Episode Transcript
[00:00:02] Speaker A: Bona.
[00:00:20] Speaker B: Bon vespre i benvinguts una setmana més a la Tartúlia de Prosquita. Avui fem Tartúlia amb Antonio Baños i Júlia Ulleda, encara que de moment fem Tartúlia Antonio Baños i Txell Bartal. Fem un diàleg. nit!
[00:00:32] Speaker C: Què tal?
[00:00:32] Speaker B: Fem un diàleg aquí nosaltres dos de moment, perquè la Júlia arriba una mica tard, que venia justament d'un acte. I res, en cinc minuts la tindrem aquí. Però comencem nosaltres situant la Tartúlia d'aquesta setmana, que ens preguntem l'independentisme d'esquerres s'ha de repensar?
Avui parlem d'això, de l'independentisme, l'esquerra independentista, que no significa només la CUP, sinó més general. També tots els moviments d'esquerra que hi ha en aquest país i que es declaren independentistes. Aquesta setmana veia la piulada de Josep Costa, que em feia reflexionar.
En ella, els que ens esteu veient per vídeo l'esteu veient, però els altres us la llegeixo, en ella deia que estaven tan equivocats els que abans deien que tot bon independentista havia de ser d'esquerres com els que ara pretenen que tots hem de ser de dretes.
perquè el pèndol no s'atura mai enmig.
I més enllà de la reflexió que feia Josep Costa a la Pilada, tot plegat veuria una reflexió més àmplia. Aquests últims anys, aquests últims mesos sobretot, hem parlat molt i analitzat molt el fenomen de l'extrema dreta, però hem analitzat el que està fent l'esquerra, perquè si l'extrema dreta està guanyant cada vegada més terreny, en part és perquè hi ha unes preocupacions que té part de la població que la resta de partits no estan sabent respondre. Els independentistes d'esquerres estan fent prou autocrítica de tot plegat, s'estan fent un replantejament, se m'ha enganxat aquesta paraula ara, dels grans problemes que afronta la societat actual com són l'habitatge, la llengua, l'educació, el canvi climàtic, la immigració. No sé si compartiu la meva reflexió. En aquest cas, no sé si comparteixes la meva reflexió, Antonio.
Aquestes últimes setmanes han passat, a més a més, diverses coses al respecte. Per exemple, aquest dissabte, Poble o Lliure fa un acte a Barcelona que porta per títol Fem foc nou a l'independentisme d'esquerres. En ell, en la proposta que enviaven els mitjans, afirmaven que cal crear espais de trobada dels independentistes d'esquerres que vagin més enllà dels marcs actuals, dels partits actuals i de la inèrcia actual.
A més, afirmen, des del 2017, l'independentisme d'esquerres pateix una triple desorientació, tant ideològica com estratègica i organitzativa. Aquest marc fa difícil que esdevingui novament una alternativa política si no hi ha una represa del moviment de ruptura. No sé com ho veus, Antonio. He fet aquí un rotllo de mentre ha arribat la Júlia, per tant ha sigut magnífic.
[00:03:11] Speaker A: Jo ja em feia il·lusions de poder monologar. Llargament.
[00:03:16] Speaker C: Endavant, Banyos.
[00:03:16] Speaker B: He monologat jo en lloc de tu, Banyos, em sap greu. Sé que era la teva il·lusió.
[00:03:20] Speaker A: No, no, però crec que tothom ho agrairà, que millor monologuis tu perquè jo... Deuen haver dit extrema esquerra.
Perquè, clar, estem molt preocupats de l'extrema dreta, però no estem gens preocupats de l'extrema esquerra. En parlarem de l'extrema esquerra avui, també. Per què no hi ha extrema esquerra?
Vull dir, per què no hi som?
No, el que diu Poble Lliure generalment té bastanta raó analítica, Una altra cosa és el múscul organitzatiu que podem... Jo no soc militant, però se m'ha fet a fi, i diguem, és el poble lliure, en el sentit que aquesta triple despista, perquè ha estat fruit, jo crec, d'una sèrie d'errors que la gent d'Esquerra ha comès. El primer és confondre l'Esquerra amb els progress.
que són dos enemics absolutament... És a dir, Les Progress, a part de ser una classe social a Catalunya molt identificada, que és la petita burguesia socialdemòcrata, amb tot, les pors, l'autoodi, totes aquestes coses que arrosseguen i aquesta cosa de voler ser amables a l'amo i tots aquests discursos dels barquitos, del xerneguisme i tot això, això és una classe social i alhora ha estat un moviment polític constant Des del franquisme, diguéssim, abans, no? Sí, perquè abans no existia això, no? I bé, això és el progressisme, que és l'enemic natural de l'esquerra.
Perquè l'esquerra, en fi...
[00:04:54] Speaker C: I de l'independentisme combatiu, també.
[00:04:56] Speaker A: L'independentisme combatiu és dolent o és bo?
[00:05:01] Speaker C: No, dic que és l'enemic de l'esquerra.
[00:05:03] Speaker A: Ah, i de l'independentisme combatiu. Absolutament.
Llavors, si pensem que els partits progressistes d'aquí i d'allà formen part de l'esquerra, que és el que hem pensat els últims 20 anys, evidentment l'esquerra no existeix, perquè són dues coses diferents. M'explico?
[00:05:24] Speaker B: Sí, però en aquesta crisi, entenc que parles dels partits pro-racistes, però l'esquerra independentista... No s'ha transformat també una mica en aquesta esquerra pro-racista?
[00:05:36] Speaker A: No, no, totalment. S'han tornat pro-racistes, sí.
[00:05:40] Speaker B: Vull dir, en la manera de fer, és a dir, per exemple, el Vicent Partal sempre parla d'aquest geògraf francès Gusteau Jolie.
[00:05:47] Speaker A: Que m'han viciat, eh? El Vicent m'ha viciat en aquest... i estic molt d'acord amb el que sempre...
[00:05:53] Speaker B: I ell parla d'això, no?
D'una burgesia...
[00:05:57] Speaker A: Els bobos, no? Bohemian bourgeois...
[00:05:59] Speaker B: L'esquerra burgesia bohèmia, no?
[00:06:03] Speaker C: L'esquerra caviar.
[00:06:03] Speaker B: Que ha substituït la lluita de classes per batalles culturals.
[00:06:07] Speaker A: Per bicicletes, sí.
[00:06:07] Speaker B: Que són alienes realment a la classe treballadora.
[00:06:11] Speaker C: Sí, és que ara estava pensant...
[00:06:13] Speaker A: Ah, però si estic pensant per l'última.
[00:06:14] Speaker C: No, no, o sigui, mentre escoltava el Banyos, que crec que si alguna cosa compartim jo i el Banyos, a banda del sentit de l'humor i molts haters a les xarxes socials, és que hem sortit de l'espai de l'esquerra independentista.
[00:06:27] Speaker B: Ens agraden els memes, també.
[00:06:28] Speaker C: Ens encanten els memes.
[00:06:29] Speaker A: No, hi ha causa nacional.
[00:06:30] Speaker C: Em refereixo en termes de trajectòria, perquè més enllà que podem tenir discrepàncies ideològiques, i ell, a més, és una persona que va formar part del cicle del XVII i després va fer un pas al costat, però segueix actiu.
Defineixo tu com vulguis.
[00:06:47] Speaker A: No, no, perfecte.
[00:06:48] Speaker C: I, en canvi, jo soc una persona que està fent política activament. Després potser podem parlar d'això. El que volia dir amb el Banyos és que compartim el fet d'haver sortit de l'esquerra independentista com a espai polític, com a espai orgànic. I ens han caigut pals per un lloc i per l'altre. I està bé que hagi passat això, perquè em sembla que si compartim alguna cosa de fons és una tradició i són uns referents. Jo crec que aquí el debat s'està enfocant cap a la qüestió que jo també he dit diverses vegades i crec que el Banyos també, que és que el maig del 68, fa molt de mal a les esquerres europees. És el moment en què passa exactament el que tu deies, que és aquesta culturalització via postmoderna, si l'hi vols dir d'alguna manera, del que és la lluita de classes. Llavors, hi ha dues coses que es confonen aquí. Una és el procés de democratització de les universitats, és una gran, diguéssim, efemèride.
El problema és quan la política es trasllada en el camp només de la batalla cultural, i això passa al llarg de l'època dels 60, 70, 80, però és que ara estem vivint un redoble de tambors, si vols, que és el moment en què la política ja no només ha estat la batalla cultural, sinó que s'ha tornat psicologia, psicologisme.
Aquest és el gran problema de l'esquerra.
[00:08:10] Speaker A: I, a més, l'ecologia positiva d'aquesta de...
[00:08:13] Speaker C: Exacte, perquè una de les qüestions que aquí sempre estan en debat, si anem a la cosa més abstracta, és que, però si l'aterrem al camp nacional, al camp nostre, al camp independentista i de les esquerres independentistes, és la qüestió que té a veure amb la fragmentació del subjecte polític. I això és una cosa que té a veure amb la pregunta.
que hi ha al voltant de tots aquests moviments buquistes, progressistes, que han, diguéssim, desfet certs consensos de l'esquerra històrica, que és a veure qui té més traumes, a veure qui té més problemes individuals, a veure qui es sent més ferit i més traumatitzat i, per tant, ha d'arribar...
[00:08:50] Speaker A: I més víctima.
[00:08:50] Speaker C: I més víctima, exacte. I això, aquest psicologisme, aquest buidar de política, les batalles que són materials, que són nacionals, de classe, de gènere, perquè al feminisme també li passa això. És a dir, el feminisme combatiu radical que jo reivindico no té res a veure...
[00:09:08] Speaker A: Amb l'institucional.
[00:09:09] Speaker C: Exacte. Amb aquest institucional, però que a més adopta termes, adopta batalles i adopta llenguatges que molt poc tenen a veure amb la traïció. I tanco amb aquest argument que crec que ens uneix a mi al Banyos, és que ell com a sindicalista anarco-sindicalista de la CNT, del POM, i jo com a independentista radical segur que ens haguéssim trobat a la trinxera del 36, que era anant, diguéssim, contra l'establishment cultureta, però també, evidentment, contra Espanya i contra el feixisme. I crec que aquí, en aquesta batalla, els independentistes sempre ens hi trobem.
[00:09:40] Speaker A: No, no, sí, va. Bé, dues coses. Per completar la genealogia, hi ha una frase que va fer fortuna fa potser massa temps, en qualsevol cas massa temps, que allò que era de la Kate Willett, potser, va allò del personal és polític. Que com a frase és molt graciosa, està molt bé, i fins i tot és una poria que té sentit, el personal és polític, ho entenem.
Però el que mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai de la vida es pot fer, és que el polític sigui personal.
El polític és polític. El polític és d'allò que no és la teva persona, que transcendeix en el temps i en el grup.
Llavors, el personal és polític, està molt bé, fa gràcia, però s'ha fet el contrari. S'ha fet que tot el personal, dic, tot el polític sigui personal. Llavors hi entren les emocions, hi I la comunitat desapareix. Tot això, per fer una genealogia ràpida, és als anys 60 comença el que se'n diu la New Left, entren... la nova esquerra, que és l'esquerra que reprèn discursos d'esquerra marxista fracassats perquè la majoria de treballadors són socialdemòcrates perquè són els 30 gloriosos i tot va bé. Llavors són universitaris, fills de petits borguesos o borguesos, que agafen el discurs del marxisme. Però sense que hi hagi una base objectiva de gent que li interessi el que estan dient. Llavors van barrejant coses. I ja barregen marxisme i freudanisme de Freud. I això és el pitjor. Psicoanàlisi i marxisme és una cosa que dius... Dius, però la envidia de pene i el conveni col·lectiu no sé com ho han caçat, però així ha funcionat. La canyà, no sé què... Al final s'ha fet que el subjecte polític és l'individu traumat. És, bàsicament, el subjecte polític ser-me, soc jo, i les meves coses, i tot el que m'està. Llavors, clar, hem arribat a un punt de tonteria, automàticament retroalimentada per les institucions, que no tenien cap ganes que hi hagués una esquerra implantada en els territoris i en les persones, que ha fet que tota aquesta deriva universitària tingui una sèrie de càrrecs raríssims. Si tu ets feminista radical i et donen el ministeri, No sospites que t'has... que algo raro, oi? Que t'han donat un ministeri.
Si no tan radical no seràs, no? Perquè no hi ha un ministeri de lluita armada, que jo sàpiga, ni un ministeri d'anarquisme, ni un màster a la Blanquerna...
[00:12:04] Speaker C: Jo amb això no soc tan anarquista, jo crec en les institucions.
[00:12:06] Speaker A: No, no, no, dic... No, les institucions valen, no dic... Però feia que aquesta gent que té un discurs absolutament radical, però té després una biografia absolutament institucional.
Aquest és el que grinyola la gent normal. Diuen, tu m'estàs dient que tot és no sé què, però tu estàs d'una direcció general d'alguna cosa.
Llavors, aquí no dic que no es pugui estar d'una direcció general i que sigui...
[00:12:29] Speaker B: Però crec que la principal problemàtica és que estàs d'una direcció general d'alguna cosa, defensant una cosa, però després... Perdó, i no vull especificar-ho a en Pepe Montero, que estem aquí ara, però tens un xalet. També hi ha un punt que cada vegada sembla més important, que la gent sentim la hipocresia dels polítics, de la classe política, que defensen unes coses però després no actuen.
[00:12:56] Speaker A: És que estàs dintre d'un Consell de Ministres, tens tota la possibilitat d'escanyar Pedro Sánchez matar els ministres del PSOE i proclamar el soviet de Petrogrado, perquè estàs allà ja. En canvi, doncs calles perquè ets ministre, surts i dius, no, és que ara soc la institucionalització o qualsevol cosa. A veure, no, és que jo ara soc institució. Doncs no ho siguis. O no et presentes o l'assaltes i la transformes.
[00:13:20] Speaker C: O explica a tothom que venies... Que no es pot. que no es pot, o que les contradiccions de la institució han acabat amb el teu discurs revolucionari, que això també em sembla legítim, i que ara t'has transformat en una altra cosa, però sobretot explica que tu vas poder ser alcaldessa perquè Iniciativa va posar 800.000 euros sobre la taula. Que és una cosa que, o que Pablo Iglesias va poder ser vicepresident perquè Venezuela també va posar diners. Em sembla que això també s'ha d'explicar perquè dona molt sentit a la batalla permanent entre els moviments revolucionaris, siguin independentistes, siguin d'altres caires i les institucions. Però volia dir una cosa sobre la conversa que estem tenint, que també té a veure amb el que està passant ara mateix al món. El gist reaccionari veu d'aquesta hipocresia, veu d'aquesta incapacitat i d'aquesta transformació psicologista i despolititzada de l'esquerra.
Frívola, exacte. És el que explica que J.D. Buns arribi a ser president, és el que explica que Meloni, sent una pagessa ultra-radicalitzada, sigui una de les dirigents europees més importants del món, és el que explica l'auge de Silvio Riols, perquè, si us hi fixeu, Silvio Riols sempre que pot reivindica els seus orígens humils, i de Ripoll, i de Poble, i de classe baixa. Per tant, aquí hi ha una interpel·lació cap a un subjecte que havia perdut el seu sentit de comunitat, que més troba alguns espais d'intersecció, com seria ara mateix els catalans o els italians, de les ruralies, del rere país, que s'han sentit també expulsats de les polítiques que han fet els progress des dels espatxos, de les ciutats.
Crec que aquest cap de tensions és... Bueno, després que nosaltres venim d'un fracàs, en part també, i jo aquí sou molt crítica, perquè l'esquerra independentista, però també l'esquerra republicana, però fins i tot els sectors més d'esquerres o més socialdemòcrates de Junts, van oblidar els nostres referents de la nostra tradició. Perquè quan parlem també dels components que generen, diguéssim, comunitat, en el cas d'una comunitat oprimida com la nostra, no és només Si la batalla de classes és contra la burgesia i contra... A mi aquesta retòrica també em costa molt, i em va costar molt, i es van dir barbaritats durant el procés, que no podíem formar part d'un procés on hi havia burgesia catalana. Jo vaig.
[00:15:36] Speaker A: Voler investir-hi més.
La burgesia catalana no em perseguia. Però que.
[00:15:40] Speaker C: Em sembla una mica absurd, perquè moltes vegades el que no s'entén bé en unes coordenades com les nostres, i va ser un dels primers arguments que jo vaig mobilitzar per donar la primera línia política, que és precisament la cultura política d'un país ocupat ha de ser necessàriament diferent.
Som uns privilegats, en el sentit que nosaltres tenim una mirada privilegiada sobre la nostra pròpia composició de lluita i de política. És una cosa que els espanyols progres tenen molts problemes, perquè els espanyols progres no poden defensar la bandera perquè s'avergonyeixen del control de l'Estat, dels jutges... Cada 14.
[00:16:15] Speaker A: D'Abril treuen la tricolor i el 15.
[00:16:17] Speaker C: D'Abril la màquina. Exacte, però, en canvi, els catalans, si una cosa que tenim és la capacitat de poder articular una lluita democràtica justa i revolucionària, a través de la lluita nacional. I això és el que l'esquerra ha oblidat. En aquest.
[00:16:29] Speaker B: Sentit, el Vicent aquest dilluns feia una editorial que es titulava El debat sobre els 10 milions o la por de pensar-nos lliurement. I parlava justament d'això, que hem perdut aquesta capacitat de pensar-nos. Ell deia Oriol Junqueras va proclamar ahir en una entrevista al diari La Vanguardia que a Catalunya no hi caben 10 milions de persones. El títol ara em va cridar l'atenció, francament em va sorprendre molt, perquè crec que és revelador d'un problema molt més profund que qualsevol debat demogràfic.
crec que és un indicador preocupant que hem perdut la capacitat d'imaginar el país que podríem ser, d'imaginar-lo sense cotilles, allò que des de l'independentisme va fer obertament en la dècada passada. Aquest dir és que ens hem encotillat i ara des de l'esquerra, des de l'independentisme en general, però també des de l'esquerra, estan comprant aquest marc dels avuiols, estan comprant.
[00:17:26] Speaker A: El marc de Silvio Reols. Jo... això de comprar marcs, també. Portem tot el dia comprant marcs. I les botigues que venien marcs... El carrer Escòcia va tancar. Ara no sé per què hi ha aquest auge dels marcs. Jo crec que no és tant comprar marcs d'uns i dels altres, sinó crear el teu discurs, que, a més, perdoneu, és bastant senzill, eh? I crec que hi estarem d'acord.
I provaré d'anar ràpid. Primer, el que digui Junqueras... En fi, el jugador de guàrdia i... Hi ha serveis socials, o qui calgui, l'administració que toqui, ni caso. Vull dir, ni caso, perquè a més és l'emblema vivent, a part de la traïdoria, de la inutilitat. És a dir, si alguna persona és inútil en el planeta Terra, és ell. Llavors, fora d'això, fora d'aquests esquemes, i fora el 17, i fora tot això. Per això estic molt d'acord.
Una altra cosa és la valoració sobre el 17, que jo crec que podem fer valoracions diferents. Però fent foc nou, d'acord, molt bé.
Primera línia.
Traieu-nos el debat dels dos eixos.
Hi ha un eix d'esquerres, dretes, hi ha un eix nacional, espanyol. No. Primer, l'eix nacional és nacional.
O ets català, o t'agrada Espanya, o ets espanyol només. Llavors, no hi ha un eix. Has de triar una nacionalitat o una manera de relacionar-te amb el col·lectiu.
Llavors, l'eix esquerra i dreta no existeix perquè no hi ha hagut esquerra. Aquí només hem estat parlant que si Trias tenia uns milions, que no els tenia, que si Mas tenia uns milions, que no venia, que Pujol al juzgado i al final resulta que el PSOE va de putes. Vull dir, al final, tota aquella cosa de la puresa i de la casta, fora. Llavors, per què algú d'esquerres, fins i tot d'extrema esquerra, fins i tot un anarquista, fins i tot tothom, hauria de ser independentista?
perquè segons la racionalitat de qualsevol organització de transformació social, tu has d'apuntar-te allà on està la massa organitzada, o sigui, el poble organitzat. I a Catalunya, en els últims 10 anys i en els propers, el pes de la gent organitzada és la catalanitat d'alguna manera, o la llibertat de Catalunya, o la sobirania sobre els nostres recursos. Digue-li com vulguis. Però passa per Catalunya. És a dir, l'única manera de fer una revolució, l'única manera de fotre fora Fomento, l'única manera de lliurar-te del rei d'Espanya, l'única manera de sortir d'Europa, l'única manera és a través de la catalanitat i, tal vegada, de la independència.
Llavors, no hi ha eixos.
Hi ha una causa que ara ens uneix.
I que, com sempre s'ha dit, després ens separarà. Molt bé. Però és que no hi ha una altra manera, perquè no hi ha una Espanya republicana, no hi ha una Espanya en pes. I a més, ho hem vist, han tingut 10 o 15 anys de ministeris per fer-nos creure que podia haver-hi una fraternitat. No existeix ja.
Tornaran a engalipar-nos i vindrà Rufián ara, que ja l'estan greixant, en pla perquè sigui... Però, hòstia, no.
Llavors, perdona, dic que l'esquerra a Catalunya serà eficaç i eficient per a la gent en tant en quant estigui vinculada a un projecte viable.
Espanya ja no és viable.
Sí, bé.
[00:20:48] Speaker C: Jo el primer que li diria a Oriol Junqueras és que el que segur que no hi caben a Catalunya és tant ego concentrat i tanta psicopatia concentrada en una sola persona que es diu Oriol Junqueras. Potser el primer que hauria de fer Esquerra Republicana és apartar aquest senyor de la seva direcció i així potser tots perquè crec que si una cosa necessitem tots en aquest país és que hi hagi una mena d'assanejament de la política en general, perquè ara mateix si Oriol Junqueras està traient aquests titulars és perquè clarament aquí l'única que marca la conversa és Silvio Riols.
I això és un problema pel país. I això és un problema independentment de la posició en el taulell d'escacs que et vulguis situar. Aleshores.
[00:21:30] Speaker B: A.
[00:21:31] Speaker C: Mi el que em sembla problemàtic és que un partit que es diu Esquerra Republicana hagi comprat aquest marc, que tinguem l'Elisenda Alemany fent uns vídeos absolutament ridículs xuclant discurs de la CUP de comarques gironines perquè sembla que si no es roben les idees els uns als altres aquí hi ha molt poca gent pensant. I ara, deixeu-me ser autoreferencial, però abans també quan parlàvem una mica del tuit del Costa, quan es preguntava quan el pèndol girarà o quan el pèndol tornarà al mig, bé, doncs nosaltres amb aquestes intuïcions fa un any i mig vam fundar un partit polític que es diu Alhora. I precisament ho vam fer seguint una de les qüestions dels fils que estava tirant al bany, que té a veure amb quin és el moviment que ja durant l'última dècada va demostrar ser el moviment més democràtic, més aglutinador, més revolucionari. Interclassista. Revolucionari.
[00:22:20] Speaker D: I.
[00:22:20] Speaker A: Interclassista. D'Europa. En el sentit de la política radical. Exacte. La tradició.
[00:22:25] Speaker C: Radical. Perquè això, si fem etimologia, no em vull posar molt seminarista aquí, però quan fem etimologia, això ho diu Angela Davis, que és un dels emblemes del feminisme negre i de les lluites dels anys 60 i 70.
Radical vol dir anar a l'arrel del problema. etimològicament. Per tant, si una cosa fem els independentistes radicals, perquè aquí és on jo crec que ens trobem clarament, és entendre que sota la submissió d'Espanya no hi ha societat democràtica possible que es pugui articular.
I a partir d'aquí, si tenim els mecanismes per anar al conflicte permanent amb Espanya, escolta'm, per mi que vinguin 10 milions Per mi que siguem 10 milions. 10 milions contra Espanya.
10 milions a favor de la sobirania del poble català. 10 milions de fills d'immigrants catalanitzats. Evidentment, prefereixo fornades de fills d'immigrants catalanitzats a favor del projecte democràtic català que no que se'ls quedi a Espanya. Per què? Per molt que vulgui Oriol Junqueras o Oriol Rials, o no vulguin, el sistema econòmic actual basat en l'economia del turisme i del sector del port són sectors econòmics que el que fan és engruixir la demanda de baixa qualitat.
Ah, exacte. I ara tampoc no cal entrar en tota la complexitat del debat migratori, que és important, i n'hem de parlar, i serà el gran debat de les properes dècades. Jo l'únic que demano a Esquerra Republicana, però també a Sílvia Urriols, és que deixin de mentir.
Perquè no fa tant, en aquest país érem 7 milions i mig.
No fa tant, li fa una dècada.
I aquell lema va arribar a ser un lema institucional.
Llavors, el que no pot ser és que la gent que s'ha carregat el sistema polític català, perquè ha mentit o ha desertat, la gent que ha viscut la millor de les condicions possibles, perquè era la generació dels baby boom i del post-baby boom, ara ens vinguin a dir a la gent que hem d'aixecar el país les properes dècades.
No, mira, que ara hem de generar aquí una guerra civil, perquè si tu estàs dient aquests entren i aquests no, el que estàs fent és anar a un escenari de guerra civil, que això és el que li està passant a Trump, que està deportant gent en situacions de ser més clavatge. Aleshores, anem a ser una mica seriosos amb el debat miratori. Oriol Junqueras, deixa de fer el psicòpata i feu política de veritat, torneu als fonaments d'Esquerra Republicana si voleu fer alguna cosa pel país. I amb això torno i acabo l'argument que volia fer jo sobre per què apareix un partit que es diu alhora, que en part concentra aquesta voluntat d'aglutinar un espai independentista radical on hi hagi gent que vingui més d'una tradició liberal socialdemòcrata de dretes, conservadora fins i tot en alguns aspectes, conservadora que no reaccionària. No, no, ja queda clar.
i gent que venim d'una tradició d'esquerres, combatives, de gent que venim d'una tradició, diguéssim, més de l'esquerra independentista, tradicional.
I em sembla que, més enllà de parlar, aquí no estic parlant com a vicepresidenta alhora, però sí com a persona que és obertament simpatitzant, evidentment, en no tertúlia sobre això, que el país necessita iniciatives.
Necessita iniciatives serioses. És igual si és a l'hora o no. Jo el que vull dir és que a l'hora apareix per renovar la conversa i per sobretot mantenir l'horitzó independentista.
Perquè ara mateix els primers que volen que no es parli independentisme són Salvador Illa i.
[00:25:35] Speaker A: Aliança Catalana.
Ah, digues.
[00:25:38] Speaker B: Digues. Digues, digues.
[00:25:39] Speaker A: No, no, dic que sí, que necessita organitzacions i, sobretot, no necessita frustracions innecessàries.
A la vida, bueno, jo que ja soc un proiecte, a la vida tens frustracions, però hi ha coses que mai et frustren, diguéssim, no? La condició humana mai et frustra, perquè si no ja series un cínic.
És a dir, hi ha coses que no cal esgarrar-les, no? Entre elles el llenguatge, com s'ha fet aquests 20 anys, entre elles la noblesa de l'acció comunitària, política i tal. Llavors, mentre no hi hagi aquesta, un altre cop, com la gent del 17, en Catalunya, però també la gent de l'11, aquella espècie de tornaboda que va ser el 15M i tot això.
És a dir, si no es frustra la gent massa ràpid, les idees transpuen i arriben. Llavors, jo la complexitat del debat migratori no la veig. Jo puc arreglar el debat migratori ara en un pim-pam.
És a dir, jo crec que hi ha una... no ho sé... Miopia, no, però miopia és... bueno... Ojo vago, potser. Seria l'ull vago de tot això, que és que uns diuen que tota la culpa és del migrant, de la persona que arriba. I altres diuen que cap culpa té el migrant.
És el que deia abans, el personal és polític, el polític és personal. Culpa és un terme que en política o en història o en geografia no es pot utilitzar perquè és moralista i és d'una moralina cristiana passada a l'esquerreta d'estudis culturals.
És a dir, les coses passen. La política és arreglar les coses, no culpar les coses que passen. És a dir, quan plou ningú surt i culpa el cel. En sentit.
[00:27:17] Speaker C: De negociació. En sentit.
[00:27:18] Speaker A: De negociació i justícia. Llavors, en aquest debat ridícul entre aquella senyora, la nòvia cadàver, i els progre ja totalment agarrapats a la cadira.
El problema és el mercat laboral, ja està. Llavors, com una borgesia ha passat a ser una mena de... o ets d'una plantació, que són tota la gent que treballa en sectors passius, o ets rendista, que és tota la gent que era borguesa i ara està vivint del real estate, que es diu. El problema és que ens falta una borguesia. Falta una borguesia catalana en un sentit de país, de producció, de fer patents, de portar gent. Una empresariat.
[00:27:54] Speaker C: Autocentrat, sí, sí. I en.
[00:27:57] Speaker A: Sobre, aquesta gent. Llavors, si algú de la culpa del debat és no el turisme, no l'agroalimentari i no el porc, però en aquestes condicions, no com a sectors, sinó en aquestes condicions, perquè a més molta gent de la que ve tenim la idea ridícula i antiga que la gent és migrant, com si fos l'any 20 del segle XX. No, la gent va i ve. El que tenim a Catalunya és un problema, és la població flotant. Que l'empresari li paga menys del que li cal per cotitzar, llavors diu, tu vés al servei d'educació que és gratis, vés a la salut que és gratis, i tot això m'ho estalvio jo de la quota a la Seguretat Social.
I aquí.
[00:28:34] Speaker C: És on es troba la patronal Isalvador Illa. I el.
[00:28:38] Speaker A: Sanchis i el Llibretall. I dient, necessitem la immigració. No, necessitem l'esclavisme. Perquè si tu pagues bé a un migrant i el converteixes en un consumidor, és a dir, amb capacitat que la seva contribució a la seguretat social equivalgui al cost de la salut i de l'educació, No hi ha cap problema. I els.
[00:28:58] Speaker C: Seus fills seran els primers en voler-la. No hi.
[00:29:00] Speaker A: Ha cap problema. El problema és que venen, la plusvàlua de la seva feina se la queda a l'empresariat, i els costos de mantenir-los vius el té la comunitat, la comunitat prèvia, diguéssim. En definitiva.
[00:29:12] Speaker B: Segurament no ens hauríem de preguntar quanta gent hi cap a Catalunya, sinó com fem que la gent que viu a Catalunya hi càpiga bé. És que.
[00:29:19] Speaker A: El que s'ha de fer és deportar empresariat, no deportar gent.
Jo crec.
[00:29:24] Speaker C: Que el que s'ha de fer és anar al conflicte amb Espanya, primer, perquè els 22.000 milions d'euros que se'ns en van cada any a Madrid, els podem controlar nosaltres, no? O sigui, controlar la clau de la caixa, i aquí potser, segurament, podem també redistribuir riquesa de manera autocentrada i autòctona. El que està clar és que cal un replantejament estructural del mercat. del mercat laboral, que passi també perquè els socialistes no ens omplin el país d'empleacions d'aeroports, de més hard rocks cafès, perquè aquest escenari segueix estant sobre la taula. I amb això, jo estic d'acord amb el Banyos, en què tendim sempre a simplificar els debats perquè la política s'està movent de dreta i esquerra en aquesta pantomima de propaganda. I els temes de moralina, petit i de propaganda política, boig... que a l'extrema dreta li encanta perquè és el seu hàbitat natural, és la propaganda populista. Però és que l'esquerra també fa molt de temps que viu instal·lada en la propaganda populista i aquí no hi ha ningú que baixi al fang de fer la feina amb rigor, que és una cosa que des d'alhora estem intentant fer. És molt difícil, igual que és molt difícil ser independentista ara mateix.
Bueno, en el sentit de... No, en el.
[00:30:36] Speaker A: Sentit de... És solitari. Difícil no ser.
[00:30:39] Speaker C: Solitari. No, però vull.
[00:30:40] Speaker A: Dir que... Sí, sí, t'entenc.
[00:30:41] Speaker C: Que després del cicle... I no només després del cicle, sinó... Estan vivint, estem vivint tots plegats, lo fàcil que és atendre el ressentiment i anar a les baixes passions, perquè després d'un cicle de derrota, lo més fàcil és fer això. Perquè, a més.
[00:30:57] Speaker A: No pots anar a les expressions perquè la política no és personal. Exacte, però... Però a mi, que tu tinguis un trauma, que ho diguis als moros, que no t'agradin els negres, que no sé què, és personal. Però no pot ser polític, perquè no tothom està com tu. No tothom odia els negres, no tothom vol guanyar diners amb la feina de l'altre. Llavors, el que és polític és la suma d'idees neutres, Hi ha un llibre de Hitchman que m'agrada molt, que es diu La pasión y los intereses, que és després de la guerra dels 30 anys, on tota la política es feia amb la passió religiosa, en aquest cas, arriben els primers capitalistes comercials i diuen, no, és que la passió ens mata, perquè clar, si tu creus en un déu i tu en un altre, jo et mato perquè no hi ha negociació. Llavors, els interessos, el comerç evitarà les guerres, cosa que no ha passat. Però bueno, s'entenia aquesta idea que si tu deixaves les passions a casa i posaves la raó al mig, Podem arribar a molts acords i, sobretot, a molts anàlisis que no depenen que a aquella senyora no li agraïn els moros o que no depenen que aquells altres considerin que tothom que beves a Catalunya beu en patera, que no és veritat, tampoc.
També és veritat.
[00:32:02] Speaker C: Que el revers d'aquest debat és que fins que no tinguem el control de la sobirania territorial, cada comunitat política, en aquest cas la nostra, la catalana, ha de poder tenir dret a tenir una gestió pròpia de les seves entrades i sortides. sigui via mercat laboral, sigui via fronterera, sigui via serveis públics i socials. Això és un dret fonamental que tota la comunitat política ha de poder tenir per la seva gent autòctona i per la seva gent d'arribada. I això sota Espanya i sota el govern de Salvador Illa, que és un delegat del govern de Pedro Sánchez, És impossible. Aquí també em fa molta gràcia quan Junts també fa escarafalls amb la qüestió dels incompliments de Sánchez quan li convé, perquè em sap greu, però aquesta gent porta dos anys vivint del cuento, sumant els anys que porta Puigdemont a l'exili, dient-nos que tornarà i no torna, i aquí no passa res més que Pedro Sánchez continua a.
[00:33:02] Speaker A: La Moncloa. Nostre senyor va dir que tornaria fa dos mil i escaig anys i no ha tornat. Vull dir que també una mica de paciència. No, no, jo.
[00:33:08] Speaker C: Paciència no en tinc, Banyos. Per això no.
[00:33:11] Speaker A: És cert, és cert, que tota la classe política, des del moment que Esquerra i Junts pacten, per mantenir els socialistes a canvi de poder repartir la gent que han de repartir, ja s'acaba tota la pandèmia. És a dir, després no pots dir Amenazo i Catalunya, perquè ja està. És una vegada que tu ja has comès el crim, no? Ja no pots dir que no has comès cap crim. L'has comès, ara es pot... Bueno, no ho.
[00:33:33] Speaker C: Sé. Bueno, i que no pots haver tingut cap horitzó d'esperança i d'il·lusió després de la derrota si.
[00:33:38] Speaker A: No hi ha una renovació. I també ficar la CUP perquè vegin que no soc sectari de bé. Quan la CUP, que teòricament entrava amb les institucions per desbordar les institucions, doncs si no es desborden, te'n vas a les institucions, perquè ara resulta que pactem amb Aragonès perquè té bona voluntat en la llei de no sé què, punt o barra, no sé què. Que això està molt bé, però és per vosaltres, el demòcrata.
Una entitat que es diu revolucionària o antisistema no pot.
[00:34:07] Speaker C: Estar al sistema. Jo crec que ara mateix la CUP també és el lobby, és la representació del sindicat de llogateres al Parlament, que em sembla molt bé. La lluita per l'habitatge és central en aquest país, és.
[00:34:18] Speaker A: Central per a totes les generacions. a través de la llei, la normativa, i tot això està bé, però... Però a mi.
[00:34:23] Speaker C: Em sembla que una de les coses que convindria que fes l'esquerra independentista, o a mi m'agradaria, és que deixin els eslògans, deixin l'utopisme, i facin política pragmàtica independentista, que per alguna cosa tenen les sigles de l'esquerra independentista, o no, perquè si han de ser el lobby del sindicat de llogateres, aleshores que es transformin en això, i ja em semblarà bé.
Ja em semblarà bé, però no val. Perquè si tu et dius independentista, socialista i feminista, no pot ser que la teva tradició ara mateix estigui, no? És el que diu Poble Lliure. Entenc que hi ha una part de fractura al procés Garbí on no se n'és. Com ha acabat? Quines són les conclusions del procés Garbí? Perquè jo més independentistes i més revolucionaris no els veig. La llestrada està.
[00:35:05] Speaker A: A casa. Tampoc sabem molt bé per què ha plegat. En qualsevol cas, jo crec que si ets antisistema pots entrar al sistema, però amb la idea d'una aliança amb la burgesia. És que a més, clar, això és de primer de marxisme. És a dir, les forces populars organitzades en aliança amb la burgesia nacional per trencar el zar. o trencar el Kaiser. Això s'ha fet tota la vida, és a dir, Stalin va pactar amb Hitler, Mao va pactar amb Chiang Kai-shek contra els japonesos, és a dir, tothom té aliances tàctiques en moments en què es pot desbordar. Llavors aquesta idea que amb convergència no era totalment ridícula. Sí, el votant convergent i les masses mesocràtiques catalanes estaven alineades, evidentment que sí, perquè el premi que és desbordar i trencar un estat És molt més gran que no pas quedar-te en una minoria confortable votant modificacions a la llei. Què més?
Si és la llei d'habitatge l'estrella, sabem que va a Madrid. I de Madrid va el Constitucional. I del Constitucional desapareix. És a dir, és absurd fer lleis a Catalunya. És absurd. Amb.
[00:36:12] Speaker C: Això estem d'acord. A mi el taulell de les etiquetes em molesta especialment, perquè em sembla que el món és molt complex, que la política és molt complexa, i que moltes vegades les etiquetes les volem per identificar-nos amb un grup d'amics, amb un grup d'iguals, en lloc d'un partit polític. I la política és negociació, tensions, i moltes vegades...
diguéssim, converses incòmodes. I tu has de poder fer política amb gent amb qui després no te n'aniries al bar. Ha de ser fonamental, això, per poder aixecar un país amb política rigorosa. I això ho dic també... Perquè el polític.
[00:36:43] Speaker A: No és personal. Exacte. I això.
[00:36:45] Speaker C: Ho dic dins i fora dels partits. Jo crec que un partit polític no ha de ser un equip de futbol.
Ha de ser un partit polític i ha de tenir les seves corrents i les seves tensions. I el més important és que dins del partit polític i dins dels espais de feina política hi puguin haver discrepàncies que no siguin personals, sinó que siguin polítiques i es pugui seguir fent feina després. Això és una cosa que l'esquerra moltes vegades no entén.
Lligat una mica.
[00:37:11] Speaker B: Amb això, abans parlàvem de Poble Lliure, però no són els únics que s'estan repensant en aquestes setmanes.
Justament fa dues setmanes es va presentar MESCAT, Independentistes d'Esquerra, una suma de diversos corrents, des d'una decisió que en el seu moment va haver-hi des del PSC, i Acció per a la República, on hi havia noms com Aurora Madaula o Oriol Izquierdo. i on.
[00:37:38] Speaker C: Per.
[00:37:38] Speaker B: Exemple, hi ha el diputat Agustí Colomines. Tots aquests grups estan dins de Junts, representant l'esquerra dins de Junts.
Justament la setmana passada entrevistàvem Agustí Colomines per parlar de tot això i de com l'esquerra s'ha de repensar, etcètera, i feia la següent reflexió que avui comporti amb vosaltres.
[00:38:00] Speaker D: Sentir un copa és ser d'esquerres.
A veure si ens entenem, eh?, perquè, clar, aquesta dèria que, diguéssim, s'estetra en aquest país... Perquè jo sóc d'esquerra, però no sóc d'extrema esquerra, eh? I per tant...
diguem-ne, jo estic a favor de la propietat i, per tant, que de cop i volta legalitzem o normalitzem l'ocupació com una cosa natural, doncs no. Una altra cosa és el problema que pugui haver-hi amb persones vulnerables i què fas amb les persones vulnerables. Això són dues coses que no tenen a veure-hi, però les que, mira, fixa-t'hi, posa un exemple, l'assalt, L'alcalde d'Esquerra Republicana ha deservitjat uns ocupes, per dir-ho així, perquè considera que no tenien dret a estar allà.
Jo el que no estic disposat és a caure en la lògica dels extrems, que és el que s'està passant dins el Parlament de Catalunya.
Que els dos extrems, per una banda i per l'altra, ens impedeixen parlar de coses serioses.
Jo no posaria mai l'accent en això.
Jo posaria l'accent en una cosa que és més que evident, que és que la joventut d'aquest país no pot accedir a l'habitatge d'una manera normal.
Jo tinc un fill de 37 anys que té una feina normal, però que no viu a Barcelona, perquè és impossible viure a Barcelona amb els preus del lloguer, perquè no s'ho pot permetre.
Per tant, jo soc un... O en el meu cas, que podria ser analitzable, però... Diguéssim, jo he estat una persona de classe mitjana, per dir-ho així, i el meu fill no és de classe mitjana. Més aviat, és de classe mitjana empobrida. Això és el que ens ha de preocupar a Junts.
agafar l'agenda de l'extrema esquerra.
Diguéssim, ni assumir-la com si fos la teva, és el mateix que passa amb Aliança Catalana. Quan tu agafes la seva agenda, en comptes d'agafar la teva.
I la teva és donar solucions, bàsicament, a una cosa que és una evidència, que és que el país, en aquests moments, no només Catalunya, perquè el que s'ha vist és molt generalitzable, té un problema grandíssim habitacional, que va lligat molt sovint també a un augment sobtat de la població a les grans ciutats.
Ara mateix hem vist a Vic, en un any, 1.200 persones empadronades de nou.
Això no és una cosa fàcil de gestionar, evidentment.
Des del punt de vista de l'habitatge, des del punt de vista sanitari, des del punt de vista de les escoles, per tant, necessites enfocar-ho. Hi ha dues maneres de fer-ho, a la manera de l'extrema dreta del món mundial, que és tots els immigrants al carrer i tenim el problema solucionat. No és veritat, això. És una solució tan màgica com intentar fer la independència en 18 mesos.
[00:41:05] Speaker A: Doncs... Si respectues aquest exmembre del trusquisme, diguéssim, per què?
Que n'opines?
Bueno, no, que res, és una tonteria.
Ell, bueno, ens coneixem una mica i a mi em cau simpàtic, però no té trellat.
Primer, cada vegada que algú diu habitacional, moren mil milions de gatets.
Deixeu de dir pobresa habitacional i la gent sense casa, o com li vulgueu dir, però... Aquesta setmana hem vist com.
[00:41:36] Speaker B: Ha cascut un 43% la gent que.
[00:41:38] Speaker C: Viu al carrer a Barcelona. Sí, però... 2.000 persones. No.
[00:41:42] Speaker A: 2.000 com les que s'han pogut censar... Les que s'han pogut comptar, sí. Ho que dèiem també, molta població flotant. Però clar, si tu dius, si tu ets orgullós que a la ciutat de Barcelona arribin 13 milions de turistes i 23.000 turistes cada dia, evidentment que vindran lladres, evidentment que vindrà gent a veure què passa, evidentment que hi ha gent que no tindrà sort. i acabarà caient i hi haurà gent que tenia un pis i se'l malven i li va malament a la vida, perquè la pressió del sistema productiu basat en la massa és la precarització de la feina. Això és que tampoc és un gran problema. Llavors no hi ha un problema o una crisi habitacional, no, és que durant 25 anys o 30 s'han pagat diners públics per promocionar un model que era tothom a la costa.
A la costa, a fer-nos d'or. I a dintre, porcs. O pomes.
Sí, sí. Llavors, clar, això que ha donat tant de diners a molts amics de Colomines, amb frents, empresariari, la fiesta de l'empresari de l'any i tot això, tot això ara ens ho menjarem, però bé. Llavors, no hi ha crisi d'habitacional. No hi ha crisi de la rural, no hi ha crisi. La crisi és mentida, és com les escletxes de la llei, no existeixen. És un moviment productiu, organitzat, des de fa molts anys, que beneficia molt pocs i mata tota la gent.
A més, afegit que, i acabo, tenim Espanya.
I resulta que normalitzem, gràcies al PSOE, l'independentisme, i a Fercast normalitzem, però els trens no van. Continuen sense anar i van pitjor. I resulta que normalitzem no sé què, però els salaris continuen baixant. És a dir, llavors, l'Espanyol em pots dir... Perquè jo estava disposat a deixar de ser... Mentira, eh? A deixar de ser independentista per una Espanya fraternitat. Però què nassos han collons... Què dius? O sigui, què collons han fet des que estem normalitzats?
Res.
Jo, en Colomines, en part, el volia.
[00:43:35] Speaker B: Posar... Reivindicar. No, reivindicar no. Posar en sentit de què és l'esquerra.
Clar.
[00:43:40] Speaker C: És que a mi una cosa que em sorprèn del... bé, que no em sorprèn del Coromines, però que sí que volia portar, diguéssim, a la taula arran de sentir-lo, és que proposa una fórmula tan innovadora i alhora tan gastada com la sociovergència.
Perquè al final, quan ell diu... Jo soc d'esquerres però no m'identifico amb el moviment anticupa, però alhora la política al Parlament està comandada per dos extrems, que entenc que és l'Aliança Catalana i la CUP. Jo aquest escenari no el veig, només el que veig és que ara mateix hi ha un govern a Madrid que s'aguanta sobre els pactes entre Junts. el seu partit i Pedro Sánchez, i que cada vegada Salvador Illa està més disposat a canviar els seus socis de govern. Perquè més enllà del que està dient ara Colomina sobre la precarietat del mercat de l'habitatge, del seu fill, jo vull recordar que el partit impulsor del projecte Harrocafé, és Junts, és el seu partit, igual que és la gent que durant molt de temps ha estat marcant les polítiques d'habitatge, habitacionals, i l'orientació.
del sector econòmic, que des de l'entrada a la Unió Europea de l'estat espanyol ha consistit en la desindustrialització de Catalunya, que era una de les grans potències de la península, per convertir-nos, com dèiem, en principals productors de porcs i en cambrers que serveixen d'aiquiris a nòrdics. Aleshores, aquesta gent A mi m'és igual si el Coromines hi era fa 10 anys o no, però molta gent del seu partit polític sí que hi era. I és la mateixa gent que està pactant amb els socialistes a Madrid, a Europa i quan convé també aquí.
Aleshores, clar, que Agustí Coromines... sigui el gran defensor de la línia d'esquerres dins de Junts, dins del que era Convergència, a mi em costa molt de prendre-me-la en sèrio. Dit això, a la pregunta que tu anaves, què és l'esquerra? Jo crec que és una pregunta que necessita fer-se també en part la gent que ha perdut una mica les seves pròpies coordenades perquè només es pensa en termes de biografia pròpia. Quan tu ets un independentista, I aquí amplio una mica l'aspecte de l'esquerra, perquè a mi em sembla que una persona independentista és aquella persona que creu en el sentit de la justícia i de la democràcia.
I si creus en el sentit de la justícia i de la democràcia, vols el millor per la teva gent, per tant, per la teva comunitat política, i això crec que t'ho compra un socialdemòcrata i un liberal conservador independentista, que n'hi ha. I, per tant, aquesta tradició, jo penso una mica en el partit, o sigui, en el que ha passat amb el Mandani. El Mandani també ha fet, l'actual alcalde de Nova York, ha fet una evolució que ve de les línies socialistes, ve de la tradició de Bernie Sanders, i que ell performa i ha guanyat les eleccions a Nova York com una persona que veu en part del socialisme més tradicional dels Estats Units, que és una cosa una mica rara.
No, no, no ho creguis. Vista des d'Europa...
[00:46:46] Speaker A: A mi m'ha agradat molt.
[00:46:47] Speaker C: A mi també. Jo em sento molt còmoda amb la línia Bernie Sanders i la línia Mandani. També perquè em sembla que són una gent que ha sabut actualitzar políticament els seus referents, la seva tradició i els seus discursos. Jo em sento molt còmoda quan vaig a pensar que han fet molts referents a la meva tradició, des de Manuel de Pedrolo a la Germana Serra, passant per la gent de l'Operació Garzón. Per mi aquests són independentistes esquerres que sempre han tingut el mateix discurs.
I no em sembla tan diferent el discurs que tenia Clara Ponsatí, o que ha tingut Jordi Raupera, o fins i tot ha tingut Jordi Banyos... Ai, Jordi Banyos.
[00:47:21] Speaker A: Jordi Banyos ja m'agradaria. Antonio.
[00:47:23] Speaker C: Banyos, en els moments... O un Albano Dante, o un Josep Costa. Crec que els independentistes, de veritat, els independentistes, no els de Fireta del 2017, sinó els independentistes, sempre ens hem trobat allà.
[00:47:34] Speaker A: Mateix. Jo, ah, puc definir en un ràpid el que és l'esquerra? L'esquerra és bàsicament una tradició i aquest és el gran problema dels progress. Els progress neguen la història perquè són presentistes i tot és... I tot el que és el passat, perquè fa mandra estudiar història, fa mandra estudiar economia i fa mandra estudiar geografia, llavors fan estudis culturals que són quatre tonteries. Llavors intel·lectualment hi ha una luminosi intel·lectual dintre dels progressistes.
Luminosi és un bon concepte. Sí, clar. És veritat, se les està caient al cervell a trossos. El cas és una tradició política que qüestiona precisament la propietat i l'obediència.
És a dir, i que ha adoptat formes diverses, literàries... Precisament, si ets d'Esquerra, qüestiones per què aquesta casa és d'aquest senyor. O per què aquesta terra és d'aquest senyor.
I després, l'obediència, per què he de fer cas a un guàrdia civil. Aquestes són les línies generals de la tradició d'Esquerra, que s'ha expressat en molts casos. I a més, perdona, hi ha l'Esquerra i l'Esquerra d'una nació ocupada.
que aquí hi ha Estat d'Irlanda, hi ha altres... És a dir, aquí l'esquerra tenim o Vietnam, en Ho Chi Minh i tot això, el Nord Vietnam, que dius, bueno, som d'esquerres, però som d'esquerres d'una nació ocupada. Llavors, aquí no són dos eixos. No són dos eixos, sinó que... Liberar la nació és la forma d'aconseguir els béns que l'esquerra promet.
No, anava a.
[00:48:50] Speaker B: Dir que llavors no estàs d'acord amb el que deia el Golomines de les ja esquerres que defensen el dret a la propietat que estan en contra de l'ocupació. No, el dret a.
[00:49:01] Speaker A: La propietat, aviam, a mi clar, si us dic que sóc anarquista i em preguntes sobre el dret a la propietat, tenim aquí un lio.
No, aviam, és evident que existeix, Al dret a la propietat el tema és fins a quan ho defenses. És a dir, si tu t'estimes més que dos jubilats vagin al carrer perquè resulta que un senyor de Singapur té la propietat, vol dir que la propietat ha accedit, diguéssim, la moral, no la cristiana, la moral humana, sigui tota ètica i tal.
que entre éssers mortals tota propietat és usufructa perquè no t'ho pots emportar a l'altre món, llavors la propietat està molt bé, es pot transmetre, les herències, tot això molt bé, però ha de tenir uns límits, uns límits raonables. Si tota l'aigua d'un poble la té una sola persona i decideix fer una piscina i no fer regals camps, oi que ho trobaríem tots malament, el dret a...
Bueno, ha de tenir uns límits. Igual que l'obediència, la desobediència, la legitimitat de l'autoritat són els temes de l'esquerra. Per què em manes? Per què em pagues? O per què em pegues? O per què t'obeeixo? Tot aquest tema és l'esquerra, està molt clar. Ara, l'esquerra no és un lifestyle, no és una manera de vestir, no és anar a uns restaurants i uns altres no, no és anar amb una bicicleta brom-tom pel carrer... Ni fer superilles. No sé què. No, l'esquerra no és... Això és el progressisme, que és el que parlàvem al principi, els bobos, no? És una opció estètica, el progressisme.
I per això són tan frívols, perquè no juguen la vida per res. El redol.
[00:50:34] Speaker C: D'Amics, el redol d'amics. Sí, es.
[00:50:35] Speaker A: Queda bé, es queda bé. Llavors, bueno, van a coses que són molt importants, com per exemple la cultura trans, el moviment trans, que ho estan passant de puta pena sempre, i s'ho apropien de manera recreativa i simpàtica per no haver de parlar de la propietat o no haver de parlar de per què estic obeint el rei d'Espanya, que també són coses que fan lleig. Llavors, clar, aquí tenim que si tu ets d'esquerres i qüestiones aquestes coses, és evident que qüestiones Espanya, perquè Espanya té un cap d'estat no legítim, perquè Espanya té una ocupació sobre una terra no legítima.
No dic que només es pugui ser d'esquerres o independentista, però vull dir, si ets d'esquerres i no ets independentista, ets tonto.
Ets un tonto. O un covard. Ens queden.
[00:51:18] Speaker B: Nou minuts. Què.
[00:51:19] Speaker A: Dius, ara? Sí.
[00:51:20] Speaker B: Bastant ràpid, això. Bueno.
[00:51:21] Speaker A: Perquè no hem.
[00:51:22] Speaker B: Parat de parlar.
No, perquè em semblava curiós, també, que aquesta setmana, no sé vosaltres, però a mi, al meu Twitter, sou un pler de piulades, parlant de la conversa que van tenir en el podcast de la rebessada, on el Marlesa, l'Oriol, la Peira i l'Ilena Quixolà conversaven justament amb Magí Garcia, moig i conegut per gairebé tothom, sobre diversos temes, i una de les coses que sortien era la idea que educar ara mateix un fill en català a Barcelona és un acte polític. En aquest sentit, ho relacionava amb això de l'esquerra, perquè la resposta de molta gent era criticar-los... Bueno, el Magí defensava, no? Bueno, sabeu què? Escolteu el Magí i així ho entendrem tots.
[00:52:06] Speaker E: Millor.
Si tu vols educar el teu fill en català a Espacio Cinema Barcelona, és un acte polític perquè has de fer-ho activament. Has de buscar el contingut en català, t'has de molestar, ja et sents com una mena d'aquest. Anem a veure el cinema, aquest cinema a 7 quilòmetres de casa, a les 4 i 5 fan la pel·lícula que ell vol veure només en català, i has de fer-ho tot activament i lluitar, perquè el fàcil és que poses la tele, 3 canals de divulgació en castellà... És.
[00:52:34] Speaker A: Com una gymkama, al final. No, no.
[00:52:36] Speaker E: És una lluita, tio, perquè la gincana representa que són divendres i has de conèixer gent. Això no, això és una feina, tio. No.
[00:52:44] Speaker A: Només amb el contingut, sinó primer trobar una escola on els professors parlin català, on els alumnes també parlin català. Ara.
[00:52:49] Speaker E: Ha començat a anar a l'escola aquest any i hem anat a l'escola més catalana que hi ha al barri, el que passa és que és una escola concertada. Però és que ha passat una cosa, tio, que és que si tu, com a mínim jo parlo del context de Barcelona, i si tu vols que el teu fill no només parli català en hores lectives, sinó que el pati amb els seus amics, es relacionin en català, les activitats estescolars, tot ho facin en català de manera natural, has de pagar. O sigui, s'ha privatitzat el dret a una educació plenament en català. Significa que tu li has robat el català a les classes baixes. O sigui, qui no s'ho pugui pagar no podrà fer que el seu fill tingui una vida plenament en català. I això és un problema que si tu ets castellano parlant no tens, tio.
Quina.
[00:53:28] Speaker B: És la polèmica? Que té a veure això amb l'esquerra, d'alguna manera, i amb tot el que estàvem parlant de l'esquerra. No, que la resposta de Twitter ha sigut... Dieu d'esquerres i porteu els fills a la concertada, però també una mica de dir... Bueno, a part de dir-los que crec que no han entès ben bé el que deia, no? Ah, el Portes és un lloc on no hi ha immigració, com si a la concertada també no hi hagués immigració, vull dir, a la concertada del... del Raval, al costat de Vilagovec, la Varduna fa una feina magnífica per la immersió amb el 90% d'alumnat que són fills d'immigrants, vull dir que la Concertada també pot fer una feina magnífica amb immigració. M'estic fent un lio aquí ara mateix, però no sé si m'està entenent.
Se'ls ha atacat com si de fet aquesta defensa no fos d'esquerres.
I clar, tornem al mateix de sempre, que és que no s'està respondent a una problemàtica, que és que ara mateix la immersió no està funcionant a l'escola pública.
[00:54:29] Speaker A: Perdona, hi ha una cosa que és molt d'antiesquerres, que és el literalisme. És a dir, la falta d'ironia, sentit de l'humor i trobar-li el to. Això és un podcast amb grans pensadors polítics que treballen d'humoristes perquè tant el Magí com els de la Rebassada pensen molt millor que molts universitaris que estan donant la xapa. Llavors ell arriba a una conclusió que és humorística i certa que per ser català has de pagar.
que és una frase que podria el capri i podria pagar qualsevol persona.
Llavors aquesta és la gràcia de tot el que diu, que el seu fill vagi a concertar i tal, és el que dèiem, no és personal.
La idea política que rau és que tu, per ser català, per comprar un producte en català, per produir un producte de Catalunya, perquè t'atenguin pel telèfon en una gestió en català, has de pagar.
quan ets català, ets d'aquí. És a dir, aquesta és, diguéssim, la idea. Ara, a mi el seu fill és com si surt gai, m'és igual, com si surt de l'espanyol.
És a dir, clar, dona igual el fill del Magí, és que no és el.
[00:55:33] Speaker C: Teu. Jo crec que aquí hi ha dues qüestions, algunes que toquen amb coses que has dit tu. Primer, que l'esquerra no coneix la seva pròpia traïció, tampoc amb qüestions que tenen a veure amb els contextos de minorització que ha patit aquest país. Perquè jo ho dic sempre, les concertades catalanistes van salvar durant el postfranquisme, les línies de transmissió educatives en aquest país. Per tant, que facin una mica els deures.
[00:55:55] Speaker B: I estan celebrant el País Valencià en molts.
[00:55:57] Speaker C: Casos. Correcte. Després, hi ha molts models de concertades.
[00:56:00] Speaker B: No.
[00:56:00] Speaker C: Totes depenen només de les subvencions que rep l'Església, hi ha algunes que són projectes cooperatius, hi ha escoles rurals... És a dir, hi ha molta concertada. Després, el fracàs de la immersió també va ser una de les primeres coses que alhora va dir... Per això vam sortir en part, perquè sabíem que s'estava mentint, que les conselleries d'Educació han mentit sistemàticament i que...
El problema del model escolar en moltes àrees del país, especialment a les àrees metropolitanes, que són àrees molt tensionades, on el gruix de parlants de català sempre ha sigut minoritari, perquè això és així. Si tu te'n vas a les escoles públiques, a les Terres de l'Ebre, que són on més catalans parlen, pràcticament no hi ha problema als patis o entre el professorat, perquè el gruix de demos lingüístic aguanta les escoles. Això no passa a l'àrea metropolitana perquè hem viscut un procés, primer, d'espanyolització massiva, després de pauperització de les classes populars i baixes i després perquè el procés de minorització és una realitat. Jo també, sobre el que diu el Magí, crec que hem de ser optimistes en el sentit que els catalans hem estat en moments molt pitjors i crec que hem de deixar de pensar 30 anys enrere i hem d'anar encara més enrere. Anem 60 anys enrere, anem 80 anys enrere. Què va passar després del 39? És a dir, com ho va fer la gent? Perquè la gent estava molt pitjor. I el país estava molt pitjor. I les onades migratoris dels 50 als 70 ens ensenyen moltes coses perquè es va fer bé precisament en llocs on no hi havia diners públics i on no hi havia funcionaris. I això sempre ha depengut de la massa crítica que, amb més o menys diners, amb menys o menys suport de l'església catalanista, perquè també hi ha església catalanista, ha aixecat projectes de països interessants. I amb això vull dir que crec que hem de fer un replantejament de país en termes d'escola pública, si ens en volem en sortir, i per això nosaltres defensem un model de doble xarxa, doble xarxa que no doble línia, la valenciana, que no un model que abandoni i que segregi, l'actual model ja s'ha agregat, perquè una cosa que no es diu mai i que no diuen mai els progress és que hi ha pares que decideixen, com que tu pots escollir segons l'empadronament a quina escola portes el teu fill, fins i tot dins la pública hi ha models de segregació. Perquè si els teus pares tenen un capital cultural superior a la resta, et portaran a l'escola pública del barri que millor funciona. I això ja està generant diferències socials. Per tant, sortim dels debats absurds que Espanya es pot permetre amb tranquil·litat i anem als problemes de país que tenim. Necessitem la concertada per sobreviure, necessitem un canvi de model radical a l'escola pública. Jo.
[00:58:25] Speaker A: Crec que, a més, l'optimisme l'agafo perquè hem vist en xarxes i en respostes d'escoles i d'hospitals i tot, que el castellanisme o els autonomistes, o com li vulguis dir, són molt covards. És a dir, a tres denúncies que fas a la Quirón perquè no t'atenen i no sé què, i vas als advocats de seguida a la política d'empresa, a les imatges... És a dir, hi ha una debilitat que tenen que és que viuen... Si tu els dius que estàs ocupant un espai i estàs negant el dret I et poses farruco, com van fer les lluites d'alliberament sexual dels anys 60-70, i dius, sí, jo soc gai i entro aquí encara que m'ho prohibeixis. Jo soc català i parlo català encara que m'ho prohibeixis. Si es posen farrucos...
Són molt cagats. No estem lluitant contra la falange, ara mateix. És el que tu deies, que estem en la millor situació. Sí, no, és veritat.
[00:59:17] Speaker C: Que ells tenen els jutges espanyols, i això s'ha de dir.
I l'escola bilingüe i aquestes associacions, només amb una querella d'un pare, són capaços... Aquest és el problema, que la debilitat del nostre sistema administratiu és la que és. O anem a un horitzó, com el que tu dius, de conflicte, Deixem evident que només amb que una família d'espanyols vagi a un jutge ja poden canviar tot un sistema escolar, el que hem de fer és plantar cara dins i fora.
[00:59:40] Speaker A: De les consultes. És que si ets d'Esquerra i no ets Indepe ets tonto, ho torno a dir. És la conclusió del... No, perquè d'Esquerra i no Indepe els trens no van, tampoc. I l'escola no duca, tampoc. Totalment. O sigui que no heu guanyat res.
[00:59:53] Speaker B: Tinc una mala notícia. Ja, ja ho he vist. Són les 9.
Ho hem de deixar aquí avui. I per aquest any, ens tornem a veure ja el 2026. Ja és això, ja aquí res, ja Nadal.
[01:00:05] Speaker A: Quina mandra. El pas del temps. No, home.
[01:00:08] Speaker B: No. No t'ha agradat Nadal?
Tu.
[01:00:10] Speaker A: Veus si sóc d'un Papa Noel, eh?
No, no m'agradava, però ja no.
Doncs bon.
[01:00:16] Speaker B: Nadal, Antonio Baños. Bon Nadal, Júlia.
[01:00:18] Speaker C: Gràcies. I a nosaltres ens veiem... Independència, no? Per.
[01:00:21] Speaker A: L'Any que ve? Doncs no creguis que tant de temps, eh? Jo veig que, en fi, el col·lapse espanyol ens ajudarà. Ara.
La reorganització. El jovent. Poseu-vos organitzadors.
I som.
[01:00:33] Speaker C: He de.
[01:00:34] Speaker B: Dir que algú ha dit per aquí que avui hem parlat molt de l'hora i que també hi ha altres projectes, com d'en Peus, recordar que sí, que és veritat que hi ha altres projectes, però bueno, avui hi havia la Juli, per tant, és normal que parli del seu projecte. No, hi ha molta.
[01:00:46] Speaker A: Cosa. Per ser anticíclic.
[01:00:47] Speaker C: Perdona, eh? És un bon.
[01:00:47] Speaker A: Símptoma. Per estar en el moment més baix, i.
[01:00:49] Speaker C: Abastant la gent molt intensa. Al final, també ho he dit, eh, que l'important és que la gent faci feina allà on cregui que ha de fer feina, però que se'n faci i que.
[01:00:56] Speaker B: Renovi. Perfecte, doncs ho deixem aquí.
Ell els ha d'acomiadar fins l'any que ve, però vosaltres us espero la setmana que ve aquí fent d'artulià. Fins la setmana que ve.
