de fer una mica també d'autocrítica a la nostra professió amb anys, Colen els titulars, no és igual el que diguin, i després els fets ja no importen tant, ja no és tan important el que passa. Ho estic dient pel finançament, per Rodalia, per tantes coses que han passat aquests últims dies. No.
[00:03:07] Speaker B: Tant els fets, sinó el seguiment dels fets.
Hem començat el 2026, agent general, O sigui, que s'anava a envair Dinamarca. És una cosa que ni en un joc de rol podies imaginar-te. Ha passat a Venezuela, ha passat moltes coses.
I tenim la sensació que les coses duren una setmana.
I després és impossible fer un seguiment.
a través dels mitjans. Els mitjans mateixos deixen de fer el seguiment.
[00:03:39] Speaker A: De les coses. Anem molt ràpid, sí. I.
[00:03:40] Speaker B: Llavors jo crec que els polítics, i sobretot la seva comunicació, entén perfectament que una cosa a Bombo i Partadet els fa salvar una setmana, i després queda com una mena de cosa en l'aire, com si això ja estigués solucionat. El.
[00:03:59] Speaker A: Finançament va ser bastant fort perquè és això, no? Començàvem el 8 de gener, Junqueras i Sánchez es reuneixen, es fan la foto i anuncia... Anuncia Junqueras, perquè Sánchez no diu res a part de la foto. Anuncia que pacta un nou finançament, diu que implica 4.700 milions extras per Catalunya i que respectarà l'ordinalitat.
Però és que no dona cap altra informació. De fet, a la web vam titular-ho així, sense cap detall.
I era igual, perquè el titular ja hi era. Pacta en un nou finançament. Perdona, sí.
[00:04:30] Speaker B: Que dóna més informació.
Diu, jo he aconseguit aquesta filfa, i com Junts no voti, Junts dolent. És una cosa que portem escoltant una dècada llarga.
És a dir, al final penses, bueno, això és de finançament? O és una altra de les mil travetes que es foten aquests dos?
I jo crec que ha sigut bastant ridícul aquesta setmana, endavant a fer una república, i Junqueras era l'encarregat de fer l'agenda republicana, i ara està content d'unes mandangues amb.
[00:05:02] Speaker C: La Rioja.
Per fer un pas una mica enrere, crec que precisament el procés va ser el gran exemple del que tu comentaves al principi, el gran exemple de tirar titulars, de tirar promeses endavant, de tenir carrers mobilitzats, on després la política no estava fent la feina.
Crec que els polítics prometen coses que no compliran perquè ho necessiten electoralment. Això passa aquí i passa arreu del món.
Quina és la conseqüència d'això en un país que no té estat, que no té sobirania, que està lligada a mans i peus?
Doncs que nosaltres perdem un llençol a cada vegada. Cada vegada que els polítics catalans, i amb Junqueras és claríssim, Junqueras o ERC intentant fer de Bildu, sense ser el País Basc.
Jo crec que una de les principals conseqüències que té ara mateix el discurs d'Esquerra Republicana és que en lloc de dir-nos directament hem pactat la nostra condemna perquè estem lligats de mans i peus.
a Sánchez, en lloc de dir-nos això, ens intenten vendre coses que saben que són exactament la mateixa cafetera italiana que als anys 80, o que l'any 2009, abans ho dèiem, o sigui, Puigercós, semblava que tenia un acord fins i tot millor que el que s'està pactant ara. Insisteixo, veníem de partits que ara estan negociant a la Moncloa, que ens havíem promès que tenien tot preparat pel dia després de la independència.
L'únic beneficiat que Catalunya tingui aquesta classe política és l'estat espanyol.
Perquè mentre nosaltres seguim fent veure que podem negociar alguna cosa i realment estem absolutament subordinats a la voluntat ara mateix de Pedro Sánchez, perquè això té a veure amb l'aritmètica parlamentària que Sánchez necessita mantenir per no perdre el poder, perquè al final estem parlant d'això.
Per això tot el PP i fins i tot alguns barons estratègics reaccionen en contra del finançament, quan encara ni tan sols s'han mirat els detalls. Perquè saben que Sánchez no està gestionant Moncloa ni l'estat espanyol, Sánchez està gestionant la seva pròpia posició a Madrid, al Congrés. Jo crec.
[00:07:16] Speaker B: Que a Catalunya ja podríem dir tu... És el teu primer finançament? Quants finançaments portes? perquè ara que estàs parlant tu, he tornat al 2006, quan l'Estatut... També hi havia una promesa de l'Estatut. No, la clàusula adicional tercera que deia allò de la ordinalitat i hi havia unes inversions en infraestructures que reconeixen la mancança, el 2006, Hi havia una reunió al IES de totes les forces vives del país per la gestió de l'aeroport i just avui ha sortit Lucena Esbarat dient que l'aeroport és Espanya, és territori d'Espanya i aquí ho gestionem nosaltres.
Aquest retorn al 2006 en general, És molt feridor, perquè si portéssim l'Oasis català del 2006 al 26, hem crescut 20 anys en una mena de país de part d'atraccions de Disney. Però és que va passar, ens vam arribar a autodeterminar, amb l'autorganització del poble català.
Després d'això, tornar a una mandanga... A més, una cosa, és que estem jugant a allò de... També recordo el 2000, quan feia una secció per Barril, que era una bateria de tertúlies. Jo m'aixecava, escoltava Federico, i era quan l'Estatut... És que ara estic veient el mateix. Estem alimentant posicions de poder local i posicions en general d'una Espanya d'afrenta, que fa 400 anys que és això el discurs, però penses, si els estàs alimentant a ells, tu creus que estàs fent alguna cosa aquí al país quan al país li importa un rave la tonteria aquesta del finançament, i tornes a una posició que era de la qual vam sortir tot el país, mica a mica organitzant coses, fent l'ANC, després fent no sé què, fent sectorials... O sigui, va costar molt arribar a un punt de dir això no va.
La sentència era, si és que estem governats per una llei orgànica, que no hem votat.
O sigui, que ara tornem a les mandangues aquelles? I que.
[00:09:36] Speaker C: Sigui la mateixa gent que va dir que ens portaria al final del camí. Jo volia recordar dues coses que em sonen importants. La primera és que el principi d'ordinalitat és un principi polític, no és un principi tècnic.
Això vol dir que a Catalunya hi ha més pobres que habitants d'Extremadura. Aquesta decisió d'aquest criteri que s'ha venut com una victòria hem aconseguit que respecti el principi d'ordinalitat i fins i tot hem aconseguit que Catalunya mantingui la tercera posició Però si el dèficit fiscal segueix sent l'elefant a l'habitació cada vegada que surten a parlar de finançament, si Puigcercós negociant amb Zapatero l'any 2019 estava negociant un dèficit de 15.000 milions d'euros i ara estem en 22.000, 25.000, una qüestió que no se soluciona amb aquest acord de finançament que encara no està ni aprovat. I que segurament no es.
[00:10:35] Speaker A: Podrà aprovar perquè no sumen els números.
[00:10:37] Speaker C: A més, en aquell context, Puigcercós ja estava amb els cans de sirena de la crisi econòmica, de fet, allò tampoc es va poder tirar endavant, i després recordeu que va venir Artur Mas a prometre'ns el pacte fiscal, i quan això no va sortir bé, pum.
[00:10:54] Speaker B: No?
El portazo de Rajoy. Exacte.
[00:10:56] Speaker C: Crec que hi ha una espècie de déjà vu, els que teniu més memòria i els que no en tenim tanta, però simplement busques una mica a la Wikipèdia i és fàcil la traça.
A mi em sembla complicat i especialment difícil pel moment en què es troba el país, perquè per una banda tenim els socialistes, els socialistes més espanyolistes de la història del socialisme, ja no és aquell PSC de l'Estatut, Sánchez tampoc és Zapatero, perquè la conjuntura de Sánchez és molt diferent a la Zapatero, però més enllà d'això és que tenim una ofensiva nacional que es diu Aliança Catalana que no para de treure rèdit del patetisme dels polítics del procés i.
[00:11:39] Speaker B: Del postprocés. Patetisme de patates o de.
[00:11:42] Speaker C: Patètics?
Amb dues coses, perquè clarament la sensació, quan tu parles amb la gent, és que sobre aquestes proclames de millora, l'únic que veus és créixer l'extrema dreta, abascal a Madrid i orriols aquí.
Perquè són els únics que sembla que plantin alguna mena d'oposició. Els altres, simplement, què estan fent? Anant a pactar amb Sánchez en grunes, una altra vegada, després de venir del postprocés, amb una crisi de l'habitatge galopant, amb unes infraestructures de Renfe, bueno, l'acord de Renfe, És que ens diuen a la cara que les coses.
[00:12:16] Speaker B: No són com són.
Jo crec que el tema aquí és que molts ens vam apuntar al procés per una constatació bàsica que és que Espanya era impossible.
Espanya no pot existir.
Les obres de teatre s'acaben en algun moment, cauen un taló. i ja en el 2006 era.
Els trens, no, es gestiona a Madrid, Madrid no té cap intenció de gastar els diners que pot gastar Madrid aquí. Podem tenir els trens? No, els trens no són res a fer, perquè Franco... A Europa no tenim cap aeroport a Catalunya, insisteixo, Lucena diu, no tenim cap aeroport, i el port també, Felipe González, el port autonòmic de Barcelona va convertir en portes de l'estat que dona diners a Espanya. No tenim res, cap infraestructura és nostra.
A partir d'aquí no hi ha mai majories per fer res a Espanya, des que va morir Franco.
Van uns, i des que es va acabar Felipisbo, per dir alguna cosa. Van uns, van els altres, però no hi ha prou per canviar res de la Constitució, que ja està feta per no canviar. I, a més, les coses queden arnades, queden podrides. Però a Catalunya passa el.
[00:13:28] Speaker C: Mateix, perquè el pojolisme... No, no, igual, igual. Però.
[00:13:32] Speaker B: És que, a més, a Catalunya, i després del procés en el qual està prohibit al Parlament català parlar d'autodeterminació o criticar el rei, la qual cosa el Parlament és una cosa que es podria tancar perfectament i uns despatxos de gestió estarien igual de bé. Perquè no tenim la sobirania, un Parlament és una representació d'una sobirania. Si no la tenim, bueno, és maco estar allà a l'edifici i tal. Vull dir, que tot això, el 2006-2007, després de la sentència, molts catalans vam arribar a la conclusió que no és que hem de marxar d'Espanya, sinó que Espanya és una fantasmagoria. Què collons és Espanya? És Madrid, amb uns polítics, un desert buit i després quatre coses, i no es pot viure a Espanya. Llavors vam fer tot allò del procés, la gigafoto, tot el que ens vam dir va estupendo per arribar a que els mateixos tanokes, i els mateixos, no dir traïdors, però diré traïdors, mantinguin... M'estàs explicant que el 2006 no es podia fer res perquè Espanya era un país, diguéssim, bloquejat, i ara que està evidentment bloquejat, perquè tampoc Sánchez pot governar, sempre queda un Canario, sempre hi ha un buscant el voto d'un Canario, perquè falta allà... Vull dir, estem igual! I ara encara surts tu aquí a la foto amb una pasmina...
[00:14:48] Speaker C: I no només això, sinó que la setmana passada surt aquesta foto anunciant aquest titular buit que tu comentaves al principi... Que l'endemà intenten fer una.
[00:14:56] Speaker A: Foto que continua sent buit el titular perquè no diuen res, perquè s'humilla i.
[00:15:00] Speaker C: No diu res... No, que fins que no s'acordi el que van pactar per investir Illa, que era el 100% de l'IRPF recaptat a Catalunya, fins que això no s'acordi amb Sánchez, dius, però a veure, no havíeu arribat a un pacte que heu celebrat, que heu tirat mitjans, que ha sortit Alicia Romero també a celebrar com el gran acord de la història de Catalunya? Primer que Esquerra Republicana està falcant tota l'estona els socialistes, tota l'estona, com si fossin Bildu o el PNB, i dius, mira, si una cosa tenen els bascos és la clau de la caixa. La clau de la caixa i poden decidir amb què i cap a on destinen els seus propis diners per contribuir a l'Estat. Nosaltres no tenim res d'això.
[00:15:42] Speaker A: Per això us anava a preguntar, per què creieu que Esquerra Republicana ara ha acceptat això?
Que no és... A mi aquests dies m'ha semblat fins i tot curiós que Aragonès no hagi dit res perquè...
S'està aixecant la persiana del negoci familiar... No, però ara coneix... Va ser qui va tornar a posar el finançament com a gran repte, el finançament singular, que ara hem pogut veure això ha quedat en res, perquè el singular... És no binari, diguéssim, no?
[00:16:15] Speaker B: És un finançament no binari.
[00:16:16] Speaker A: I el pacte que s'havia arribat... S'ha diluït el finançament singular i la proposta de canviar, generar l'assignació de l'IVA i l'ERP fent. No hi ha res. Però, és a dir, van passar, perdó, Pacte Fiscal Mas, independència, finançament.
[00:16:32] Speaker B: Singular, una reformeta. Ah, i amb un Estatut que no està validat.
A vegades pregunto, i que l'Estatut, que ara què?
I dic, ostres, tenim un Estatut, és una llei orgànica del rei, no?
Però l'economia política, qualsevol comunitat o estat o el que sigui, té quatre eines per funcionar. Una és la moneda, l'altra és la legislació, la fiscalitat i el deute, la possibilitat del deute. Catalunya no té cap de les quatre, la moneda perquè depèn del Banc Central Europeu, la fiscalitat perquè no recaptem tots els impostos. Una política fiscal vol dir que tu recaptes tot i decideixes com la distribueixes o on pressiones. Si recaptes només l'impost del tabaco i dos de no sé què, no pots fer política fiscal. Te la fan. Després no podem emetre deuda perquè des de la FLA resulta que no es pot, i clar, qualsevol estat emet deute. I després no podem legislar sobre economia nacional perquè les competències toques aquí i toques allà. És a dir, És vergonyant, vull dir, que els hi fem cas.
No sé com dir-t'ho de manera legal.
Només em surten paraules molt.
[00:17:52] Speaker A: Lletges.
Només em surten paraules lletges.
[00:17:55] Speaker C: El que estem veient són diferents episodis de, per una banda, la rendició d'ERC l'endemà de l'1 d'octubre, o abans, però on es fa explícit, si vols, entre l'1 i el 3, el 2 d'octubre del 17. I hem vist des de llavors diferents episodis d'aquesta rendició que en el moment en què s'ha fet més explícit, per mi va ser amb els indults, perquè és quan Esquerra revela que la seva nova estratègia és convertir-se en aquesta crossa dels socialistes per salvar el seu propi partit. El seu propi líder.
i la menjadora que penja els contactes i les cordes de les diferents famílies que Junqueras necessita per sostenir-se dalt.
És l'única manera d'explicar això. Salvar el líder i salvar la gent que penja de la mateixa estructura, de la mateixa menjadora, per mantenir cadires i posicions de pseudonegociació.
El segon pas és aprovar.
[00:18:55] Speaker A: Els pressupostos del PSC? Això serveix per justificar una.
[00:18:58] Speaker B: Aprovació dels pressupostos? Recordeu que aquest Vípeda, el dia de la proclamació de la independència, estava a Montserrat, amagat sota la fendida d'un... I ara està amb la Moncloa fent-se fotos. És a dir, quan es necessitava que Junqueras sortís al balcó i baixés la bandera, estava cagat de por i ara, per una tonteria i fer perdre el temps a tothom, que és això... És que no hi ha pressupostos. No, hi ha pressupostos enlloc d'Espanya.
Però això ha passat mil vegades. Per què? Perquè no hi ha majories. Per què? Perquè és que la ministra aquesta, la dels diners, amb la roda de premsa aquesta que diu, no, no, si queréis el modelo, cogerlo, si no, haced vuestro modelo. Però quin país pseudo-federal diu, haced lo que queráis, si a mí tú pídeme, porque a mí esto pasa por Madrid y repartirán igual. Però quina inconsistència és aquesta? Menys mal que hi hagi un Mundial de Futbol o alguna cosa per salvar Espanya, però és que és absolutament ridícul que la ministra digui, bueno, hace lo que quiera y coge el dinero.
Total, no? Jo crec que.
[00:19:59] Speaker C: També. O sigui, hi ha dues coses que, com tu bé bé dius, apunten a que clarament l'estratègia d'Esquerra és aquesta.
Ho hem vist aquesta setmana també amb l'acord amb els comuns i el PSC amb la nova taxa turística. A qui pretenen enganyar? Han aprovat un acord per dir que duplicaran la taxa turística d'aquí a dos anys, de 100.000 milions de recaptació passarem a 200.000, però el 75% d'aquesta recaptació anirà a fomentar més turisme, és a dir, Diuen amb la boca enorme que el 25% de la nova recaptació, només el 25%, anirà a polítiques d'habitatge?
el que vulgui dir això, perquè clar, tampoc no hi ha congressió, però és que el 75%, que és la part grossa de l'acord que beneficia els socialistes, perquè són els que decidiran que si ampliem l'aeroport, que si anem a més jarrocs cafè... La política dels socialistes, que ja ho sabem, que no és nova, que és la política dels anys 80, dels que manen, els que tenen el poder, dels aeroports fantasma, de la bombolla immobiliària, és a dir, L'única manera d'explicar el que està fent l'esquerra és perquè només vol salvar-se el cul tota l'estona.
I per altra banda a Junts, que ara estem parlant poc de Junts, ja li va bé, perquè com Junts té una divisió interna brutal, que té alguns líders que acaparen molt l'espai, la Nogueras, el Turull, el Rull, però tenen un problema? No tenen un lideratge sòlid? Ni programa.
[00:21:34] Speaker B: Perquè si són un partit independentista, per què juguen tan bé a pactar amb l'estat espanyol coses com el català a Europa o coses marcianes?
i.
[00:21:45] Speaker C: Els hi va haver de col·locar aquesta lògica incendiària de carregar contra Esquerra, cada vegada que Esquerra intenta fer algun moviment, però quan els hi convé també són els primers que diuen, anem a negociar amb Sánchez quan ens convé. I.
[00:21:56] Speaker A: També venien això, amb nosaltres sí que es farà cas, No tenim Català a Europa, i realment hi ha aprovada una llei d'amnistia, però no veurem amnistiats.
[00:22:11] Speaker B: A moltíssima gent. Jo ho deia una mica en juny de la idea, que tu has aconseguit que un país, benestant, armi una revolució triomfadora, perquè es va guanyar. Després no vam voler seguir, però vam guanyar.
I vam proclamar una república a Vuitzegón i vam arribar, això és una dècada d'organització popular, i ara, que ens venguin, dona igual, qualsevol cosa que ens venguin, Hauríem de parlar de qualsevol altra cosa, d'entomologia, de la vida de les sargantanes, de qualsevol cosa. És que no té interès. D'aquí un.
[00:22:52] Speaker A: Mes parlem de la vida.
[00:22:53] Speaker B: De sargantanes. M'enteneu? Qualsevol promesa...
que l'aplicació de la qual requereixin més d'una legislatura és mentida. Sí, però jo.
[00:23:05] Speaker C: Insisteixo que per mi la qüestió més important. Nosaltres som periodistes, jo em dedico també a l'educació, fem militants allà on podem, però a mi el que em preocupa d'això és que Catalunya ve d'un cicle polític altíssim i ara la gent té el cor trencat.
O sigui, haver pujat l'aposta tan alt amb el procés està tenint unes conseqüències que la gent... No només hi ha un descredit generalitzat per la política, sinó que la gent s'ha tornat cínica i la gent vol que el món s'endureixi. I la gent celebra que Donald Trump agafi, espeti el dret internacional, i la gent celebri que, clar, que això és el nou món, que el nou món representa que un senyor autocràtic pot decidir quan entra en un país i quan no, i que això està bé perquè aquest és el discurs que ens interessa, o justificar que Netanyahu hagi matat centenars de milers de palestins a la frontera amb Gaza. I dius, clar, això és abonar tota l'estona el terreny a l'extrema dreta. Aquí, insisteixo, el problema és que se'n beneficia qui se'n beneficia, però és que la gent, No té la responsabilitat d'haver confiat en uns líders que van decepcionar-nos.
si no volem ser xenòfobs i tirar-nos el discurs fàcil, és com ens trenquem les banyes per recuperar la confiança en la política.
Som un país, som una nació que viu tensionada.
Patim per la llengua, patim per les infraestructures, patim per la connexió a nivell de països catalans en totes les qüestions. Podem deixar que aquesta gent deixi de fer el pallasso i es posin a fer la feina de veritat?
No, no, és que realment crec que estem en un moment en què el món s'està endurint... Molt. I això és impopinable. Aleshores, si no tenim una alternativa que primer de tot es centri en recuperar aquesta confiança en la política i en les institucions, què farem? Serà un camp i qui pugui. Perquè aquestes són les promeses que també m'agrada veure com fracassen de l'extrema dreta. L'extrema dreta és un camp i qui pugui. És la llei del més fort. És anem a posar una policia patriòtica que vagi a perseguir immigrants als carrers de Minneapolis o als carrers... Això, Aliança.
[00:25:09] Speaker B: Catalana, totes aquestes promeses de duresa, només les pot complir la Guàrdia Civil.
Llavors, Aliança Catalana és una branca de la Guàrdia Civil, perquè els Mossos són policia judicial espanyola. Vull dir, tot això de la... Queremos...
[00:25:24] Speaker C: Per això, l'Ajuntament de Seguretat de Ripoll, la Guàrdia Civil hi és part? Home.
[00:25:27] Speaker B: Clar!
És que, a veure, és que, vamos a ver, no? Llavors, jo, el del cor trencat, m'ha trencat el cor. No, perquè es podia perdre. De fet, tots, com que som catalans i patim, duràvem per fet que alguna cosa ens passaria que no acabaríem bé.
Bueno, dubtes, dius... Bueno, el que ha passat és que.
[00:25:49] Speaker C: Pel que sigui... Jo tinc una foto davant de la.
[00:25:54] Speaker A: Generalitat pensant-me que havia proclamat la independència.
[00:25:55] Speaker B: Jo també, jo tinc una plorant i no sé qui me la va fer, si el Borràs o el Salamé, i espero que no surti perquè estava jo emocionat.
El cas és que...
No hi ha hagut dignitat.
Hi ha hagut una cosa babosa, fastigosa, per part dels dos partits, fins i tot de la CUP, de quedar-se.
És que després que t'espien amb Pegasus, que et fotin d'hòsties, que el Parlament no pugui fer res i que t'ocupin, amb el 155, militarment, La vergonza torera és que tu dissols els partits catalans i dius a la gent... Com a.
[00:26:34] Speaker C: Mínim les direccions. És que.
[00:26:35] Speaker B: Irlanda ho va fer. És a dir, van votar per anar a Westminster i els diputats irlandesos en lloc de Westminster van anar a un poble i van muntar un Parlament ells.
El que és fastigós és que encara hi siguin.
No perquè hagin fracassat, perdona, no perquè hagin fracassat, sinó perquè quan tu fracasses en qualsevol cosa a la vida, el que és maco és deixar que un altre provi de fer-ho, amb el teu consell, amb la teva experiència.
[00:27:06] Speaker C: I el pitjor també, és molt ràpid l'argument, és que el descret generalitzat que suposa pel moviment independentista. Independentment dels partits, perquè ara clar, què estan fent els espanyols, els franquistes, no els franquistes que són els socialistes, i els franquistes, el PP, estan dient que és una barbaritat que Sánchez estigui pactant un nou finançament amb els independentistes i dius... El que s'ha d'acabar d'acabar és el que s'ha d'acabar.
on en aquell moment sigui de veritat.
[00:27:48] Speaker B: El que està clar és que aquesta represa, que a més s'haurà de fer perquè els trens no van, és a dir, ja no és una qüestió identitària i perquè són molt cabuts que també, però és que no va res a Catalunya, no funcionen, és a dir, no arribes a la feina.
Hi ha tots els mateixos problemes que el 2006, els mateixos institucionals, legals, accentuats per una pressió demogràfica. I accentuats per un model que la pròpia exburgesia i ara aristocràcia dilatant catalana està menjant, a més cada vegada més ràpid per agafar diners perquè es veu el final del camí ja, llavors ara més, més, més.
Abans l'aliança, que va ser rara però va funcionar uns anys, era entre carrer i institucions i partits.
Va haver-hi un moment que hi havia certa confiança entre carrer i tal.
Era raro però era meravellós. Ara, com nassos pots confiar en qualsevol dels partits catalans? És que és ridícul, ja ni pensar que tu seguis a dialogar a la taula del sanglar o a la taula de no sé quina tonteria. És a dir, el problema és que la nova i necessària i imprescindible organització, perquè Espanya està... No vull ser de l'Olofeu, però no va. És que et poses a la tele i no funciona res, no va res.
A poc que hi hagi un toque cairà.
Dic que la nova l'hem de fer sense institucionalitat i això és molt més complicat perquè abans podies anar al Parlament i venies del carrer però hi ha una fluïdesa Ara no tenim cap institució. La Generalitat és societat, però no és ni societat, és una delegació comercial o alguna cosa així.
No hi ha institucionalitat. El Parlament, en fi, perdoneu per la gent que està treballant allà, però si no té sobirania més o menys defensada, no és més que un entreteniment. Mireu les lleis d'habitatge.
Es fan aquí, es tomen allà, es fan aquí, es tomen allà.
Es fa un allà, no s'aplica aquí.
No va res.
Funcionen les coses bàsiques.
Pugen els ous, puja l'oli. L'oli el posen blindat als supermercats.
Som el major productor d'oli.
Semblen tonteries, però és que la idea de que... Hem de ser independents precisament perquè el món és més dur.
I precisament perquè a la Mediterrània allà.
[00:30:22] Speaker C: Parem.
Necessitem una política pròpia.
No, no, volia.
[00:30:28] Speaker A: Afegir una mica el que està conversant la gent que també està comentant aquí a YouTube.
Sita Kakki diu, si tornem a fer el camí a la independència, no hem de tornar a cometre l'error de cedir la iniciativa als partits polítics, una mica el que deia l'Antonio Baños ara fa un moment.
I també l'Eduard Ruggero diu, els nostres polítics del 2017 es van jugar presó i exili per això?
En aquest sentit, també abans sentia, no? Sé que els dos sou de... Del morro fort? No, no, no. La Júlia sí que tinc molt clar que pensa que no ho anaven a fer, diguéssim, aquell 2017. No sé què pensen els Banyos. Jo sóc dels que penso que alguns sí que pensaven que ho anaven a fer, per algunes converses que he tingut, per algunes entrevistes que he tingut, com a mínim els que hi havia al Parlament. No sé el govern, perquè hi havia hagut menys d'això, però sí que crec que... Per exemple, Lluís Llach ho ha explicat moltes vegades o en una entrevista que li vaig fer a Montserrat Palau que també ho deia. Jo m'ho creia i aquell dia no entenia què estava passant.
Per tant, crec que sí que hi havia gent que estava treballant per fer-ho i que s'ho creia.
i és veritat, és que estan a l'exili, és que van anar a la presó, per tant sí que es van.
[00:31:39] Speaker C: Jugar unes coses. Fins a l'últim moment es van pensar que Espanya no s'atreviria a engarjolar-los. No s'atreviran, Europa ens mira. Exacte, crec que hi ha una qüestió que té a veure amb la distància que realment hi havia entre la voluntat i el pla de desplegament que passava per prendre el control del país fins a les últimes conseqüències. Segurament l'error va.
[00:32:04] Speaker A: Ser pensar-se que es podia arribar a pactar amb Espanya. Exacte.
[00:32:08] Speaker C: I que Europa... Europa, que ho.
[00:32:10] Speaker A: Hem.
[00:32:10] Speaker C: Comentat en més d'una tertúlia, el seu gran anglamor són les nacions sense estat, perquè no té mecanismes democràtics per gestionar els conflictes de nacions sense estat dintre les seves pròpies fronteres, i amb això volia dir que, me'n vaig una mica al tema però torno, un escenari interessant serà veure ara què passa si Donald Trump compra o invaeix Groenlàndia militarment. Si l'OTAN peta i hi ha una recomposició d'Europa dels exèrcits europeus, no ho sé, què farem? Enviarem els fills dels catalans a les files de l'exèrcit espanyol? Estem bojos o què? Vull dir que hi ha un punt... Estem en un moment de tensió geopolítica brutal, on els catalans no només no tenim representació en les nostres propies institucions, tampoc les tenim a Europa, i no tenim capacitat per decidir què passarà amb el nostre futur, perquè la gent del 2017, l'Estat Major especialment, jo crec que hi havia gent, diguéssim, en diferents línies de comandament, que sí s'ho creien. Potser les intermitjes i les baixes s'ho creien més que la gent que hi havia a la direcció. Albert Valls, que abans en parlàvem, té un llibre, té una novel·la, que es diu el 19è protocol.
Aneu-la a buscar, si no l'heu llegit, que si no la coneix ningú, el 2019. És una novel·la que explica com s'havia d'haver implementat la República Catalana. I hi ha, al final, una ficció que és el BOE, el nou BOE de la República, on ella explica què hauria de fer el govern. Primer, atrinxerament a la Generalitat. haver-se trenxerat, haver mantingut el cor... Però.
[00:33:37] Speaker B: Això estava preparat, a més. Clar.
[00:33:39] Speaker C: Però sempre estem, quan revisitem aquest moment, sempre estem com això estava preparat, les fronteres estaven controlades, hi havia cor... I realment, després, va ser un canvi que hi pugui. No recordeu la roda de premsa a Brussel·les? Sí, sí, sí. Que uns van venir, després el Fort va tornar... Això no és tenir-ho preparat, això és improvisar tota l'estona.
[00:33:57] Speaker B: Per no caure en el dissetisme, diguéssim, del 17. Però jo crec que realment, pel que jo sé i vaig veure, hi havia una mena de cosa molt rara. Perquè, aviam, es va voler fer una revolució amb gent institucional.
És a dir, generalment, si mires Irlanda o els Corsos o no sé, és gent que ve de moviments revolucionaris més o menys, clandestins o armats o el que sigui, que arriben a la política. Però ells saben que s'han jugat presó, que pot haver-hi tortures, que la policia t'escolta pel telèfon... Aquí, als primers anys, hi havia una innocència general sobre el que s'està fent, perquè són funcionaris.
És gent que creu de llei a.
[00:34:46] Speaker C: Llei.
[00:34:49] Speaker B: Perquè no ho tenien al cap. Home.
[00:34:51] Speaker C: Nen, eh? És que van anar.
[00:34:53] Speaker A: A Madrid, eh?
[00:34:54] Speaker C: Van anar ells. Van anar a Madrid.
[00:34:56] Speaker B: A declarar en.
[00:34:56] Speaker C: Castellà. Però això no és perquè la història de Catalunya no hagi tingut independentistes empresonats.
[00:35:03] Speaker B: Independentistes torturats... És perquè tu no ets independentista, que era el cas de Junqueras, que era, bueno, em foto fort aquell i em quedo jo de president, perquè és un monomaníac i perquè és un senyor que té molts problemes al cap, Però jo crec que sí, era també una mica la carrera aquesta de la gallina, que si tu en paraves i tal, i hi havia gent de nivell mitjà-alt, per dir-ho així, que en un moment donat van dir, mira, saps què?
Tirem, perquè ja ens fotran a la presó igual, almenys provem de fer-ho.
El problema va ser això, que tots esperaven una instrucció, que no va arribar mai, i la sensació era dolça, A mi, mira, que tothom es cagués l'últim dia, que no sé qui és el guant o es toqués el tasc... El problema és que estan encara aquí.
[00:35:53] Speaker C: El problema és que estan encara aquí. I les conseqüències de, primer, no haver assumit que l'estat espanyol, la naturalesa de l'estat espanyol, és violenta, és colonial, per favor, és de dominació un estat com l'espanyol, però qualsevol estat utilitzarà tots els mecanismes repressius que pugui per mantenir l'únic que li importa a l'estat espanyol per dret constitucional, que és la unitat de la Sacro Santa. Està a l'article 8, al títol 8.
[00:36:17] Speaker A: De la... En principi és el que hem après d'aquest procés, però ara estem fent el contrari. És a dir, quan ara es pacta, quan ara es vota a favor de Sánchez, el que estem és dient, no, no, sí, va haver-hi una repressió, sí, sí, ens van fer tot això, però ara som bons, ara ens portem bé.
[00:36:35] Speaker C: Per mi, el més pervers i el més cínic del discurs de Junqueras mantenint la seva posició al capdavant d'Esquerra Republicana és com que jo he estat a la presó, ara tinc dret a ser restaurat políticament i que tots els catalans m'hagin de donar suport en el meu propi procés de reconciliació amb la política. És com un moment, per favor. Tu estàs mal.
Si aquesta gent no estava disposada a anar a la presó, o anar a l'exili per alliberar el seu país? Per què no van fer un pas al costat en aquell moment i van deixar pas els que sí que ho estaven? Havíem tingut Blanca Serras, Álvaro Valls, independentistes des del 39 en clandestinitat i a l'exili. Per favor, és una etapa més de la història de l'independentisme de Catalunya. Ja està, marxin, que vinguin uns altres.
Però s'estan agafant a les cadires per.
[00:37:28] Speaker B: Determinació pròpia. Jo crec que en el cas d'Esquerra hi ha una cosa... Hi ha un.
[00:37:33] Speaker C: Partit que ve de.
[00:37:33] Speaker B: Massa anys. Hi ha un partit psiquiàtric o de secta o d'alguna cosa rara.
Perquè és que qui té els sants bemols de fotre els espitxos o els discursos del Junqueras... No, abans, allò d'ambició nacional, Quina tonteria és l'ambició? No sé quin doctor s'ho va inventar, ni vull saber-ho.
Necessitem ambició nacional. Però si et vas amagar el Dia de la República... És a dir, quins conceptes estàs... O junts, per igualar, no ho descobrem per avançar, també. Però, tio, si estàs a l'exili i no has pogut tornar, què cobres ni.
[00:38:11] Speaker C: Què cobres. I també has tingut el vot dels catalans capturat amb aquestes promeses de retorno.
[00:38:16] Speaker B: No retorno... Es podia haver fet amb dignitat, de dir, mira, no ho vam saber, no vam poder, marxem i deixem la cosa una mica, o el que deia, tornem a la unitat, però clar, com s'ho dien, perquè no sé què va passar en un pati de col·legi entre aquests dos, entre Puigdemont i... Tu hi eres.
[00:38:30] Speaker A: Tu saps què va.
[00:38:31] Speaker B: Passar o no?
No, vull dir, és que és patètic.
Tenim gent que ho ha patit molt, Blanca Serra és una... Persones que han estat realment torturades i tal.
L'espectacle obsè d'aquests pàjaros és que, o sigui, deshonora la memòria de tanta gent, fins i tot dels que estem vius.
[00:38:52] Speaker C: Fins i tot dels líders del seu.
[00:38:54] Speaker B: Propi partit. Fins i tot dels líders.
Les han.
[00:38:57] Speaker C: Tret, per favor. Però has.
[00:38:58] Speaker B: Tret la seda Catalunya del teu partit.
Esquerra Republicana de Catalunya li treus Catalunya?
Però tu estàs... Però què és això?
O sigui, quina mena de vergonya pública? Llavors jo, en fi, perquè no dirigeixo res, gràcies a Déu, però jo em dedicaria a l'entomologia, a l'entomologia, tornaré a dir. Jo aquesta gent, ni un minut, perquè és que a més omplen el debat públic d'unes bombolles que ja ens la van vendre just abans del procés. I això demostra que els va fer molta por que la gent tingués raó.
[00:39:31] Speaker A: Jo anava a preguntar, amb això que dèiem del col·lectiu d'1 d'octubre, que en realitat dins d'Esquerra en l'últim procés ens va demostrar que poca força tenien, de fet no van arribar a presentar ni candidatura, avui demanava. Allò que va aprovar la militància d'Esquerra que havia de ser aquest nou finançament i que vam dir que seria ella per aquest nou finançament, no és el que estem fent ara. Aquest nou pacte s'hauria d'aprovar aquesta militància.
Digues, veig cares rares. No, és que.
[00:40:08] Speaker B: Va venir una senyora de Suïssa Acaba la feina. Marta Rovira. Una senyora va venir de Suïssa fent Campo Través, una espècie de cosa raríssima per la frontera, va posar els sociates per algun motiu que se m'escapa, va fer que les joventuts votessin aquell vot que tal, a canvi d'ara també se m'escapa i se'n va tornar a Suïssa.
Com?
Com? Què ha passat aquí? És a.
[00:40:37] Speaker C: Dir.
[00:40:37] Speaker B: Quin acord vam donar suport per un acord? Vam donar suport per una cosa. Una cosa que saben Junqueras, Rovira i quatre pàjaros més. Però allò no és política normal. Igual que...
Aragonès convoca eleccions i desapareix per un hard rock? S'està fent?
Algú sap alguna cosa més del hard rock? Si va caure un govern de la Generalitat per un hard rock que ha desaparegut de la vida pública? El sabem.
[00:41:04] Speaker C: Que és que la duplicació de la nova taxa turística anirà a.
[00:41:06] Speaker B: Fomentar més turisme. No és difícil pensar... Però els que han defensat el hard rock no han dit res més del hard rock. Han dit del senglar... És a dir, a què ha passat No sé què ha passat i ni ho vull saber, t'ho juro, no ho vull saber. Però el que ha passat en aquests anys, perquè al final manin les societats.
És molt gros. Jo no sé si vosaltres, que toqueu molt bé les coses, podeu desvetllar aquest misteri. Però, en qualsevol cas, és una traïció. I és una traïció no als del 17, és el que tu deies, és una traïció a molta gent que està viva. Al País, sí, sí. No estic dient tampoc... Al País i.
[00:41:46] Speaker C: A les seves memòries.
[00:41:46] Speaker B: Però és que, a més, ara, si et llegeixes les bases de Manresa, Estan més lluny que això.
És una reculada.
[00:41:54] Speaker C: Deixa'm dir una cosa, que fa estona que penso, que si no dic me n'aniré sentint normalment. El Banyos també és d'una generació que va passar per allò, va estar a primera fila, i ara s'ho mira tot amb una distància que crec que també et permet, diguéssim, La distància hi ha groc i ràbia.
Sí, i està bé, però tu la canalitzes més cap a tenir una mirada que pensi les trinxeres del país.
I jo, que també tinc el cap aquí, també tinc una altra part del cap en el partit, o en els partits polítics, perquè crec que les institucions són importants, els espais de poder s'han d'ocupar, i no pot ser que l'alternativa ara sigui aliança. I reitero això, els processistes que deixen de fer processisme, que netegin, sanegin els seus partits, que facin la feina, que la gent vulgui militar en un lloc o un altre, és igual, però que militin. El país necessita que la gent torni a estar a primera fila.
I com.
[00:42:52] Speaker A: Ho fem això, Julià? Perquè dèieu els missatges en aquest sentit, no? Molt bé el que dieu, però necessitem noves idees, passar a l'acció, ja n'hi ha prou de parlar, passem a l'acció... Com es fa? És a dir, a mi, per exemple, ara em ve una cosa que diràs, segurament la gent em dirà, això no és res, però a mi em el correllengua que estan organitzant la gent jove dels Països Catalans, ve... que crec que pot ser una dosi d'entusiasme i d'optimisme, que espero que la gent entengui i que s'hi apunti, perquè és molt engrescador veure com estan creixent els joves per Mallorca, els joves per Eivissa, els joves per Valencià...
No estan creixent els joves del Principat, per exemple?
O no estan trobant la fórmula que estan trobant aquestes altres associacions? Jo crec.
[00:43:39] Speaker C: Que Omnium també té part de la responsabilitat. Perquè Omnium també forma part una mica d'aquesta maquinària... La desaparició d'Omnium, diguéssim. Postprocessista, que ha acabat absorbida...
per unes tensions i unes coordenades polítiques que moltes vegades han beneficiat l'Esquerra Republicana, sobretot. Les entitats fortes del procés, les entitats civils, també van pecar de les mateixes contaminacions que els mateixos partits processistes, i cal també... Jo no dic que hi hagi coses que es facin bé a Òmnium, n'hi ha que es fan bé, igual que n'hi ha bé que es fan a l'ANC. El problema és que o hi ha una renovació i un sanejament, de totes les institucions que van formar part del 17 i de la deserció, o és que no ens n'en sortirem. Perquè l'alternativa és odi, crueltat, misèria i tenir societats, governar-nos 40 anys amb la seva tecnocràcia colonial. Aleshores, el que he dit altres vegades, jo les més alternatives ja les he escollit. Jo milito en un partit nou que en part ve a ocupar aquest espai. Ara, l'activisme lingüístic és fonamental.
El Correllengua Germanat és la primera vegada que aconsegueix que arreu dels territoris de parla catalana hi hagi una unió per fi, que defensa no només la unitat de la llengua, sinó la unitat d'acció. Això és fonamental.
Quan la dana, els catalans vam respondre. És a dir, hem donat exemples després del procés, gràcies a Déu, en tots els camps, el civil, el cultural, el polític fins i tot, amb alternatives que encara no estan a les institucions, però que també la CUP, On és la CUP?
No, vull dir que crec que part d'aquest horitzó... Jo crec que hi ha una cosa que hem d'entendre, els que vivim obsessionats per la política i en pensem cada dia, també estem una mica més, diguéssim, més forçats a mirar la cosa en perspectiva, no? I no només a pensar en les eleccions municipals del 27, sinó a pensar a 10 anys vista, o almenys és com jo intento pensar-ho. Per què? Perquè després del suflé, Després del postprocés i del suflé aliancero, hi haurà un país per a construir. Ara, ara. Quan més temps tinguem socialistes sense gestionar el que el país necessita, bé, el servei dels espanyols, i quan més temps tinguem només aliança fent l'oposició atiant la misèria moral, més difícil serà reconstruir-ho tot. Per tant, què hem de fer? El que cadascú cregui que ha de fer, però que es facin coses, que s'aixequi el país, que tornem als fonaments. Què va fer la gent durant la Renaixença? Què va fer la gent després del 1714? Què va fer la gent després del 39? Sempre hem trobat espais de reconstrucció.
És igual si és en l'activisme lingüístic, en el cultural, en el polític, que es facin coses. Perquè els espanyols estan molt envalentonats. Jo.
[00:46:25] Speaker B: També vull salvar Catalunya. M'ha agradat molt allò del tecnopoder colonial.
M'ha agradat molt. Sí, jo sempre, quan surt aquest tema, penso en els il·lusos enterradors del pensament català, en Pujols.
que estem aquí, i jo crec que la nova generació almenys dona certes claus que al final, clar, els trets distintius agraden molt al jovent, tothom vol ser d'una cosa, i ara el català pot entrar, gràcies també als mitjans, a ser un tret distintiu que moli, diguéssim, perquè el papito està baixant, perquè la gent és conscient que l'amenaça a la seva manera de viure o d'estar en el món és molt gran, i després jo crec que hi ha una cosa, hi ha una vinculació d'una generació que no té un futur, no hi ha construït res. Llavors, si no tinc res, estudio Filosofia i parlo en català, perquè no tinc res. Bé, llavors jo crec que el que s'ha de fer, us diré el que s'ha de fer, s'ha de fer primer parlar molt, menys parlar, no, no, no, jo crec que hi ha forces molt interessants, vosaltres també, per exemple, i molta gent que està pensant el país d'aquí 10 anys o 20. Geopolíticament també, que és molt important. El món serà un lloc xungo. Pensem on som a la Mediterrània des del punt de vista climàtic.
Hi ha gent que està pensant, hem de pensar un país d'aquí 10-20 anys. i cap ideologia destaca en això, és una cosa de fal·les comptades. S'ha de parlar molt i s'ha de pensar i, sobretot, no ens hem d'emprenyar com aquests que ens van destruir tot perquè estaven emprenyats entre ells.
Hi ha d'haver bona fe, hi ha d'haver una idea de país que, per sobre de les discrepàncies ideològiques, tu diguis estem fent una cosa per salvar almenys 1.000 anys de gent que ha vingut abans...
[00:48:23] Speaker C: Els independentistes sempre han pensat d'aquesta manera. Sí.
[00:48:26] Speaker B: Sí, sí. No, no, jo no. I llavors, el que deien, l'organització espontània, que cadascú faci el que creu que hagi de fer.
I a vegades, mira la pagesia, no? Vull dir, de tant en tant, talles... O.
[00:48:37] Speaker C: Els antífons que van l'altre dia a Setmana, que van cagar a la gent de núcleo nacional. És a dir, de.
[00:48:41] Speaker B: Manera natural, la catalanitat s'ha d'associar a la civilització.
Perquè és així.
I a més, jo crec que al contrari que Espanya, Espanya està desapareixent. El que existeix és Madrid. Madrid és un estat-nació que té el seu propi nacionalisme, la seva pròpia agenda política i la seva pròpia política econòmica. Això.
[00:49:02] Speaker C: També es veu a l'acord de finançament, perquè no hi ha mesures pel d'àmbit fiscal, no hi ha mesures de reestructuració, perquè nosaltres els catalans seguim pagant la Policia Nacional i el Museu del Prado, que no tenim cap mena de vinculació.
[00:49:14] Speaker B: És un deliri. Madrid és Espanya, Espanya és Madrid, el que va dir Ayuso.
Després hi ha una mena de deserts amb catedrals gòtiques per allà tirades, no hi ha res, i després algunes ciutats boges com Màlaga, que està fotent allò també el Benidorm i tal, i el País Valencià ha saltat. Però bàsicament la idea de l'AGE, l'Administració General de l'Estat, que està a Madrid, que és Espanya. Espanya són els funcionaris de l'AGE, no és res més.
i després hi ha gent que... Però si.
[00:49:40] Speaker C: Ja ho havia escrit Ortega i.
[00:49:41] Speaker B: Gasset. No, no, no, és evident. Però vull dir, només té una força, de fet dos, la coercitiva, diguéssim, econòmica, o militar a hòsties, o la feixista, que ha utilitzat els 90, la dualitzava, vull dir... Els jutges, també. Bueno, quan la policia diu que surtin els fatxes al carrer, les festes alternatives de gràcia dels 90 era maco de veure, també. Vull dir, i Aliança Catalana aquí haurà de triar entre la porra del policia, o Catalunya, i triaran la porra, perquè és això, és una baixesa moral tremenda, i també... Bueno, és igual. Però són més racistes que independentistes. Sí, són...
[00:50:20] Speaker C: Jo crec que això lliga una mica amb la pregunta d'inici que ens feia la Txell. Quan tu aixeques la teva promesa electoral mobilitzant l'odi i mobilitzant la por, seràs esclau sempre d'això que estàs mobilitzant.
La pregunta aquí darrere és, realment els catalans volem imaginar-nos un país on tens policies trucant a la teva porta i a la porta del veí per veure si hi ha immigrants que vulguis deportar? Realment aquesta és l'alternativa?
Jo tinc clar que.
[00:50:50] Speaker A: No. Les imatges que estic veient aquests dies als Estats Units, la veritat, fan esgarrifar. Hi.
[00:50:53] Speaker B: Ha una cosa que ens falta, i ara em direu que estic boig, ens falta burguesia.
La culpa de la burgesia catalana és la de la burgesia catalana. És a dir, la burgesia per la seva pròpia essència ontològica no pot ser rendista.
La burgesia és aquella classe que produeix i estalvia, i que després opremeix a la força de treball, el que tu vulguis. Però un rendista no és burges, per definició. Llavors, hi ha una transició generacional també dels burgesos catalans cap a uns ninatos rendistes que estan fotent franquícies de tacos i merdes d'aquestes i tal, que ens falta aquesta intel·ligència.
El país es va construir també en la posició, però hi havia una burguesia amb consciència de país. Deien, Espanya no funciona i creem una capital com Barcelona i creem un país. Això és la mancomunitat, que és el moment més clar de dir, no, no, fotem telèfons, fotem escoles, perquè... Les antigues monestralies. Sí, sí, però és una burguesia que té els diners, els contactes i que té la vocació de país.
També ens falten unes elites econòmiques amb dos dits de front. És a dir, qualsevol persona que hagi passat per una escola de negocis... a l'escombraria. Aquesta és la gran tragèdia del.
[00:52:10] Speaker C: País Valencià, sempre s'ha dit, que és un dels problemes que no ha tingut gent amb.
[00:52:13] Speaker B: Diners pensant en els territoris. Tenia un sistema bancari molt important, el Banca de València i tot això. El 2008 van arrasar amb el sistema bancari valencià. València tenia un gran teixit d'indústria lleugera, complementària tant amb els cotxes com amb la indústria catalana. És a dir, juguets, sabates, totes aquestes coses. Era un país industrialment no potent, però tramat.
I escapses el finançament, que és una altra cosa. No tenim cap capacitat de financiar-nos.
Espanya no donarà mai un tiquet de banc a qualsevol cosa que vingui de Catalunya. D'on traiem el deute per poder fer les coses? Perquè les coses es fan amb deute.
Jo crec que si amb això no guanyem.
[00:53:02] Speaker C: La república... Jo, però, voldria insistir en que una de les prioritats del país ha de ser mirar el mapa sencer dels països catalans. Ho dic perquè... Ho hem vist. No només perquè jo ara visqui transitant quasi setmanalment Mallorca-Principat, però és així, o sigui, el correllengua germenat ens tornarà a posar davant de la cara que quan més forts som, som, és quan tenim més el país sencer al cap, perquè els problemes amb la degradació del turisme, amb la degradació ecològica, amb les infraestructures, amb el no control dels sectors estratègics, és que els tenim els països catalans per igual.
Independentment de com creguis que ha de ser el procés d'alliberament nacional de cada territori.
[00:53:43] Speaker B: I som el 50% del PIB d'aquells dropos.
[00:53:46] Speaker C: Exacte, aleshores, una de les coses que... que l'oasi pujolista també ens va anestesiar del nostre cap, va ser una cosa que la Vilaueva ha tingut sempre com a bandera, que és, pensem la nació sencera.
[00:53:59] Speaker B: Tota l'estona. I que molts anys semblava ridícul, el vostre acateniment deies, bueno, estan dient coses com.
[00:54:06] Speaker C: Que...
Mirem més Palma, mirem més València i deixem de mirar Madrid i si l'AVE arriba o no arriba. Tenim problemes estructurals i tenim qüestions fonamentals que ens connecten diàriament, que ens permetran plantar batalla a Madrid, a París i a Trump quan calgui, però necessitem creure'ns-en o no. I la recuperació de l'autoestima. Crec que el córrer a llengua B per aquí, i és l'exemple paradigmàtic, és fonamental. Si no tenim l'autoestima a lloc, serà impossible que anem a negociar a Madrid, no en grunes, sinó la porta.
Tenir el.
[00:54:44] Speaker B: País al cap és bastant senzill, és que tu hi vius, al país, cada dia, t'aixeques, i si no van les coses, ara han tancat la investigació de l'apagón. Si un dia no tens llum, penses, per què en aquest país avui no tinc ni llum ni trens ni res de comptes? I penses, per què tots són hotels? Qui ha decidit que no puguem fer res més? O per què el Mercosur? Si no volíem.
És a dir, tu quan t'aixeques... I per.
[00:55:10] Speaker C: Què no hi ha el corredor mediterrani a ti? Les coses que interessen.
[00:55:14] Speaker B: Als catalaners, que han tornat el tipus de ciutadans amb aquest senyor del governador civil que tenim, les coses que interessen als catalaners és el país.
Perquè en el país treballem, en el país enterrem els morts, en el país ensenyem a les nostres criatures, és el país.
No vol dir que no t'interessin altres coses, evidentment, Però com pot ser que una persona visqui en un país i no l'interessi? O que no la robin, o que la robin, o que no arribi a l'hora... En fi, queda clar.
Llavors, les coses que interessen és ser català. És la catalanitat aquesta àmplia, la dels països catalans. Perquè, a més, l'altre és el desert. Fins a arribar a Madrid és el desert.
[00:55:52] Speaker C: Bueno, i que en un món cada vegada més endurit, què millor que pensar en l'esperança d'un país que construeix un projecte.
[00:56:00] Speaker B: I mirant el mar, no mirant el.
[00:56:03] Speaker C: Secà. Que construeix un projecte amb esperança, en lloc d'assenyalar el culpable amb el moro de la Gantonada, anem a ocupar-nos de reconstruir.
[00:56:10] Speaker B: Això. Però el que ens uneix és aquest tros de mar que ens vincula a Itàlia, que ens vincula a la Riba Sud, que ens vincula a moltes mirades polítiques i econòmiques que, per culpa que estem mirant a Madrid, no estem mirant on.
[00:56:23] Speaker A: Ens hem de guanyar. En Salva Puig ho diu, divideix i venceràs, ho deia l'enemic. Definitivament, això és el que han fet durant.
[00:56:28] Speaker C: Molts anys amb els Països Catalans. Em.
[00:56:32] Speaker A: Sap greu, nois, però ho hem de deixar aquí, ha passat el temps. Ha.
[00:56:34] Speaker B: Passat ràpid, però... Hem salvat Catalunya. Sí?
[00:56:37] Speaker C: Els Països Catalans. Els.
[00:56:38] Speaker B: Països Catalans, perdoneu.
Si després no surt bé, ja no és.
[00:56:43] Speaker A: Cosa nostra.
Això ha sigut la primera tertúlia prosquita aquí, en aquest nou espai que estrenem avui, però això només és l'inici. De fet, demà ja podreu gaudir de la resta de la programació que estrenem avui. De dilluns a divendres, a les 8 del vespre, hi haurà cada dia un programa de televisió, un programa amb vídeo, perquè pugueu gaudir de vosaltres. Demà ja podeu gaudir del podcast, que és el podcast dedicat a la literatura infantil i juvenil, que ara també el podeu gaudir en vídeo i també podreu veure els llibres que fins ara sentíeu parlar la Paula Jarrín, la Carlota Torrents i la Tina Vallès.
El dilluns serà el torn de Vicent Partal.
Ara que avui parlàvem que tot això pinta tan malament i que la hipòtesi d'una guerra nuclear torna a prendre cos... La.
[00:57:38] Speaker B: Pissarra, necessitem la pissarra. No serà pissarra.
[00:57:41] Speaker A: Serà una cosa diferent, però per tant ens oferirà una miniserie de cinc capítols durant cinc setmanes en què narrarà per què el món és a un pas del conflicte final d'una guerra que molt probablement eliminarà la vida humana. No ho pinta molt bé el portal, eh? però ens deprimirem una mica. Els dimarts ens agafarà el torn de la crisi dels 30, presentat per Clara Rebull.
No serà només un podcast, sinó una espaia trobada, presencial i d'intercanvi d'idees, especialment protagonitzat per la generació que voreix els 30.
[00:58:14] Speaker B: Però també teniu crisi a l'estreta? Sí, però.
[00:58:19] Speaker C: Si no ens podem emancipar, tenim feines precàries, no podem tenir fills... Explicarem.
[00:58:25] Speaker A: Tot això que passa en aquesta generació.
[00:58:27] Speaker B: Porteu-me un dia allà i us ho explico.
[00:58:30] Speaker A: A més, creiem que falta aquest punt de poder trobar-nos i reflexionar en català autocentrats i que només aquesta generació, no tant els més grans, d'aquells que vulguin Ho podran seguir per internet, per YouTube, a través de la web, però també aquells qui vulguin podran participar-hi cada dimecres a les 7 de la tarda. Gent entre 25 i 35 anys podran anar al Mirall i participar també d'aquest debat. Això sí. Us hauré de fer de la subscripció VilaWeb30 que avui hem començat. Tu et quedes fora, però la Júlia, ara, si vols es pot fer subscripció a VilaWeb de forma gratuïta durant un any perquè creiem que aquesta generació és la important, és la del futur i que cal que també... Tothom diu que no ens volem informar, mentida, també ens volem informar i també volem formar pas. I, per últim, quedaria la taca d'oli que presentarà els dimecres, una mica el Santaolalla que feia fins ara, però en aquest cas més per parlar també del país, no només de Barcelona, país i món. Convidarà experts que ens ajudaran a interpretar els grans debats socials, econòmics i polítics que estem vivint al moment. Cada dia a les 8 de dilluns i divendres, però podeu mirar a qualsevol hora.
[00:59:56] Speaker B: Ho seguireu? Home, el bo és molt bo. Sense demèrit de la resta.
Perdó, ja m'acabo.
[01:00:07] Speaker C: És el que fa que quan TV3 està ocupada per espanyols, el país respon amb alternatives serioses. Endavant per molts anys. La generació de 30.
[01:00:15] Speaker B: I la que teniu de 20 i tot això, Jo la veig molt ferma, vull dir, hi ha gent molt ferma dintre d'aquesta generació i gent molt entrenada, no? Sí, avui, doncs.
[01:00:26] Speaker A: Això és l'inici, només dic això, que això és l'inici, que avui ja vèiem suscriptors demanant que féssim coses de ciència, de cultura, per majors de 50 també sentia alguns que deien... Tot són grans idees, totes ens les apuntem, però sempre dic... Els subscriptors de Vilaweb són el millor que tenim, per tant, gràcies per totes les propostes. Ara sí, demanem una mica de paciència perquè això va començar sent un projecte que ens vam imaginar el juliol de l'any passat, avui és una realitat, per tant, de mica en mica, tot això que ens proposeu ho anirem fent.
Això, fins aquí avui, demà més i nosaltres a la Tardúria Prusquita tornem la setmana que ve.
