Episode Transcript
[00:00:06] Speaker A: Anem a veure com funciona.
[00:00:28] Speaker B: Bon vespre i benvinguts una setmana més a la Tartúlia proscrita. Aquests mesos la veritat és que es publiquen una barbaritat de llibres, és una bogeria de Sant Jordi i a la Tartúlia normalment no parlem de llibres concrets, però aquesta setmana ens ha semblat interessant dedicar la Tartúlia a un llibre que s'acaba de publicar, que és La Caixa, una història mai explicada de Rafa Burgos i Polen Edicions.
Aquest llibre té un mèrit, que és trencar un silenci que envolta La Caixa, obrir les finestres, mirar d'enfocar les ombres per veure què hi ha darrere d'aquest poder immens que té La Caixa, ara CaixaBank. analitzar com s'ha construït això, per què hi ha tanta por, tanta acumulació de poder, tantes boques tancades.
Aquesta és la primera història crítica de la Caixa des dels seus inicis fins ara.
Una història que creiem que és important saber explicar per trencar aquest tambor que envolta tot plegat. Per això avui ens ha semblat important dedicar aquesta tertúlia no tant a l'actualitat informativa, que normalment n'estem acostumats, sinó a dedicar-la a aquest llibre, a la caixa, i al poder que té la caixa i que tots plegats crec que més o menys sabem, però que potser desconeixem una mica tot plegat.
I per fer-ho hem convidat a la tertúlia el seu autor, l'autor del llibre, Rafa Burgós.
Bon vespre i benvinguts a la tertúlia per escritar.
[00:02:00] Speaker A: Bon vespre i moltes gràcies per trencar el silenci.
[00:02:04] Speaker B: i una setmana més, una estona de tertúlia, amb aquest nou format, situats d'una manera diferent ara, i estem aquí junts.
[00:02:11] Speaker C: Sí, m'agrada això d'anar provant.
[00:02:12] Speaker B: Anar provant cada dia un format diferent.
[00:02:13] Speaker C: Geometries.
[00:02:14] Speaker B: Sí, en aquest nou plató.
Mot Bou i Jordi Borràs, bon vespre.
[00:02:18] Speaker C: Bon vespre.
[00:02:19] Speaker A: Bon vespre.
[00:02:20] Speaker B: Rafa, quatre anys i mig de feina per publicar aquest llibre, un bercami també per tal de fer-lo possible, molta gent que s'hi ha unit i que hi ha posat els seus diners per tal de fer-ho possible, i molt de silenci, podríem dir, des que s'ha publicat, també des del bercami, poca gent, pocs mitjans s'han atrevit a parlar-ne.
[00:02:46] Speaker A: Sí, de vegades jo quan ja estava a punt de publicar-se el llibre el que pensàvem que a banda de la investigació en si també seria una mena de mirall o l'epila que l'ha fet el David Fernández, també ell parla de la prova del cotó, que és la mateixa idea de posar-nos els periodistes davant del mirall o estirats allà al divan i fer-nos la pregunta si realment es pot publicar tot. Sobretot quan es fan grans eslògans que fem perisme d'investigacions, hem de fer d'antipoder o de contrapoder, i després la cosa no és ben bé així.
Perquè els polítics més o menys podem criticar-los, perquè no tenen el poder realment, en canvi quan topes amb aquestes institucions en aquest cas una institució, si de cas després ja en parlarem, sistèmica, doncs és quan surten els problemes, perquè és molt difícil, perquè ho toca pràcticament tot, tots els sectors, i vas estirant del fil la caixa. Vols després, Txell, fer-me un petit mapa, encara que sigui ràpid, de què és, perquè a vegades barregem que si caixa banc, que si fundació, que si... Però sí, és una investigació que jo crec que és necessària. També ens hem de preguntar per què ningú l'ha fet, no tant pel meu protagonisme, sinó com a col·lectiu, perquè no s'ha fet fins ara. I jo crec que la pregunta rau la resposta també.
[00:04:06] Speaker B: Creieu que la gent és conscient del poder de la Caixa? Jo, per exemple, avui hi reflexionava i pensava, quan jo vaig ser conscient d'aquest poder? Us he de dir que quan vaig anar a fer el Carnet Jove.
[00:04:17] Speaker A: Club Super3, Carnet Jove...
[00:04:18] Speaker B: Bueno, Club Super3, a casa no se'n va fer, al compte de la Caixa del Club Super3. per algun motiu.
Però sí que quan jo em vaig fer gran i vaig voler tenir els descomptes del carnet jove, de cop em vaig trobar que si volia el carnet jove sense tenir un compte de la caixa l'havia de pagar.
I vaig pensar, ostres, és raro que una cosa que depèn de la Generalitat, si no m'obro un compte de la caixa m'ho facin pagar. I sí que recordo com un moment de dir, això és raro.
[00:04:47] Speaker C: Jo crec, no sé si la gent és conscient del poder, però sens dubte que la gent a Catalunya és conscient de l'omnipresència, perquè En el fons, la Caixa és també la història d'una operació publicitària a gran escala, molt forta, i la consolidació simbòlica de què és la Caixa en l'imaginari català Probablement el problema no és que la gent desconegui, evidentment, la caixa i el poder que té la caixa, sinó la normalització i la naturalització a través del blanqueig que s'ha fet per via de l'obra social i per via dels seus finançaments de campanyes culturals, etc.
que la gent ho ha normalitzat tant i ho ha banalitzat tant que sembla que sigui una institució, una estructura d'estat pràcticament, i que per tant hi hagi d'haver una adhesió cega, quan en realitat per la via dels fets i per la via de les paraules, de fet, a la pràctica, no ho ha estat mai.
Jo recordo que fa molts anys em va quedar gravada una intervenció de l'Isidre Feiner en una comissió parlamentària, No me'n recordo exactament quina comissió era, però era una comissió del Parlament de Catalunya en què ell, en un moment determinat, parlant sobre les seves relacions polítiques, o pressionat pels diputats sobre les seves relacions polítiques, deia, jo només tinc un partit polític, que és la Caixa.
I semblava que digués, no, no, jo no dec lleialtat a ningú, jo no vinc aquí perquè tingui més afinitat amb uns partits o amb uns altres, o jo no estic encotillat per aquesta mena de lligams, quan en realitat el que estava dient també es podia llegir en sentit contrari, que és, no, no, jo només tinc un partit polític que és la Caixa, són els altres que em reten la lleialtat a mi, no? Aquí la història va exactament al revés.
I jo crec que Cada vegada es veu més clar la invisibilitat d'aquest poder que ha quedat diluït a través de la cosa publicitària i a través de la cosa de l'obra social. Cada vegada es veu més clar, per exemple, en qüestions com l'habitatge, que segurament tindrem temps de parlar-ne.
[00:06:56] Speaker B: I que el llibre et dedica bona part a això de l'habitatge.
[00:07:00] Speaker A: No sé si ja havies acabat.
[00:07:02] Speaker C: No, no, és simplement això, que a través del paper que ha tingut la Caixa en la qüestió de l'habitatge, quan els problemes sobreeixen el seu intent de pacificació i es noten a través de casos de desnonaments, de casos de vagues de llogaters, és quan es comença a fer visible aquest poder. Per tant, encara que hagi quedat diluït, és inevitable que tard o d'hora s'acabi fent visible.
[00:07:27] Speaker A: Això és un detall molt interessant, el que estàs dient, perquè quan es va fer la manifestació pel tema de l'habitatge, tots els mitjans de comunicació més o menys la van cobrir, però quan van començar a fer tot el tema de la vaga d'Estapem la Caixa, aquí els mitjans de comunicació, i ho expliquen els mateixos representants del sindicat de llogateres, van veure que hi havia un fre mediàtic i que no la van seguir. Efectivament, jo penso que els llibres del cap i a la fi són també fills del seu temps, i un dels problemes actuals que tenim més importants és el tema de l'habitatge, i és veritat que és un tema que recorre tot el llibre.
Des de pràcticament el principi, que va començar a concedir crèdits pel tema de l'habitatge, la primera gran promoció que va fer a Barcelona, a la zona de la Verneda, i després també en l'actualitat, en tots aquests casos que hem vist. I després amb una documentació exclusiva que vaig trobar en l'arxiu de Paral·lela, perquè m'he recorregut tots els arxius de Catalunya, que és com se n'aprofitaven les grans famílies, persones que tenien molta responsabilitat o càrrecs, el governador civil, gent que pertanyia o que tenia els càrrecs en partits com la Falange, que demanaven pisos al Miquel Mateo Iplà. Miquel Mato Iplà va ser alcalde de Barcelona, el primer alcalde franquista, i també va ser president de la Caixa. I ell revia totes aquestes sol·licituds. També el Lluís Millet, el pare conegut pel cas Palau, enviaven cartes, allò tan típic de Aquests pisos que hi ha, sobretot els més interessants en la zona que diríem de l'àper diagonal a Barcelona, doncs jo vull aquest, vull aquell, aviam si podíem mitjançar i saltar-se la cua de tota aquesta gent que realment havia de seguir els requisits i els protocols necessaris.
[00:09:07] Speaker C: Per cert, això quedava perfectament explicat al reportatge aquell que va publicar fa unes setmanes la directa. Sí, la vaig publicar jo i és
[00:09:15] Speaker A: així, totes aquestes documentacions.
[00:09:17] Speaker C: Ho dic per esmentar que és un altre dels mitjans, diguem-ne, que s'ha atrevit a fer-ho.
[00:09:20] Speaker A: A més, molt interessant, perquè quan comentaves això del feiner, el meu partit és la Caixa. Quan tens aquesta seguretat, gairebé no tens cap problema respecte, perquè tens la seguretat que els mitjans de comunicació ja saps perfectament que no treuran res. Ho tens claríssim. No has de despenjar el telèfon, no has de fer una trucada.
A l'any 2016, abans de l'1 d'octubre del 2017, es va fer una reunió entre el president Carles Puigdemont i el senyor Isidre Feiner. Qui va fer de mitjancer va ser l'Artur Mas, el president Artur Mas. Per obrir portes i que el Carles Puigdemont no quedés, bueno, venia de Girona, no coneixia les forces vives de la ciutat, i llavors vam facilitar una reunió a la Casa dels Canonges.
I el Carles Puigdemont, bueno, el primer que li van presentar a l'Isidre Feiner, a l'Artur Mas, d'una manera discreta i l'hi va exhibar directament a l'Isidre Fener deixant-li molt clar, molt clar, no? Jo sóc independentista i vostè què és?
I clar, l'Isidre Fener, que és gat vell, doncs s'ho va prendre allò uns segons per trobar la resposta i li va contestar, jo vull ser Jaume I el conqueridor.
Vull conquerir el mercat espanyol, que és el seu interès. Perquè si t'hi fixes, la Fundació La Caixa, que és la la part de dalt de la piràmide, de tota aquesta estructura, qui se la va quedar i qui és el president a dia d'avui és l'Isidre Feiner i des d'allà controla absolutament tot.
Ara potser en parlem de tota l'estructura.
[00:10:47] Speaker B: Però en realitat, quan diu Jaume I, d'alguna manera també vol contentar Puigdemont, no? És a dir, suposo que la resposta és... No sé quina m'ha dit, però...
[00:10:55] Speaker A: La part de la tradició, la història
[00:10:56] Speaker B: que hi ha darrere...
[00:10:57] Speaker C: Sí, no?
[00:10:57] Speaker B: D'alguna manera...
[00:10:57] Speaker A: No sé si anava també amb segones, allò de la Conquesta de València, ara que la Caixa Bank és l'única de les tres, diguéssim, Fundació Caixa Bank i Criteria Caixa, que no ha tornat, no? Encara aquí. Però sí, sí, allò que és d'aquestes persones que té poder, veu passar a tothom i ell sempre es queda allà totalment present. Fa poques setmanes se l'ha triat novament com a president de la Fundació La Caixa, amb 83 anys, i si sumem 4 anys, gairebé arribarà als 90 anys president de la Fundació.
[00:11:28] Speaker D: Iotxell, ara que deies això, quan vam ser conscients del poder... Jo tinc la sensació que la creixa sempre ha estat un poder no inqüestionable, però sí inqüestionat.
Documents com el que ha fet el Rafa són molt rellevants i són bastant únics perquè és que no tenen perengó en aquest sentit.
I m'ha vingut al cap un exemple en el qual jo ja era conscient del poder de la Caixa, però va ser molt sintomàtic. No sé si recorda, Rafa, que l'altre dia ho explicava el Jesús a la presentació, quan hi va haver aquelles manifestacions relacionades amb el cicle del 15M de CUP i Mordor davant, precisament, de les torres negres de la Caixa.
que van desplegar unes lones immenses que van fer d'un dia per l'altre, negres, per tapar els logotips, perquè els fotògrafs, quan feien fotos de les manifestacions davant dels edificis negres a la caixa, no sortís el logotip.
Una cosa molt absurda perquè tothom explicava...
[00:12:27] Speaker B: Com un cop? Jo això no ho recordo. És a dir, que els logotips aquells que hi ha allà dalt, que es
[00:12:30] Speaker A: veu l'estrella i baix, a les piscines.
[00:12:33] Speaker D: Clar, on eren els manifestants. Doncs van desplegar un sistema de vinils
[00:12:37] Speaker A: immensos i tendals per anar baixant perquè quan feien les fotos o les càmeres de televisió no es veiés el logo i no quedés tacada la imatge, que és una de les coses que més els preocupa, tacar la imatge.
[00:12:47] Speaker D: Sí, això i el que em va xocar en el seu moment, no sé si el llibre relat és algun cas, van ser les pressions dels mitjans de comunicació per no parlar d'aquell tema.
Jo no sé si has posat massa el nas en tot el tema de la pressió a mitjans de comunicació, i si ens pots explicar algun exemple. A mi em va agradar molt una cosa que vas dir l'altre dia, que també la deia el Binadé, que la pitjor censura que hi ha del periodisme és la que ens apliquem nosaltres mateixos.
[00:13:28] Speaker A: L'autocensura, és correcte, és el que dèiem ara. A la introducció del llibre hi ha un capítol que es titula El poder espaciu, i és justament el que estava dient el Jordi ara. Això ho va explicar un periodista anglès que va investigar tot el cas de News of the World, tots els abusos que hi va haver, sobretot per part d'un determinat grup de comunicació, que el que feia era treure informació, fins i tot pagar a policies d'Scotland Yard per aconseguir informació, punxava telèfons, i això, tota aquesta informació, quan va sortir, va provocar també un terrabastall.
I ell era periodista del The Guardian, i llavors el que va fer, tenia tots els companys en contra, perquè era molt poderós, News of the World, el Rupert Murdoch, i el que va fer finalment és Escriure un llibre i explicar això de tota l'experiència que havia tingut. Finalment va acabar tancant el diari per l'escàndol. Però ell deia, imaginem-nos que anem caminant per un camp i sabem que hi ha toros lliures.
Tu vas amb una precaució increïble.
Doncs és aquest concepte de l'autocensura. Els periodistes ja saben fins on poden arribar i fins on poden anar. Hi ha hagut molts casos de temes de pressions.
No sé si recordeu un exconseller de la Generalitat que es deia Francesc Sanuí, que ell va escriure alguns llibres també on anava contra la caixa, no és que fos una persona Massa, massa d'extrema esquerra, però una persona que veia... Ell parlava de com la Caixa havia vampiritzat els catalans, sobretot amb el tema dels peatges.
I això li desagradava molt a la Caixa. El que va fer és pressionar per treure'l del diari. Avui que ell tenia una columna i finalment el van fer fora d'allà. Però hi ha molts casos de pressions.
[00:15:11] Speaker B: En aquest cas, la taula està plena de periodistes, per tant, entenem aquest funcionament, però no sé si els espectadors a casa estan entenent per què tenen aquest poder. És a través de la publicitat, és a través... A part, que hi ha una cosa que ho dius en el llibre, que la Caixa Bank no és només el banc.
És a dir, que és accionista de moltes empreses estratègiques de l'estat espanyol i, per tant, té molt més poder a través d'aquestes altres empreses.
[00:15:36] Speaker A: d'aquí cap amunt, clar, això et pot matar o t'ha d'obligar a treure dos o tres periodistes de la redacció, i això no és molt agradable. L'estructura I també hi ha el tema de l'administració, que és una les coses
[00:16:06] Speaker C: més ens preocupa, que és el tema de l'administració, una les coses més ens
[00:16:06] Speaker A: preocupa, l'administració, al que és una de les coses més ens preocupa, capdamunt d'aquesta piràmide, que m'agradaria a tothom que ens està veient que es pensi en la idea d'aquesta piràmide, al capdamunt hi hauria la fundació La Caixa, per sota hi hauria una societat holding que es diu Criteria Caixa, que és aquesta, que a través sobretot de la base de la piràmide, d'aquests carreus de la piràmide, hi hauria les carteres d'inversió. La primera seria la cartera fundacional, que és aquí on hi ha CaixaBank, que té un 30% aproximadament de l'accionariat i que l'Estat també té un altre percentatge.
Un cop banquia, doncs, va quedar també d'interfusionada. Després hi haurà les altres carteres, que són les que documentaves de l'IBEX 35, Naturgi Telefònica, CS, Grupo Puig, etc. I després n'hi hauria unes altres que s'anomenen de liquiditat, que és com una mena de butxaca allò per invertir, i després la immobiliària, que és Inmocaixa.
Que imagina la publicitat a partir de cadascun d'aquests, des de la Fundació a la Caixa, passant per CaixaBank i totes les participades.
Per que us feu una idea, la Caixa, sumant només la Fundació a la Caixa al capdamunt de la piràmide i la participada dintre el sector bancari, que és CaixaBank, sumant totes dues, a l'any inverteixen en publicitat i representació uns 200 milions d'euros, 30 a la Fundació i uns 170 a CaixaBank.
Imagina't. De vegades, tan polèmic que ha estat el tema de la... i que ha de ser així, perquè de vegades és discrecional i no s'explica, el que és la publicitat institucional. Normalment sempre en parlen els periodistes, perquè reben uns mitjans, perquè els altres no.
En 6 anys la Generalitat ha invertit en mitjans de comunicació 600 milions d'euros, que és el que inverteix només en un any Fundació i CaixaBank, sense comptar totes les altres. Imagina't això, la pressió que suposa.
[00:17:53] Speaker C: Aquest poder sobre tot el sistema corporatiu espanyol va quedar molt ben explicat just quan, com ara deies, es va allargar durant quatre anys més el mandat d'Isidre Feiner, tot i que té 79 o 80 anys, si no m'equivoco.
[00:18:10] Speaker A: 83.
[00:18:11] Speaker C: 83 anys, encara és més gran.
En una peça del Financial Times, just uns dies abans, en què començaven explicant com, en el moment en què es cubava el relleu d'Álvarez Pallete com a CEO de Telefónica, hi ha una reunió entre Pedro Sánchez i Isidre Feiner per negociar què passa, i aleshores el Feiner després de la influència que, segons relata la PSA, feta amb més de 20 fons dels alts comandaments directius de la Caixa en actiu i ja retirats, que és el que li agrada, la influència de parlar amb el poder, parlar amb el president, intervenir en les decisions polítiques dels sectors estratègics importants on Criteria Caixa té participació.
Aleshores, després de fer-hi la seva i d'influir, es retira civil·liment del primer pla, I després, uns paràgrafs més enllà, en el mateix reportatge, la Fundació, o fons de la Fundació, oficialment diuen que no, que ell va parlar en privat amb l'Álvarez Pallete i que en realitat ell no va dir mai explícitament que sí al Sánchez per fer el canvi, però ho feien servir en aquesta peça com una explicació, com un exemple per explicar això que dius, que el poder del feiner El poder tan gran que té la Caixa i el poder tan gran que té el feinet dins de l'estructura de la Caixa, transcendeix l'àmbit d'actuació del banc i de la companyia i intervé en direccions polítiques que interessen a l'Estat.
[00:19:49] Speaker A: El Partit Popular i el PSOE, que són els partits de govern de l'Estat, sempre han volgut tenir un peu en la societat holding, en criteri a caixa. Això es va veure molt bé amb això que estaves explicant també amb el tema de l'Àngel Simón.
que en aquest cas estem parlant, doncs, de tota l'estructura en si que el va fer fora a l'Isidre Feiner.
En principi ja confiava en ell, en l'Àngel Simón, i el va fer fora perquè tenia molt bona sintonia amb Pedro Sánchez, amb el sector del Partit Socialista, i va fer un tipus d'inversions que no li agradaven gens a l'Isidre Feiner, com era Europastri, una empresa catalana que en principi es va anunciar la inversió d'allò pa congelat, és a dir, que sobretot això, i després es va retirar, i Celsa, també.
I clar, van ser unes inversions que l'Isidre Feiner hi va perdre la confiança i no va tenir cap problema, com aquell que diu, en 24 hores fer-lo fora.
Va sortir bé des del punt de vista econòmic, alguns parlen d'uns 12 milions d'euros que es va emportar, i uns 15 dintre, si afegim tot el seu equip.
Però sí, com molt bé deies, el govern en si està amb els ulls posats en tota aquesta estructura, i fixeu-vos que hem parlat de l'Ibex 35.
sempre els mitjans de comunicació, que això també, Txell, és simptomàtic, quan es parla de quin és el fons que més inversions té a l'IBEX 35.
Qui més en tenia, fins fa relativament poc, era BlackRock. Però si ho mires, amb totes les dades, des de fa poc temps, és Criteria Caixa. I els mitjans de comunicació parlen molt més de BlackRock i l'esmenten més que no pas Criteria Caixa. I això a mi també em va resultar curiós. Per què hi ha aquest aquesta prudència de no esmentar el poder que té aquí. Això és molt important, perquè l'Estat, si un fons internacional mira de quedar-se unes d'aquestes empreses que són estratègiques d'energia, de petroli, de gas, són empreses estratègiques per a un Estat. I què fa el govern, en aquest cas Sánchez, però qui hagués governat l'Estat? És despenjar el telèfon i amb el feiner dir què fem, si pots comprar tu una part de l'accionaria per frenar aquesta empresa russa o aquesta empresa que vingui de fora. Imagina't el poder que dona això.
[00:22:06] Speaker B: Per tant, a l'estat li convé aquest poder també de la caixa, d'alguna manera.
[00:22:09] Speaker D: És una peça més de la taula d'escacs. Una cosa que a mi m'interessa, com que tinc el llibre pendent, la cara de Sant Jordi.
És un llibre important.
[00:22:21] Speaker A: 650 pàgines.
[00:22:22] Speaker B: És veritat que pots anar agafant per
[00:22:24] Speaker A: trossos, no cal llegir-lo tot.
[00:22:26] Speaker D: No s'hi posa per poc.
[00:22:27] Speaker A: L'índex i vas directe. Hi ha índex onomàtic també.
[00:22:30] Speaker B: Pots anar a buscar el que t'interessa en aquell moment.
[00:22:32] Speaker A: D'empreses i de noms.
[00:22:33] Speaker D: No sé si ens pot fer un petit avançament en el sentit que m'agradaria parlar ara, que és com aquesta entitat ha tingut la capacitat de condicionar l'acció política dels partits polítics, especialment a Catalunya. No sé si a nivell de Països Catalans en tens algun exemple. No sé, ara em ve al cap, es va parlar molt quan la iniciativa va entrar en liquidació del famós deute que tenia de 10 o 11 milions d'euros.
[00:23:02] Speaker A: Unió democràtica.
[00:23:04] Speaker D: Unió democràtica. El PIB pot ser també? El PIB va ser amb la caixa el deute que tenia?
[00:23:09] Speaker A: Aquest és el partit del Colom, si no m'equivoco.
[00:23:13] Speaker D: Sí, el Partit per la Independència.
[00:23:14] Speaker A: El Colom i la Rola.
Correcte. Quan vaig estar parlant amb alguns del president Pujol, amb tota la resta, el president Aragonès em va fer esment d'això, deixant ben clar que ara nosaltres no tenim cap deute en cap banc, i el que va venir provenia precisament de l'època del Colom, del Partit per la Independència.
[00:23:35] Speaker D: No sé fins a quin punt has trobat proves o fets relatables de com el fet de tenir les mans lligades amb una entitat bancària com és la Caixa ha condicionat l'acció política d'un partit concret o de diversos.
[00:23:58] Speaker A: Les que hi ha moltes anècdotes, eh?
[00:24:02] Speaker B: Jo llegir amb el cap aquella del Magull Pagà, no?, en realitat, que li van donar un poder. Sí,
[00:24:07] Speaker A: mira, això va ser al Maresme, amb el tema de, mira, abans parlàvem del tema dels peatges, no?, d'aquesta vampirització de què en parlàvem s'anui.
Hi va haver molts alcaldes d'Esquerra Republicana al Maresme, que clar, ells miraven els seus ciutadans que per anar a treballar es deixaven mig sou en peatges, perquè tot això dels descomptes i hores vall era pràcticament impossible aconseguir aquests descomptes. Llavors vam parlar amb el Carod-Rovira, i el Carod-Rovira el que va fer és donar suport a totes aquestes manifestacions que hi havia allà al Maresme.
I resulta que això va arribar a oïdes de les torres de la Diagonal. I ràpidament el Bassani, en aquella època que tenia un càrrec important, va trucar al Carod-Rovira i li va dir que baixessin una miqueta el to, i li va recordar el deute que tenia Esquerra Republicana amb l'entitat bancària. Llavors el Carol Rovira li va dir que això com es podia arreglar i li va enviar que ho parlés amb l'Isidora Feiner.
No només en qüestions directes
[00:25:08] Speaker C: de préstecs o de deutes, en el cas dels partits polítics directament, el moment històric probablement més important de les últimes dècades a Catalunya? la participació de la Caixa amb el moviment de la seva seu social, no deixa de ser, per explícita i pública que fos, una maniobra claríssima, amb el suport de tot l'escalet de l'estat espanyol, per intervenir i impedir, de fet, decisions polítiques populars democràticament expressades.
Això va
[00:25:44] Speaker A: ser així, i recordo que la comissió que es va fer al Parlament, que hi va anar l'Isidre Feiner per explicar tot això, acompanyat del Jordi Igual, i al costat dos advocats de l'entitat, suposo que per mirar aviam si no se sortien del guió, i en aquest cas ell va declarar, jo crec que no sé fins a quin punt de manera cínica l'Isidre Feiner, Quan li van retreure que tragués la seu de Catalunya, va dir, bé, però és que en el fons ens hem anat dintre del que són els països catalans.
Hem sortit de Barcelona, llavors si estàs dintre dels països catalans queda't aquí també. Són experts d'utilitzar les paraules.
Això ho fan molt bé. A diferència d'altres bancs, sí que és veritat que tota la part de tractar l'educació, això de ser políticament correcte, ho tenen molt de la mà. De fet, sí que és veritat això dels països catalans, però originalment la redirecció de la Caixa, quan es va fundar, era Catalunya i Balears, per ser més exactes.
Jo estava
[00:26:53] Speaker B: sentint l'òptic, no sé fins a quin punt, malgrat tot, malgrat el que estàs explicant tu, de voler acontentar tothom, sí que els va fer mal aquesta jugada de cara a la ciutadania, a la gent, o a això, també pensava la crisi.
El
[00:27:07] Speaker A: no vull pagar també els va afectar molt, de fet van sortir de tot el que és a Vertis, van anar reduint, la seva inversió, una miqueta el que han fet ara amb el tema dels pisos, perquè finalment l'Incasol, la Generalitat a través de l'Incasol ha adquirit tots aquests pisos perquè saben que era allò una ataca reputacional i miren de canviar quan poden i ara estan diversificant més i anant a la inversió en oficines. Jo crec que això dels
[00:27:33] Speaker C: pisos està bé, explicar bé com ha funcionat tota l'operació política, que és que bàsicament l'habitatge de protecció oficial en aquest país durant molt de temps es fa amb data de caducitat, és a dir, els governs diuen a entitats com la Caixa, a través d'entitats satèl·lits, diguem-ne, construïu habitatge públic, durant un temps serà d'habitatge públic, i després hi ha una segona fase en què aquest rang de control del preu es perd, i aleshores la Caixa pot fer un negoci rodó i vendre, tornar a posar al mercat aquests pisos que teòricament eren pensats per fer una política d'interès públic. És a dir, al final l'Estat, el contribuent, es queda desprotegit d'una política que teòricament havia d'estar pensada per facilitar l'accés a l'habitatge, i això és el que acaba amb moltes promocions de la Caixa, amb processos de desnonament, després de molts anys de que llogaters protestin perquè la propietat els ha maltractat o els ha deixat els edificis en molt mal estat, etc. I això que dius tu no deixa de ser paradigmàtic de la relació que el poder polític té amb el poder empresarial com la Caixa, que és per solucionar això, com que els llogaters van anar finalment en vaga de lloguers, el govern de Salvador Illa diu, ah, doncs aquests pisos que ja haurien d'haver estat públics, però que han perdut l'etiqueta de públics perquè nosaltres mateixos ho vam permetre, perquè els partits polítics ho vam permetre, doncs ara els tornem a pagar i així pacifiquem un problema.
I mentre estem dient que construirem primer 50.000 pisos i després fent de més i de menys aquí i allà encara n'hi sumarem 200.000 més i que això ens portarà a un salt d'escala en termes d'habitatge públic molt impressionant, mentrestant, no fem res d'estructural, no prenem cap decisió realment valenta perquè els pisos que ja són públics deixin de ser públics. Com a molt els
[00:29:40] Speaker A: comprem i ja està. És exactament així, allò d'anar posant pedaços però no anar a l'arrel del problema. En aquest cas, sobretot les institucions que més van apostar per això van ser les institucions municipals, els ajuntaments, l'Hospitalet, Badalona, jo he parlat amb molts dels que estaven patint aquestes situacions i he fet les entrevistes jo crec que més dures que he fet i que més em van colpir, va ser a tots aquells llogaters.
En un principi, els contractes deien que eren lloguers amb opció de compra.
Per tant, hi ha els documents, jo els he vist i així constava. I també als ajuntaments els anava bé perquè eren zones, normalment, perquè pràcticament no hi vivia ningú, llavors posar aquest peu era arrossegar a altres constructors que també invertissin en aquesta zona, en aquests terrenys.
rebien ajuts públics. El sindicat de llogateres va fer un estudi i va calcular així, una miqueta per sobre, que com a mínim 25 milions d'euros van rebre en ajuts.
També per tot el tema de l'energia, de la sostenibilitat, el placar solar, que això sembla una anècdota, però jo a tots els blocs de pisos que hi ha anat de tot Catalunya els he preguntat, perquè tenia aquesta curiositat, les plaques solars no han funcionat mai.
És una inversió que s'ha fet econòmica per part de diner públic i no s'ha fet.
Contracte de 5 anys en aquella època que es renovava després 5 anys més, que eren aquests 10 anys després dels quals passava al mercat lliure. I és aquí quan han saltat totes les alarmes, perquè ara començaven a caducar moltes d'elles i ha hagut de venir la Generalitat i comprar-los. Una font anònima, que no volia importar, dintre de l'Incasol, em va confessar també que quan negociaven, amb els propietaris, amb els de la caixa, per adquirir tots aquests pisos, clar, la mitjana era d'uns 60.000 euros, 80.000, que de cap de les maneres, que això no ho farien perquè ells volien treure el doble per aquests pisos. I fins que no va entrar el govern de la Generalitat i va paivagar això, ells volien treure el doble. Això
[00:31:41] Speaker C: en la fase final, diguem-ne, però històricament els veïns feien molt de temps que protestaven i el paper de la caixa era que estaven tan segurs que no calia fer res, que ni tan sols volien asseure's a negociar amb els representants dels llogaters. Amb
[00:31:55] Speaker A: el sindicat de llogateres no s'han volgut reunir mai, i jo he vist cartes, perquè els enviaven cartes, amb alguns d'aquests llogaters que penjaven pancartes a les finestres i als balcons, i si no retiraven les pancartes que tenien allà, els cobrarien tot el que és el treball dels operaris que anirien a treure aquestes pancartes amb el proper rebut del lloguer. Ho dic
[00:32:18] Speaker C: en el sentit que fins que el problema no se'l troba Salvador Illa damunt la taula, fins que el problema no el té ni el llogater ni la caixa, sinó que el té El govern de la Generalitat, perquè es transforma en un conflicte polític amb un tema d'imatge i amb un potencial d'escalada més o menys gran, aleshores no hi ha una resposta alternativa que simplement la Caixa se surti
[00:32:40] Speaker D: amb la seva.
Un tema que ara m'ha parlat amb gent absolutament, Es dit aquella anècdota que el feiner deia, bueno, al cap i a la fi marxem, però ens quedem amb els pesos catalans.
Hi ha un detall que de fet va ser un dels motius pel qual un dia vaig anar a la Caixa i vaig dir vull tancar el compte després de 20 anys, perquè soc d'una generació que el primer compte que t'obrien normalment era la Caixa, perquè és el que hi havia, i encara hi havia aquella oreola de Caixa Catalana, de Caixa de Pensions, de Caixa d'Estalvi, Encara que
[00:33:14] Speaker B: era caixa i no banc. Exacte, no
[00:33:17] Speaker D: era pas banc. Vaig anar un dia i un dels motius que vaig exposar per tancar és perquè s'agregaven el català al valencià. I de fet avui en dia encara ho fa. Si aneu a la pàgina web veureu que pots triar la web en català, castellà, anglès, alemany, francès i valencià. L'entitat
[00:33:34] Speaker A: que més queixes té pel tema de la llengua, el número 1, també és la més important, és CaixaBank. Ah sí, eh?
[00:33:42] Speaker B: Segons Plataforma per la Llengua, no?
[00:33:44] Speaker A: Vaig estar mirant estadístiques que vaig parlar amb els de Plataforma per la Llengua Aviam si ho teniu, si ho dividiu en funció del sector... Em van enviar un correu que diu... Jo no sé si tenim el tema de bancs al capdamunt de tot, i el que més discrimina és la caixa. A més i tot explicaven l'anècdota d'un client que amb el punt velat de la geminada, que no podia cobrar la pensió perquè no podia posar el punt velat perquè no l'hi deixaven, oficinistes que estan, per exemple, a Castelldefels, una noia que va venir de Sevilla que ni entenia ni parlava el català, en molts casos, o quan truques, sobretot el tema d'assegurances, perquè clar, és un monstre tan gran, no només és el banc, són també el tema de l'asseguradora, d'ESLAS, i Segur Caixa, que per cert, per a l'1 d'octubre, el primer que va fer és retirar l'assegurança dels parlamentaris de la pòlissa, va retirar tota la pòlissa que tenien contractades parlamentaris de la Generalitat. Com, com, com? Sí, sí, sí.
Això, de fet, hi ha els documents i no vull ser precis.
Sí, va rescindir la pòlissa de responsabilitat civil dels diputats del Parlament de Catalunya, amb motiu dels esdeveniments
[00:34:58] Speaker D: de l'hivern de l'última hora. De responsabilitat civil,
[00:34:59] Speaker A: no fos cas que... Normalment diem de les asseguradores que allò sempre que hi ha algun problema miren de fugir d'estudi, doncs en el cas del parlamentari es va
[00:35:07] Speaker C: retirar. En el cas del govern espanyol hi ha hagut problemes de relació semblant o de xoc entre el poder polític i el poder econòmic que et semblin igual, en referència a la Caixa Edic, que et semblin igual de paradigmàtics que els casos que estem explicant i que queden tan clars en el cas del 2017. No, és el
[00:35:25] Speaker A: que dèiem abans, el tema econòmic, de mirar de controlar el que és la societat holding, de criteri a caixa, però el que sí que han tingut sempre molt clar Ja des de l'època del Josep Vilarasau, que és ell qui va començar a donar-hi voltes al tema de la bancarització. Ell va entrar als 76, era un d'aquests tecnòcates que venia del franquisme.
Ara ja ha tingut càrrecs en Camsa i en Telefònica, i ell ja va començar a donar-hi voltes a aquesta idea que la Caixa hauria d'acabar esdevenint un banc.
L'Isidre Feiné estava en contra, en aquella època, que això passés. I finalment, sempre han tingut molt clar que volien fugir de la tutela de la Generalitat.
I de fet, a dia d'avui, la fundació de la Caixa La Generalitat
[00:36:07] Speaker C: no té... De la Generalitat concretament, diguem-ne.
Per no estar controlada
[00:36:13] Speaker A: des de Catalunya. Sí, perquè les caixes abans estaven tenint tutela i, de fet, hi ha una reunió que van tenir... Llavors, conseller Artur Mas i el president Jordi Pujol, que li va dir a Artur Mas al Jordi Pujol, si no frenes el Josep Vilarasau, aquest se'ns menja. Vull dir, perquè era una persona que volia continuar amb el poder i per això van limitar el tema de l'edat.
ni a la tutela i la potestat de fer-ho la Generalitat, i això va empipar molt, el Josep Vilarasau, perquè va ser una manera de treure'l del mig. Digues,
[00:36:43] Speaker D: digues. No, ara que fa un moment parlaves de l'impacte de l'1 d'octubre, del tema aquest que van retirar l'assegurança els diputats, l'impacte real que hi va haver de gent que es va adonar de baixa de la Caixa durant el
[00:36:56] Speaker A: procés se sap?
Això és complicat, però hi ha uns càlculs que crec recordar, ara no tinc aquí les dades, però sí, ho comento en el llibre, però crec que estem parlant d'una quantitat d'aproximadament 3.000 milions d'euros entre CaixaBank i el Banc de Sabadell.
I clar, això tenien por que provoqués un pànic bancari. I el que sí que van fer molts clients, a la Caixa estem parlant de centenars de milers de clients, que des de casa van fer allò que s'anomenen comptes mirall. O sigui, van canviar el compte amb una oficina, una entitat fora, diguéssim, de Catalunya.
Obrir-ne una de nova fora, tenien por que hi hagués un problema de... Gent de
[00:37:39] Speaker B: Catalunya que ho va obrir a fora per si passava alguna cosa. Sí, per
[00:37:43] Speaker A: seguretat. Són les que s'anomenen Comptes Miralls i d'aquestes sí que se'n van obrir moltes.
I en aquella època tot era no, no passa res.
Però clar, després en perspectiva veus que hi havia realment... Va ser el Tsunami
[00:37:56] Speaker B: que va demanar de treure diners a... Un dia concret. Un dia concret,
[00:38:00] Speaker D: no? Sí, ho recordo.
[00:38:01] Speaker A: I això ells estaven realment patint i molt amoïnats, tot i que oficialment no ho explicaven.
[00:38:10] Speaker C: Podries explicar ben bé les raons de la figura d'Isidre Feiner i com... Sembla pràcticament que hi hagi una barreja entre l'entitat i el personatge i és una persona que en algun moment haurà de trobar el seu relleu, l'entitat haurà de trobar un relleu.
En aquesta peça que esmentava abans del Financial Times, per exemple, hi ha un parell d'exdirectius que no volen donar el seu nom però que han tingut molta pesa dins de l'entitat, que expliquen, com dèiem abans, que a ell només li interessa la influència política i la influència sobre aquests sectors estratègics.
Una part molt important que és el cobrament de dividends per engreixar la Fundació i particularment l'obra de beneficència que és el que habilita una coartada entre altres coses per la resta d'activitats de l'entitat.
El poder que té feiner dins de l'entitat, com s'ha forjat i quines batalles podem esperar que hi hagi un cop es trenqui, perquè es retiri o perquè es
[00:39:22] Speaker A: mori?
Bé, aviam per on comencem, perquè la figura de l'Isidre Fener és molt interessant.
Ell venia d'una família humil de Manresa i tenia uns pares pràcticament analfabets, els va ensenyar a llegir i a escriure. I també és interessant perquè una part de la documentació que he trobat amb els arxius de Manresa és el paper del pare, perquè ell sempre explica que el seu pare en concret eren pagesos.
I clar, vaig descobrir que el seu pare sí que feia de pagès, però durant una temporada va estar treballant a Manresa com una mena de policia de barri, a l'època de principis del franquisme.
Per tant, clar, eren els que passaven informació de tot el que feien els veïns.
Jo això no sé si ho arribo a explicar en el llibre, però jo tinc la meva teoria que el fet que la família sortís de Manresa, llavors un poble més petit on tothom es coneixia, i clar, si havies estat tenint aquest càrrec, una mena de sereno, doncs era complicat amb els veïns. Llavors van traslladar-se a Barcelona. Primer van anar al barri de la Torraça, a l'Hospitalet, i després van anar al barri del Fondo, de Santa Coloma de Gramenet. És allà on l'Isidre Feiner entra en contacte amb un capellà de l'Opus Dei que l'introdueix dintre de l'obra.
i a partir d'aquí ell fa treballs reparant bicicletes, amb tallers petits i estudia de nit per combinar-se la feina.
Més endavant, avançant en el temps, entra a treballar per bancs, que l'envien a Sud-amèrica, al banco de Asunción, a l'època del dictador Stroessner.
Després ja torna, perquè va fer bona feina, cap a Catalunya, i llavors li proposen, un temps després de passar per altres empreses, que s'incorpori el Josep Vilarasau, que s'incorpori a la Caixa.
Clar, ell tenia un sou més elevat a l'altre banc on treballava. però el va tentar l'Isidre Feiner dient-li que li pagaria un plus d'un 5% per cada fill que tenia. Clar, hem de pensar que té 8 fills, per tant això el va fer decidir per optar per entrar a CaixaBank.
I el que va fer molt hàbilment el Josep Vilarasau és, perquè ell també volia controlar el poder, com ja hem esmentat fa una estona, i va col·locar sota seu dos directius. Un era l'Isidre Feiner i l'altre era el Brufau.
per, diguéssim, que entre ells estiguessin barallats i a més a dalt poder-ho controlar encara més tot.
Després les coses van canviar un cop el Josep Vilarasau, jo per tot el tema que m'he explicat, de la Generalitat, del tema de l'edat, va sortir i és quan ascendeix a l'ICI de la feina. I des de llavors ha portat les regnes primer del que era la Caixa i ara de la Fundació. Perquè quan va haver de triar què quedar-se, amb tot el tema del canvi de legislació europea, ell va tenir molt clar que en lloc de quedar-se a CaixaBank, us en recordeu la piràmide, aquesta cartera d'inversió, doncs havia d'estar a dalt controlant-ho tot a través de la societat holding de criteri a Caixa. i és on encara hi és a dia d'avui i quatre anys més a partir d'ara. I sobre
[00:42:22] Speaker C: la seva possible successió i què pot passar quan deixi d'estar al capdamunt de la piràmide, en sabem alguna cosa de les batalles internes que hi pot haver dins de l'entitat?
o com a mínim, independentment de noms propis, quines línies d'actuació i d'estratègia bancària de l'entitat poden canviar en funció de quines famílies guanyin
[00:42:49] Speaker A: a dins? Això jo m'agradaria saber-ho perquè és gairebé secret d'estat. És molt difícil tocar aquest tema i els pocs periodistes que ho han tocat, fins i tot en columnes d'opinió, se'ls ha trucat, perquè recordo una columna d'opinió que parlava de l'Isidre Feiner, anem al tanto, que no, Ella és una persona gran, també. Que no tinguem episodis com els que va protagonitzar l'expresident dels Estats Units, Joe Biden.
I van dir, que la van trucar, això fora de la columna, aquest comentari no és molt agradable per a la Caixa.
I això era interessant, perquè estem parlant d'una persona de 83 anys, a més 4 acabarà gairebé 90 anys al capdavant del càrrec. Evidentment hi ha moltes pressions, sobretot des del govern espanyol, per mirar de posar algun dofí que sigui més o menys dòcil al poder d'un partit o d'un altre.
I després també el tema que l'obsessiona, que és el tema de l'obra social, el que abans es deia obra social, a través de la Fundació. També hi ha molts antics treballadors i treballadores amb els quals he parlat, que s'anem en dubte de què passarà, com no sigui l'Isidre Feiner, amb tota aquesta quantitat de milions que la Fundació destina a cultura, investigació... Perquè
[00:44:03] Speaker C: és una obsessió personal d'una manera molt
[00:44:05] Speaker A: clara. Sí, perquè ell té molt clar l'esperit fundacional de la Caixa amb el Francesc Moragas. La Caixa es va fundar el 1904, amb entitats de les forces vives d'aquella època, el Foment del Treball, l'Ateneu Barcelonès, i també prohoms, burgesos d'aquella època, que van posar-hi diners. No, cognoms que ens sonen a tots, no? Vidal Quadres, Godó, Güell, i van posar una miqueta com el Bercani que hem hagut de fer ara, però salvant totes les distàncies d'aquella època.
I ell tenia molt clar també el tema de com una caixa de pensions per donar suport a la gent que realment ho necessitava, perquè la cosa no se n'anés de mare, perquè en part d'aquest 1904 Fundació va ser com a conseqüència de la bada que hi va haver el 1902, i clar, patien molt que la cosa anés més enllà i tots aquests industrials poguessin tenir problemes.
I només un petit comentari, us he parlat de Bodo, de Güell, de Vidal-Cuadas, però qui va posar més diners, i va ser clau, sense aquesta aportació la Caixa no existiria, i això ho saben l'Isidre Feiner i els grans directius de l'entitat, va ser un tal Alfons XIII, que va posar 25.000 pessetes en aquella època, que eren molts diners. Per tant, podem entendre aquesta connivencia que hi ha amb la família Reial, perquè ells saben que sense aquesta aportació de 25.000 pessetes La caixa no hauria tirat
[00:45:26] Speaker D: endavant. Va pagar el lloc de feina de la seva futura parenta, no? Però
[00:45:33] Speaker A: ja venia d'abans, eh? De fet, una van passada de l'Alfons XIII també cobrava per cada negre que traficava en alguns industrials catalans amb el negoci de... triangular entre Àfrica, Europa i Amèrica. De fet, aquest tàndem que formava Francesc Moragas, que era el director i el president, era present també del foment del treball.
El Ferrer Vidal i la seva família ve també d'aquest comerç de negrés.
Encara
[00:46:05] Speaker B: existeix aquesta relació, més enllà de la Cristina, amb aquesta relació monarquia
[00:46:11] Speaker A: i la caixa?
Ara, en els últims anys, he de confessar que l'Anna l'intenten amagar, sobretot arran de tots aquests escàndols que hi va haver amb l'anterior monarca.
I de fet... De fet, crec
[00:46:22] Speaker B: que Cristina va deixar de treballar, a més, durant el judici, no? Sí, sí. I fins i tot la van... Però
[00:46:27] Speaker A: fins llavors eren tot, bueno, una connivencia tant amb la filla, que després va anar a la Fundació Gacant, que és una fundació amb la qual també té lligams la Fundació La Caixa, fins i tot el crèdit que van demanar per comprar el famós palauet de Pedralbes, també va ser una aposta personal, no?, de l'Isidre Feiner, que de fet durant el judici no volien donar informació i fins i tot el jutge li va dir o donar la informació potser tindrà problemes, i va haver de donar tota la informació d'aquest crèdit que van otorgar per comprar el Palauet. I després, com a curiositat, també han editat alguns llibres, edicions limitades, allò de luxe, que també li donaven el... li portaven el rei, també, vull dir que... Ja no parlem del bribó ni de tots els diners que han posat per tenir content el rei. La
[00:47:15] Speaker D: sensació tota l'estona, no sé si la compartiu, és que sobretot, per damunt de totes les coses, el que no vol
[00:47:23] Speaker A: la caixa és soroll.
Sí, el que dèiem de la imatge, això és molt
[00:47:27] Speaker D: important. És una cosa molt catalana, que els drets bruts es reprenen a casa, les aparències, el soroll... Quan hi ha hagut
[00:47:37] Speaker A: manifestacions, fins i tot, no sé si recordeu tot el tema de les participacions preferents, que abans hi va haver el de les Primes Úniques, això va atacar també molt, era caixa encara, no era un banc, i això va atacar molt i va fer que molts...
molts clients de l'entitat ja comencessin a veure-la d'una altra manera.
Però ja no només de manera, des del punt de vista extern, fins i tot els propis treballadors interns de la Caixa, que ara també estan fent vagues a algunes oficines de la Caixa en aquests dies, Ells també estan una miqueta sobrepassats i els sindicats estan pressionant molt a la cúpula perquè tant els més grans com els més joves estan descontents pel següent, perquè les oficines han acabat esdevenint una mena de bassars, que potser allà has de vendre assegurances, has de vendre televisors, has de vendre... O cafeteries. O cafeteries, també.
I clar, la gent gran que ja no té aquesta tradició, que tenia el contacte directe, que coneixies
[00:48:33] Speaker C: de tota la vida, La gentrificació s'ha convertida en un brunch.
I també els
[00:48:41] Speaker A: joves, que potser acaben la carrera econòmica, tenen dos màsters i resulta que acaben venent assegurances que tampoc és que sigui del seure. Hi ha aquesta mena de clivatge o separació entre la cúpula i la gent de... Que això m'ho explicava... Hi ha una rectitud curiosa que m'explicava el sindicat, que ara és el sindicat majoritari de l'entitat, que és el SIGME, Sindicat d'Empleats de CaixaBank.
La representada d'aquest sindicat un dia va anar a entrevistar-se amb el feiner, quan ell encara tenia poder dintre de CaixaBank, que no havia passat encara a la fundació.
I tot i que ell venia d'una família humil, com hem explicat abans, comentava aquesta representant sindical. Jo vaig anar allà amb una entrevista a primera hora del matí, jo havia esmorzat una miqueta, i clar, allà la planta que assumeix el poder té cuinera, vol prendre alguna cosa, i van treure unes truites d'espínacs.
I clar, ella em deia, clar, jo a aquelles hores no tenia ganes de menjar-me les truites d'espinacs, i ell insistint-li, sí, de la feina.
I li va sentar molt malament que no prengués les truites d'espinacs.
I clar, se la va quedar mirant i li diu, home, a sobre què li he preparat? Un esmorzar d'obrer, de treballador? I clar, ella em deia, home, jo no sabia què contestar-li al senyor feiner, perquè clar, Dic, no sé si ara em trobaré aquí un cigaló, un sol i sombra, doncs ara veig al darrere del bolso l'entrepà embolcallat amb el paper de diari. Aquesta és aquesta diferència que hi ha entre la cúpula
[00:50:10] Speaker C: i la base.
A banda d'aquesta cosa que deia el Jordi, que es nota molt, que és la voluntat que no hi hagi soroll, a mi una altra cosa que de la conversa m'està quedant molt clara és la lleialtat al projecte espanyol d'una manera molt material i molt concreta. Hem parlat dels vincles amb la monarquia espanyola, hem parlat del paper que fan el 2017, hem parlat de l'Ibex 35, de la llengua, de la qüestió, que prefereixin ser una tutela o una interlocució amb el govern espanyol en lloc de la Generalitat de Catalunya.
Hi ha també un altre aspecte que no hem tocat, que és el servilisme amb la dictadura franquista, que no sé si pots explicar. Això és molt interessant
[00:50:55] Speaker A: també, perquè un d'aquests buits en part del llibre, comences a estirar de fil, dius, bueno, Fundació, 1904, tenim la Mancomunitat, tenim la dictadura Primo de Rivera, tenim la Segona República, i després, però això és molt habitual en moltes empreses de l'IBEX, hi ha un buit a l'època de la franquista, que no interessa molt estirar del fil. El successor de Francesc Moragas va ser en Boix i Raspall.
Ell va aconseguir, era una persona d'ordre, una persona conservadora, però va aconseguir mantenir la Caixa i salvar-la en uns moments tan difícils. perquè teníem un cantó els més radicals d'esquerra i un altre cantó els més radicals de la dreta.
I tot i així seria una persona per homenatjar, perquè en una situació tan difícil va aconseguir salvar l'entitat. El que van fer quan va acabar la guerra civil va ser fer-li un consell de guerra, va acabar empresonat i va quedar totalment enorreat i esborrat de la història de la institució.
i a finals de la transició van començar a rebre-li alguns homenatges. Clar, jo en sumo que és incòmode, perquè reivindicar el bogirrespall, com a exemple, és començar a estirar del fil de què va passar després a la història de la Caixa o durant el franquisme, i això, evidentment, no interessa per totes aquestes connivències. Ara parlàvem del tema de l'IBEX 35, ara hi ha una institució que es diu CEPI, que és a través de la qual l'Estat fa les inversions.
[00:52:16] Speaker C: Aquesta gran empresa, de fet, que ha estat mitja esquitxada en un dels escàndols de corrupció que encara té oberts el govern de Pedro Sánchez, que és la gran empresa que controla les grans empreses públiques. És l'ereva,
[00:52:28] Speaker A: diguéssim, de l'ini franquista, perquè obligava al franquisme, clar, no hi havia diners, després d'una guerra civil, doncs anem a agafar tots aquests dipòsits i aquest múscul que tenen econòmic les caixes, i la més important era la de Catalunya, que això és interessant perquè molts economistes han fet estudis i el drenatge, o sigui, tot l'estalvi català que hi havia després de la Guerra Civil, perquè era la caixa més important, va servir per... un drenatge per donar suport a empreses espanyoles com Telefónica i unes altres, perquè era on hi havia els diposits i on hi havia els diners, i es van aprofitar també d'això, obligar les caixes, per llei, a que invertissin en totes aquestes empreses. Empreses amb seua amb el llit, entenc. Això és una lluita que també van tenir amb algunes entrevistes que han tingut amb l'Isidre Feineda, aconseguir que la caixa, pel pes que tenen totes aquestes empreses de l'UX35, que moltes d'elles tornessin cap aquí, cap a Catalunya. I ell en un principi deia que es volia comprometre telefònicament a portar algunes entitats cap aquí, però en cap cas s'ha aconseguit. En tot cas, queda bastant
[00:53:26] Speaker C: clar que qualsevol idea de la caixa com un somni troncat d'una d'una estructura que en realitat podria haver estat el servei de Catalunya i per unes raons o unes altres no ho ha estat, queda una mica inalvis perquè es veu que és contnatural a la seva pròpia creació pràcticament, és a dir, que un dels serveis, en l'ADN de l'entitat pràcticament hi ha a ser una estructura d'estat però de l'estat espanyol. Sí, això
[00:54:01] Speaker A: de vegades algú m'ha comentat fent entrevistes i jo, home, a Catalunya seria molt interessant nacionalitzar la Caixa perquè ho tindríem tot, tindríem gas, tindríem aigua, ja tindríem tota l'estructura feta. Però sí que és veritat que la Caixa, al llarg de tota la seva història, ha tingut molt clar, això ho fan moltes empreses, adaptar-se.
és molt camaleònica. Així com al principi es va apropar el tema més catalanista de la Mancomunitat, en Prat de la Riba, després durant la dictadura de Primo de Rivera, també ell va aixecar el tema de la llengua, res, no tinguem problemes amb el tema de la dictadura, i fins i tot hi ha telegrames que enviava el Francesc Moragas, el rei Alfons XIII i també el dictador, el Primo de Rivera, ventants, quan van inaugurar les dues oficines de la Vall d'Aran, a l'Es i a Viella, I el telegrama, textualment, deia que estaven orgullosos, com a caixa, d'haver espanyolitzat el Vall d'Aran, amb aquesta arribada d'aquestes oficines a la Vall d'Aran. Després el franquisme, evidentment, es van adaptar també, i la transició també, que va arribar el Josep Vilarasau, que és d'aquesta mena de Sano Nova, més tecnòcrata, i ara l'actualitat també, amb el tema dels llibres. Com La
[00:55:09] Speaker D: Vanguardia, no? Sí, de fet. Allà on
[00:55:11] Speaker A: bufa el vent... Hi ha molta relació, de fet, entre totes dues. El braç
[00:55:16] Speaker D: econòmic i el braç periodístic. El Godó
[00:55:17] Speaker A: ja des de l'origen, com hem esmentat, és una família que hi va aportar per la fundació de la Caixa, i a dia d'avui també, l'actual Conte de Godó té càrrecs també en criteri a
[00:55:28] Speaker B: Caixa.
Hem parlat tot lo dolent de la Caixa, però hi ha coses positives? La Fundació La Caixa, l'obra La
[00:55:35] Speaker A: Caixa, ha fet coses positives?
Tothom ha fet coses bones i valentes. Tots tenim les dues cares de la moneda i mai més ben dit.
Sí, jo crec que hi ha coses... Clar, sempre es parla... Jo faig paral·lelismes amb el francès Cambó, que també sempre és igual, però va fer tot el tema cultural. Però no sé fins a quin punt això arriba... Perquè és veritat que de vegades és més imatge que una altra cosa. Hi ha un concepte que es diu filantrocapitalisme, que també està bastament explicat, amb gent que ho ha tractat, i és com és possible que les fundacions, després de fer tota aquesta obra social, tinguin encara més diners, cada cop més, cada cop més. Això diguéssim que... que no quadra. Però, evidentment, la idea sí que és veritat que, en origen, quan la majoria de treballadors no tenia aquest coixí per sobreviure, i sobretot la gent gran que la despatxaven de la fàbrica, hi sortia sense absolutament res. No hi havia seguretat social, no hi havia assegurances.
Doncs aquesta idea, encara que sigui d'un caire molt paternalista que va tenir el Francesc Moragas, això jo crec que ha estat molt important. No m'heu preguntat per l'estrella de la caixa, no sé si tenim temps. El logo
[00:56:43] Speaker C: partit de la portada, que està incomplet.
[00:56:49] Speaker A: No és el logotip. No sé si ho podran veure els espectadors, però això és una obra que li van encarregar al Joan Miró, i ell no volia fer una cosa directament, encara que fos per una caixa. Llavors finalment el van convèncer perquè fes una mena de cartró, i a partir d'aquest cartró es va fer el tapís. que el va fer el Joan Miró, però sobretot el Josep Rojo, que encara hi viu i jo el vaig anar a entrevistar a Tarragona.
I clar, l'avantguàrdia, a motiu del centenari de la mort de Joan Miró, va treure un quadernet i va demanar a diferents artistes, l'Antoni Tàpies, el Joan Brossa, que fessin un petit text i una petita il·lustració de quins records tenien de Joan Miró. I el Joan Brossa, que era una persona molt d'esquerres, molt lluitador, molt propi a l'anarquisme, els va enviar als de l'avantguàrdia un text i un dibuix, que era aquest que esteu veient a la portada, que es titulava Miró manipulat. Perquè el Brossa sabia perfectament, perquè era molt amic del Joan Miró, tota aquesta sobreexplotació que havien fet, el que li havien pagat, que això quan llegeixeu el llibre ja ho veureu, quan es va pagar per fer aquest logo, I clar, no li agradava. Llavors el que va fer és manipular aquesta obra, la va retallar, i llavors és com ell veia a la caixa albrossa, que és una serp que tot s'ho empassa i tot s'ho menja i no deixa res al seu voltant.
I per això hem volgut posar-la a la portada, amb els drets pagats, vull dir, perquè no tinguem problemes.
I crec que explica molt.
Rafa,
[00:58:14] Speaker B: jo tot el rato estàvem parlant de les trucades que reuen els mitjans de comunicació i tal, i per acabar, perquè ja no ens queda més temps, Pensa que no s'ha
[00:58:21] Speaker C: de dir per què m'han trucat.
Ja
[00:58:24] Speaker B: us diré la pròxima tertúlia si demà em truquen.
Crec que som d'aquells bitxans que ens donen per perduts ja fa molts anys i ja saben que no val la pena trucar perquè no hi ha res a fer.
Però us han trucat?
[00:58:41] Speaker A: Com a periodista jo el que vaig fer un cop que vaig acabar el llibre és contactar amb premsa de la Caixa per demanar una entrevista amb l'Isidre Feiner i d'altres directius. Evidentment ja comptava que no em donarien l'entrevista, però s'ha de fer, s'ha d'explicar aquest projecte, si voleu donar la vostra versió, endavant. El típic que et diu, si vols enviar algunes preguntes, suposo que és per veure el to i el tarannà de l'obra, que a mi no m'agrada, no sé a vosaltres, però a mi com a purista no m'agrada això que et demanin, envien preguntes, però bé, al final ho fas i els envies i allò, silenci administratiu, no hi ha hagut cap resposta. Tot i que sí que és veritat que després quan he hagut de confirmar alguna dada, relacionada també amb la caixa, sí que m'han respost o m'han confirmat, sí o sí o no, però respecte al tema del llibre no han tornat a comentar res. Sabem que tenien constància ja, poc abans de sortir el llibre, que això tirava endavant.
El cas curiós és que ells tenen un centre d'estudi, un arxiu també, i jo he passat moltes hores en tots els arxius, També demanava informació a l'arxiu històric de la caixa. És l'únic arxiu on em deien, si vols informació, ens envies el correu i nosaltres te l'enviem. Però no he pogut anar mai, anar físicament a aquest arxiu. Això sí que no ho he pogut fer. Tota la informació que necessitava era
[01:00:04] Speaker B: a través del correu.
Però suposo que en altres moments potser els haguessin volgut fer generar polèmica o alguna cosa, i ells, o altres persones, i ells opten pel silenci, no? Perquè suposo que amb el silenci aconsegueixen, bé, amb el silenci i amb pressions potser d'altres mitjans, aconsegueixen més efecte que no donant-vos veu.
[01:00:23] Speaker A: Clar, provoca l'efecte contrari, no? Que és que es generi, si poses una demanda, doncs això, que es parli més del llibre, que encara es vengui més, això és, bueno, és habitual en moltes empreses de llibre, és la política que acostumen a tenir ara.
no allò de posar demandes directament, que també podria passar, espero que no, sinó simplement evitar donar més publicitat a l'obra.
Però sabem que està circulant i fins i tot treballadors i sindicalistes el tenen. Sí que ens hem tingut algun cas curiós, també d'algun periodista, que millor no l'hi enviem a la redacció, sinó que l'hi enviem a casa, i això també diu molt.
[01:01:02] Speaker B: Doncs ho deixarem aquí. Moltes gràcies per aquesta hora d'informació que tots plegats crec que ens anirà bé saber i conèixer.
Als altres, gràcies també.
Avui hem estat més espectadors que tertulians, però de vegades també va bé. I com a periodistes també ens agrada.
I els altres ens veiem la setmana que ve. Fins la setmana que ve.
