Episode Transcript
[00:00:01] Speaker A: Bona.
[00:00:20] Speaker B: Bon vespre i benvinguts a la tertúlia proscrita. Dijous 27 de novembre de 2025, Pérez Llorca ha estat elegit nou president de la Generalitat Valenciana.
[00:00:31] Speaker C: Vox nit!
[00:00:31] Speaker A: Com esteu?
[00:00:31] Speaker B: Ha acollit fins l'últim moment el PP, ja que tenen la paella pel Mànec. I el PP, ara liderat per Juanfran Pérez Llorca, li ha dit amén a tot i li ha acceptat les seves peticions. Ara el PP no ho té fàcil, malgrat el canvi de la presidència. Mazón continuarà sent diputat per tal d'evitar ser jutjat per la jutgessa de Catarroja.
I les víctimes de la gota freda avui han deixat clar que no callaran, que no els sembla que això s'hagi solucionat amb aquest canvi de Cromus.
Parlarem de tot això d'aquí una estona amb Esperança Camp, cap de redacció de Vilaweb, qui ha seguit el ple en directe de les escorts valencianes. Però abans d'aquesta setmana han passat moltes coses.
Últimament ens estem acostumant a que passin moltes coses. I intentarem fer un repàs de tot plegat amb Ot Bou. Bon vespre, Ot.
[00:01:20] Speaker A: Bon vespre, què tal?
[00:01:21] Speaker B: I amb Jordi Borràs, que s'uneix a la tertúlia. Bon vespre, Jordi.
[00:01:24] Speaker C: Bon vespre.
[00:01:25] Speaker B: Ot, comencem amb tu.
[00:01:27] Speaker A: Molt bé, endavant.
[00:01:28] Speaker B: Comencem amb una de les coses que t'ha tocat cobrir. Avui, en aquests pròxims mesos, et tocarà cobrir el judici de la família Pujol. Vas anar a Madrid.
[00:01:38] Speaker A: Sí, serà que llarg, serà dens, serà extens, serà... I, de fet, això ja s'ha vist aquests primers dies amb les qüestions prèvies, que són normalment d'un judici la part en què els advocats i les defenses poden tractar els aspectes processals que els semblen més...
delicats o on hi pugui haver hagut vulneracions de drets fonamentals dels seus acusats, o allò que diuen una prova que em sembla que hauria d'haver estat admesa i que no ho ha estat, o volem aquell testimoni, volem aquell altre, i normalment és una part molt tècnica del procediment en la majoria de judicis.
En aquest cas ha estat una cosa profundament política i molt substanciosa, perquè les dues tesis que es confronten en el judici del cas Pujol són la tesi de la Fiscalia, que en certa manera impugna tota l'obra de govern del president Jordi Pujol, perquè considera que va ordir una trama clientelar en què, a través de contractes públics adjudicats de manera fraudulent, es cobraven unes comissions que servien per enriquir la família Pujol i, per tant, hi ha tota una trama que té la política i l'acció de govern al centre.
I, per tant, això ho condiciona tot.
I la tesi de la família i la tesi dels defensats, o de la majoria d'acusats, és que en realitat hi havia la deixa de l'avi Florenci, que venia dels diners que ell va fer amb l'intercanvi de divises del dòlar durant la dictadura, i que si aquests diners van créixer fins als 4 milions que s'han pogut Comprovar és perquè el germà gran, Jordi Pujol Ferrusola, com a gestor primer dels fons que hi havia a Andorra, va fer una sèrie d'inversions que estaven molt ben fetes.
I, curiosament, aquella deixes va multiplicar. I aleshores el fet que tota aquesta investigació estigui contaminada des de la base, en primer lloc per la declaració de Victoria Álvarez, que cobrava fons reservats de l'Estat i que va actuar mediada o convidada a actuar pel comissari Villarejo, el fet que a instàncies de membres de l'administració espanyola que van pressionar la banca privada d'Andorra perquè cometessin presumptament un delicte de revelació de secrets, i expliquessin que, i publiquessin, de fet, i ajudessin a publicar en aquella famosa portada del Mundo que els Pujol havien fet múltiples transaccions amb fons que tenien de manera irregular i que hi hagi... Estigui tot molt brut perquè l'exdirector de la policia espanyola, Eugenio Pino, va ser condemnat fins i tot pel Suprem per haver guardat informació obtinguda de manera irregular sobre secrets relacionats amb el cas, amb el fill gran, amb Jordi Pujol Farrussola, Tot això, amb boira tant de política i de coses, d'elements que les defenses consideren que són il·lícites o que contaminen tota l'existència de la trama des de la base, que això ha fet molt interessant aquesta primera setmana de judici. I segur que ho serà la resta, també, esclar.
[00:04:33] Speaker B: Això serà llarg, i ara ho has intentat resumir tot en dos minuts, crec que és dir facilíssim perquè, a més a més, Fa molt de temps que ha començat tot això. Estem parlant d'11 anys.
[00:04:43] Speaker A: Sí, 2014.
[00:04:45] Speaker B: Vull dir que realment s'ha trigat molt arribar a aquest judici i han passat moltes coses fins arribar fins aquí.
Dilluns tot començava per això, amb els ulls posats amb el president Jordi Pujol.
El Tribunal havia de valorar si l'apartava del judici o no, degut al seu estat de salut. Hi ha uns informes que asseguren que tindria un inici d'Alzheimer, Hi ha tres.
[00:05:09] Speaker A: Metges forenses que diuen que té un deteriorament cognitiu moderat, és l'expressió que fan servir ells, i que, per tant, això afecta el seu dret de defensa, que és bastant inaudit que un jutge, amb proves pericials o amb informes pericials tan clars, s'hi negui. Jo crec que hi ha dues coses.
Primera és que volien aconseguir la fotografia del president Jordi Pujol, encara que fos amb una petita imatge connectada a distància, assegut al banc dels acusats de l'Audiència Nacional Espanyola amb els seus set fills.
I la segona és que probablement el primer dia d'un judici, que com ara deia el Jordi, és del 2014, s'ha anat inflant i que a l'Estat li ha costat molt, no es podien permetre el luxe que el primer dia, el primer dia, el titular fos el president Jordi Pujol queda exonerat o queda apartat del cas de judici perquè, diguem-ne, això ja hagués desinflat o hagués atenuat o hagués posat a igual via en un judici que ells volen donar una transcendència molt important.
[00:06:10] Speaker B: Però deies, no és habitual això, és a dir, que amb aquests informes normalment, això d'alguna manera ens plantejava aquests dies a tothom, es jutja diferent segons qui sigui l'acusat a la justícia espanyola?
Es jutja diferent si ets català a la justícia espanyola, Jordi?
[00:06:31] Speaker C: Jo crec que sense cap mena de dubte sí, i si a més a més ets un expresident de la Generalitat de Catalunya, algú com Jordi Pujol a nivell simbòlic, doncs encara més, no? És a dir, és evident que hi Aquí hi ha un viatge èmnic provocat per la mateixa justícia espanyola. És a dir, casos com el cas d'Altsasua, salvant les instàncies perquè no hi ha res a veure, o el cas Pujol, ha... és evident que la justícia i va de cara, no? I no té cap mena d'enmania, ni de compassió, ni de... Fins i tot passant-se els informes de tres forenses pel forra perquè el que volen és fer un judici polític, més enllà de... més enllà de...
[00:07:17] Speaker B: De si és o no és.
[00:07:18] Speaker C: De si és o no és culpable, del que hi ha, del que no hi ha, que això també estaria bé esclarir-ho, però el que passa és que, clar, amb un tipus de justícia d'aquest... d'aquest estil, que seu al banc dels acusats, una persona de, què, 95 anys?
[00:07:30] Speaker B: 95, sí.
[00:07:31] Speaker C: Amb 3 forenses que t'estan dient que té les capacitats cognitives limitades i que, a més a més, segurament, d'aquí que avanci el judici, això, evidentment, anirà més.
és que potser el que no es vol és fer justícia, sinó que el que es vol és una altra cosa.
Per tant, és evident que hi ha aquí un prejudici a darrere, perquè hem vist casos molt laxes pel que fa a la justícia, amb casos molt més bèsties, fins i tot amb mans tacades de sang.
[00:08:06] Speaker A: El president fa pla ara mateix, per exemple.
[00:08:10] Speaker B: S'havia de morir fa molts anys.
[00:08:12] Speaker A: En nom d'una malaltia que no nego que hagi tingut, però que li ha servit de coartada durant molt temps per expulsar-se a les puces de sobre. Jo estic d'acord amb el Jordi.
També hi ha una cosa que fa uns dies, des de dilluns i una mica abans, que em neguiteja una mica, que és aquesta idea que per culpa del viatge nacional de la justícia espanyola, per culpa del fet que hem d'assumir, perquè és així, que el president Jordi Pujol o qualsevol altre dirigent catalanista, independentista, de pes, no serà mai jutjat amb una aspiració de judici just a l'estat espanyol, amb delictes que tinguin a veure, sobretot, amb les seves obres de govern, malauradament.
Això ens priva a nosaltres, als ciutadans i a nosaltres els catalans, de poder tenir judicis amb garanties com Déu mana respecte dels nostres propis polítics. I en el cas Pujol, hi ha una cosa, per això dic que em neguiteja, una mica estranya que està passant aquests dies, que és que sembla que l'únic element important de valoració sigui l'atzegallada judicial de voler jutjar un senyor de 95 anys.
I això, de vegades, ens oculta o emboira que, en el fons, hi ha tota una sèrie d'elements del pujolisme que nosaltres, com a societat, hauríem de jutjar. N'hi ha uns que són polítics, és a dir, en quina mesura és útil encara avui el pujolisme com a moviment polític per relacionar-se amb l'Estat i com a fórmula d'encaix institucional amb l'Estat espanyol, i n'hi ha uns altres que són també econòmics o que són més procedimentals, per dir-ho d'aquesta manera. No és descabellat, els indicis que hi ha no són descabellats, encara que... es manipulin encara que s'hagin obtingut de manera fraudulenta, encara que els hagi obtingut la policia patriòtica, n'hi ha que no són descabellats. El mateix Oriol Pujol deia l'altre dia que havia estat vergonyant tenir diners a l'estranger, que és una cosa que sí que ha estat admesa. Però és que en altres casos, com el cas Palau, per exemple, la sentència del cas Palau considerava provat que Convergència Democràtica de Catalunya s'havia finançat il·legalment perquè havia cobrat comissions, i això derivava al seu torn d'una confessió de Fèlix Millet que tampoc no sorgia del no-res. Encara hi ha a l'Audiència Nacional pendents de judici algunes peces del cas 3% per cobrament irregular de comissions, que novament ens tornem a trobar el mateix.
[00:10:45] Speaker B: La pregunta és per què s'allarga tant llavors.
[00:10:49] Speaker A: Hi ha moltes raons per les quals s'allarga tant, jo crec.
[00:10:51] Speaker C: Existeix el volum de la causa, clar, és descomunal.
[00:10:55] Speaker A: Exacte.
Hi ha molts implicats sempre, costa molt també amb aquesta mena de casos, costa molt trobar els concursos públics, els papers, els empresaris que vulguin parlar, és molt difícil, són coses que són molt difícils d'aprovar.
I després també hi ha un problema de... d'una justícia molt escleròtica, diguem-ne, o sigui, que li costa molt rígida, que li costa molt avançar en els termes, que és molt poc àgil a l'estat espanyol i a Catalunya sobretot, però a l'estat espanyol també. I després en el cas Pujol jo crec que hi ha una cosa que és que han esperat perquè, conscients de la transcendència simbòlica que té dir que no només el president de Catalunya, sinó una peça clau de la transició espanyola participava de la corrupció d'una manera tan...
pornogràfica, com creuen o com sostenen que en participava, i aquella famosa tesi, aquella famosa amenaça de Pujol de les branques i els nius, que si s'accejaven l'arbre caurien tots els nius, han hagut d'esperar-se a veure si... probablement a veure si es moria, a veure si trobaven una excusa per retardar-ho, a veure si a través d'això podien salvar una part del pujolisme. I la prova està en que ara necessiten, l'estat espanyol ara necessita ressuscitar alguna fórmula de pujolisme.
[00:12:11] Speaker C: I que, a més a més, suposo que també és un moment adequat políticament parlant, en el sentit que ja parlarem del CEO, suposo, que Junts té mala peça al taler i que l'ànima d'aquest partit anterior, que és el pare polític de la majoria de dirigents de Junts, doncs asseure'l davant d'un tribunal és fabulós. Aquí hi ha una altra cosa, que també és una derivada tot plegat, ara pensava en judicis, la justícia, i dels molts judicis que he tingut, que malauradament en són uns quants, i ara parlo com a català, judicis fets a Catalunya, jo no he aconseguit mai que un judici sigui 100% en català.
Mai. Però és que l'últim cop, a més a més, fixa't quines coses, que l'únic que no va parlar en català al judici va ser l'advocat de la Generalitat de Catalunya, que era l'advocat que representava els Mossos d'Esquadra en un judici per una agressió. És a dir, com a català, quan tu entres en una sala amb el jutge de la manera espanyola, el quadrado del rey, i un jutge que, estranyament, parla amb la teva llengua i que, a més a més, la majoria de documentació que s'emana als jutjats no és la teva, ja et sents la justícia en una cosa estranya i forastera. Com a mínim és el que a mi m'ha passat, no?
[00:13:43] Speaker B: I defensar la teva llengua també suposa un risc, fins a cert punt, no?
[00:13:47] Speaker C: I tant!
És un prejudici que jo he assumit sempre, perquè sempre ha declarat en català, però l'assumeixes a risc que no saps què està pensant aquesta persona, com actuarà i quin prejudici tindrà amb tu per la simple raó d'utilitzar la llengua del teu país a casa teva.
La mateixa sensació d'indefensió que quan vas a agafar un avió i passes al control policial i t'aturen, no? I apa, comença l'aventura. Perdrem l'avió o no perdrem l'avió?
És a dir, hi ha un fet que no podem obviar, i que és això que tu deies tu, no? En el fons, és el mateix ser català davant d'un tribunal o no, i exercir com a tal.
Més enllà del cas Pujol, que em sembla que no soc sospitós de ser convergent i d'haver votat mai a Jordi Pujol, que no és el cas.
Però és que una cosa no treu l'altra, no? Aquí hi ha una venjança, tota la llei.
[00:14:48] Speaker A: És que m'agrada molt que el Jordi digui això, perquè justament, arran d'aquest judici del cas Pujol, vaig parlar amb un... amb un conegut que és jurista i que em recordava que la Carta Europea de les Llengües Minoritàries i Regionals, que té rang de tractat i, per tant, és vinculant, encara que la justícia internacional, diguem-ne, no tingui elements coercitius per fer-lo complir a l'Estat, però aquesta carta preserva el dret dels ciutadans a ser jutjats en la seva llengua.
La gent ho pot consultar a internet, diguem-ne. I, per tant, de fet, hi ha poques coses que aprovin més que Catalunya és un país ocupat, que l'exèrcit, la policia i l'administració de la justícia, de manera funcional, parlin en una llengua que no és la pròpia del país.
Això que pot sonar radical i pot sonar essencialista, potser a alguns oients, els convido a llegir el Pacte Nacional per la Llengua, sotdesignat pel govern de Catalunya, de Salvador Illa, que en l'apartat del diagnòstic sobre com funciona l'administració de la justícia a Catalunya i els usos lingüístics a Catalunya reconeix que hi ha una extraordinària anomalia en termes d'origen i en termes de llengua, de la llengua que fan servir els jutges.
[00:16:03] Speaker B: Anava a dir que estem parlant dels catalans davant la justícia, però crec que no és l'única cosa, que la justícia potser no és igual a Itàlia segons l'acusat, diguéssim, la justícia espanyola. De fet, crec que aquesta setmana, o la setmana passada i aquesta setmana, l'esquerra espanyola ha descobert que, ostres, que la justícia espanyola no és igual per tothom, d'alguna manera. És a dir, sembla que Aquestes alçades a la pel·lícula. Aquestes alçades a la pel·lícula i hi ha una sèrie de gent que ho ha descobert i que ho troba molt greu que això sigui així, quan de cop els toca a ells. Mentre no els tocava a ells, no els semblava tan greu.
[00:16:35] Speaker C: És que és fins i tot còmic, perdona, però és que ara recordo gent citant declaracions a Baltazar Garzón, Baltazar Garzón, com si fos la gran promesa. de l'esquerra espanyola, que dius, ningú se'n recorda de les tortures que aquest home no va veure a un aire romano, per exemple, és a dir, és increïble, no? Sembla un acudit de mal gust.
[00:16:57] Speaker B: Jo crec que ningú se'n recorda, dels seus, ningú se'n recorda, i si no s'hi posa inhabilitat jo crec que l'hauríem fet fiscal general tranquil·lament.
[00:17:06] Speaker A: Jo sí que vull subratllar, de tota manera, això que deia abans, no em vull fer pesat, però aquesta idea que no ens podem quedar en l'autocomplaència i el victimisme, el fet de viure en un estat que en termes polítics és hostil, diguem-ne, i instrumentalitza la justícia, no ens podem quedar en l'autocomplaència, que això ens alliberi de jutjar severament, en termes polítics, els nostres propis dirigents.
I en aquest sentit, una part molt important del relat i de la pressió mediàtica que s'està construint aquests dies i aquestes setmanes al voltant del cas Pujol i que cerca una certa empatia amb el president Pujol, és lògica perquè la situació és molt greu, Però hi ha una part que també té un interès claríssim, que és que s'enterri i s'oblidi que Catalunya, a partir del procés i a través del procés, havia superat, en termes polítics, en termes socials i en termes culturals, la idea del tipus de catalanisme que Pujol representava. I també la patrimonialització de la institució que Pujol representava i que està estrictament lligada amb la manera que tenia convergència de relacionar-se amb el poder econòmic i amb el poder empresarial. i que no pel fet que l'estat espanyol sigui cruel o sigui injust amb els nostres governants i amb els nostres representants, igual que ho van ser amb els presos polítics i això no els havia d'eximir, de retre comptes amb la ciutadania per les promeses que havien incomplert i per les mentides que havien dit i per les decisions polítiques que havien pres, Ara no pot tornar a passar una altra vegada que en un moment en què per la situació del país torna a estar en disputa el significat i la transcendència i la importància del pujolisme, només perquè és un senyor molt gran i venerable a qui evidentment l'estan volent castigar, com ho van fer durant el franquisme perquè així creuen que escarmenten el conjunt del poble de Catalunya, això no ens privi a nosaltres de ser molt durs amb el judici polític i amb el judici de la corrupció econòmica que hi va haver també durant els governs de Convergència.
[00:19:14] Speaker C: És molt interessant el que dius i molt oportú perquè jo no sé si heu percebut certa nostàlgia del pujolisme durant aquests tres últims anys, no?
La rehabilitació...
[00:19:25] Speaker B: Bueno, ha sigut la seva rehabilitació aquests últims anys.
[00:19:26] Speaker C: La rehabilitació fins i tot pel president Illa, no? Que jo crec que actualment qui s'endú la marca d'aquells anys per alguns gloriosos, precisament és el PSC. És a dir, el nou pujolisme es diu Partit dels Socialistes de Catalunya. És a dir, hi ha aquesta idea que aquells anys ja es vivia bé, que eren anys esperançadors... Bueno, hi havia coses per construir, evidentment, però per molta gent va ser l'enterrament d'un somni, el somni del trencament amb la dictadura i de poder construir alguna cosa més interessant que no pas que no pas les engrunes que va recollir Convergència en el seu moment i que algunes de les quals, fets provats, se'n van anar a les butxaques d'aquells dirigents.
Veurem com acaba aquest serial, però per ara jo crec que qui està guanyant l'ànima d'aquells anys és el partit que governa ara mateix la Generalitat de Catalunya.
[00:20:27] Speaker B: Ara estava mirant aquí els comentaris de la gent que ens està veient a YouTube.
El TicTacKy diu, a mi em fa gràcia veient algunes tertúlies a Madrid que encara es pensen que el moviment independentista va començar En Pujol, ho barreja en tot. És veritat que és una cosa que als últims anys a vegades també s'ha donat aquesta imatge, no?
[00:20:48] Speaker C: Quan precisament va ser un dels principals interessats d'en Terraro, Jordi Pujol, si no recordo malament, espanyol de l'any, segons l'ABC, 1983.
Aquella portada, si algú l'ha rascat no necessita ser el 83 o el 85, és a dir, Era algú que va ser clau a l'hora de fiançar la Catalunya Autonòmica, Pactes del Majestic, etcètera. I que, en el seu moment, va decidir canviar d'opinió, com tanta altra gent d'aquest país.
Però vaja, que una cosa no reu l'altra.
[00:21:18] Speaker A: I el van castigar per canviar d'opinió, diguem-ne, i perquè van interpretar que liderava un canvi d'opinió d'un gruix molt important de la societat, i que això era molt perillós, perquè trencava el pacte de la transició, que era també un pacte de silenci. I una cosa està vinculada amb l'altra. De fet, també són molt interessants els... els escrits que va fer a la presó l'any 61-62, si mal no recordo, el president Pujol, després dels fets del Palau, en què ell fa un diagnòstic sobre els prototips psicològics dels catalans, diguem-ne, que han definit la cultura política del país durant les últimes dècades, en aquell moment, Ell parla del prototip de català Coll Torsat i Trist, que això em va quedar molt gravat quan ho vaig llegir.
[00:22:11] Speaker C: Coll Torsat.
[00:22:11] Speaker A: Coll Torsat i Trist.
I descrivia una part dels catalans fins i tot com uns indis, deia, que es quedaven encatarinats mirant el reflex d'uns mirallets, com volent dir que no ens atrevíem a aspirar realment a la llibertat política i que no érem ambiciosos en termes de la plenitud nacional. I en relació al que deia el Jordi, el que és interessant del pujolisme i el que també ens permetrà superar-lo, qüestionar-lo, reevaluar-lo, debatre'l, impugnar-lo en termes històrics, és demanar-li explicacions, diguem-ne, pel fet que aquell país petit i conformista que ell criticava indignat des de la presó va ser el mateix país que ell va deixar tants anys després perquè es va dedicar a explotar les mateixes misèries i els mateixos defectes dels catalans que ell tant recriminava quan era jove. I el contrast de la llum del jove Pujol i també la Foscor, no és només culpa ni dels fills, suposadament, ni de la dona, ni dels empresaris, ni de l'estat espanyol. És també un balanç que s'ha de fer en termes de la seva responsabilitat política, de quines virtuts va triar remarcar i exalçar en el país, diguem, a través de la seva cultura política, i quines va triar prostituir.
[00:23:42] Speaker B: Un canvi de tema. Abans el Jordi deia, el CEO, el baròmetre del centre d'opinió.
Aquesta setmana hem conegut uns resultats d'aquest baròmetre on, si ara hi hagués eleccions, perquè sempre recomano que si ara hi haguessin eleccions d'aquí dos anys, el PSC continuaria com a força més votada, el Parlament de Catalunya, segons l'enquesta, passaria dels 42 diputats que té actualment a uns 38-40 escons. La segona força seria Esquerra, que sorprenentment pujaria fins als 22-23 diputats, i deixaria en tercer lloc Junts per Catalunya, que patiria un retrocés situant-se als 19-20 escons, empatant amb Aliança. El partit d'extrema dreta tindria un augment molt important de diputats, que passaria de 2 a 19. Què us sembla tot plegat?
Si voleu entrem a detallar més, però sí que una cosa que queda clara és que si això es complís seria un Parlament incovernable.
[00:24:45] Speaker C: Jo crec que és... A veure, aquest seu ja fa setmanes que se'n parla.
[00:24:49] Speaker B: Hi ha hagut una estratègia aquí, perquè si vols després ho parlem, perquè se'n parlés durant setmanes.
[00:24:55] Speaker C: De fet se'n parlava i encara li donàvem més diputats d'aliança.
[00:24:59] Speaker B: Jo crec que és una estratègia d'aliança per després sortir i dir, veieu, l'han manipulat d'alguna manera. Perquè nosaltres, per exemple, jo recordo que els primers tuits que van sortir on deia que quedaria segona força, I nosaltres vam anar a parlar amb el CEO dient això és cert i vam dir no pot ser cert perquè no hem acabat de fer l'enquesta, per tant no podem tenir resultats de cap de les maneres.
[00:25:25] Speaker C: És evident que aquí hi ha dos factors que poden influir molt en aquest CEO.
[00:25:31] Speaker A: Un.
[00:25:34] Speaker C: Que hi ha un interès claríssim per parlar al partit del govern de sobredimensionar Aliança Catalana, i ho hem vist des del minut zero.
és l'enemic virtual ideal del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Primer, perquè li divideix el seu adversari, que s'acosta més a poder treure'l de les cadires de la Generalitat, i segon, perquè construeix una alteritat en la qual el PSC s'hi pot sentir molt còmode. I a més a més, de passada, fa aflorar aquesta idea d'un independentisme que se suposava que era d'extrema dreta fa molts anys, no? Doncs ara resulta que ha nascut i és ara, no?
Aquell independentisme d'extrema dreta que se suposava que ja existia, doncs, potser és que no ho era i que ha aflorat ara. Per molts motius que si volem en parlem i que podríem fer quatre tertúlies seguides perquè no acabaríem, no és una qüestió d'un sol motiu.
I després, que aconsegueix una cosa, la irrupció d'Aliança Catalana, que és dividir profundament el bloc independentista i impossibilitar qualsevol escenari d'un govern alternatiu al del PSC. És a dir, són dos blocs que es necessiten, Aliança necessita també un PSC al govern per construir el seu relat, I el PSC necessita una aliança forta per rebentar l'independentisme des de dins.
És una jugada mestra. I amb això no vull dir que sigui aquesta idea que va llençar el Junqueras a una operació d'estat.
Jo crec que hi ha moltes maneres de fer operacions d'estat. De vegades, el millor que es pot fer és deixar que les coses passin i, fins i tot, ajudar-les, provocar-les. Però, vaja, que aliança hi ha gent independentista de tota la vida, ho sap tothom.
Però també sabem, i això el CEO ho reconfirma, que la base electoral d'Aliança Catalana és majoritàriament no independentista.
[00:27:43] Speaker B: Menys de la meitat dels simpatitzants d'Aliança són independentistes i el CEO detecta, a més a més, un vot dual que augmenta entre gent que vota Aliança al Parlament i Vox al Congrés Espanyol.
[00:27:56] Speaker C: Al cap i a la fi, per això Aliança no parla d'independència.
Parla d'immigració, de delinqüència i de la vinculació d'aquests dos, d'aquest binomi.
[00:28:05] Speaker B: Bé, sí que parla. És a dir, no parla majoritàriament d'independència, però quan dius això a algú que s'està plantejant molta aliança et diu, no, no, en el seu...
[00:28:15] Speaker C: És a dir, ho té en el.
[00:28:16] Speaker B: Primer punt de l'àmbit.
[00:28:18] Speaker C: Sí, però jo recordo el triptic electoral, no el programa sencer, el triptic electoral que van repartir les bústies a Ripoll, Vaja, ni anomenaven el tema... És que no recordo on sembla que ens sortís la paraula Catalunya.
Mira què et dic, cosa a la qual em van dir de tot quan ho vaig dir en una entrevista a Vilaweb, però jo aquest tríptic el tinc. Es pot comprovar, eh? Et reculls el programa electoral sencer, però el tríptic, de fet, el que hi havia era un refregit de l'angladisme de tota la vida, però no parlaven... I sí, treuen l'estelada, la passegen, ta-ta-ta, però si tu mires els continguts que promocionen les xarxes socials, els que viralitzen, els que els fan forts, no és l'independentisme, sinó no serien on són, ni de conya.
[00:29:06] Speaker A: Passa una cosa molt interessant amb Aliança, que recorda una mica un reportatge que feien al New York Times durant la campanya de les últimes eleccions presidencials als Estats Units.
en què demanaven a immigrants mexicans que estaven a punt de votar Trump com podia ser que els votessin, havent fet ell un discurs tan estigmatitzador i tan violent i tan agressiu contra ells. I el que deien aquests immigrants mexicans era no, és que el discurs anti-immigració Trump el fa perquè necessita que el votin els ciutadans blancs obrers del centre del país.
Però en realitat no se'l creu del tot. Independentment que després s'hagi vist que sí que se l'haurien d'haver cregut, perquè les radades que ha fet la unitat d'immigració de la policia nord-americana en fàbriques on treballaven molts treballadors migrants, en són una prova molt gran, però això ajuda molt a entendre com l'extrema dreta i com en aquests moments també l'Aliança Catalana es troben en una triangulació, en una intersecció molt interessant, que és que tots els votants el consideren un significat. un significant buit, que omplen amb allò que els sembla que desitgen més políticament. M'explico. Els votants espanyolistes consideren que la part ferma en l'eix nacional, nacionalista català d'Aliança, és una excusa perquè els votin a Berga o a Ripoll o a Banyoles, però que en realitat són un partit d'ordre i anti-immigració. Els votants de Berga, de Banyoles i de Ripoll consideren que això que hi hagi molts votants o molts simpatitzants espanyolistes, o que hi hagi una certa frontera amb Vox, és perquè és exactament el contrari, perquè Allianz fa servir això per reaixamplar la base i per créixer per una altra banda. I d'aquesta manera, tothom...
[00:30:53] Speaker B: Sí, és veritat que aquests dies no ho feia Esquerra, això. Jo vaig dir a alguna gent que defensava això.
[00:30:57] Speaker A: Tothom interpreta que és un conjunt buit que ells poden omplir. En aquest sentit, tampoc no va gaire bé que, en general, el sistema, diguem-ne, en lloc d'oferir al sistema, vull dir als partits que ja existien i que han governat i que han tingut poder, en lloc d'estructurar una alternativa seriosa, es dediquin a com fa el PSC, que ara explicava el Jordi, a contrarrestar i confrontar directament amb aliances sistemàticament, com volem dir, aquests són els dolents. Perquè una cosa molt interessant que diu el CEO, a banda de la perspectiva electoral, és que descriu molt bé el clima social que hi ha. I en el clima social que tenim, els ciutadans tenen una necessitat molt, molt gran i molt forta d'impugnar el sistema polític. Hi ha una desconfiança dels polítics enorme, perquè el 77% dels catalans creuen que la classe política només mira per si mateixa i que no té en compte l'opinió dels ciutadans. Hi ha un clima de desconfiança social molt gran, perquè la majoria dels catalans no confien els uns en els altres. Hi ha un sentiment molt profund de manca d'alternativa, perquè quan el CEO secciona problema a problema i demana als catalans quin és el partit més ben preparat per solucionar qualsevol d'aquests problemes, en tots els problemes que posa el CEO, habitatge, immigració, relacions Catalunya-Espanya, etcètera. En tots, la primera resposta sempre és cap dels partits.
Per tant, hi ha una necessitat molt forta. No és que Catalunya s'estigui fent feixista de cop o que s'estigui tornant xenòfoba, que probablement una part de la població ho està fent. Però no és que tothom s'estigui enfollint, és que el sistema, diguem-ne, està trencat per dins i també perquè els últims anys ens han ensenyat El sistema ens ha comunicat que la democràcia no servia per transformar les coses a través del procés.
I si el mateix sistema et diu que el mecanisme d'impugnació és aquest, aleshores hi ha una part de la població que ho interpreta i reacciona d'aquesta manera.
A mi el que em sembla interessant de tot plegat és que Quan escoltes la senyora Sílvia Uriols, o quan escoltes el senyor Jordi Aragonès, que és l'ideòleg d'Aliança Catalana i el que està intentant trebar un discurs que faci un gir una mica més conservador, una mica més convergent, quan els escoltes...
[00:33:11] Speaker B: Que no tenen molt bona relació entre ells.
[00:33:13] Speaker A: Sembla ser. Quan te'ls escoltes, ells a la pràctica no impugnen el sistema. L'altre dia, ho explicàvem a Vilaweb, Jordi Aragonès feia una entrevista amb el Víctor Puig en què deia, no, la culpa d'aquesta situació tan dramàtica que jo us dic que hi ha perquè arriba molta immigració, no és mai, mai, mai, mai, mai, de l'empresari que contracta els immigrants a sous de misèria per explotar-los. Mai és culpa, no, no, mai és culpa de l'amo de l'hotel, mai és culpa de l'amo de la fàbrica, mai és culpa de ningú.
[00:33:43] Speaker C: Segur que Jordi Aragonès no assenyalarà la culpa de l'amo de l'hotel.
[00:33:47] Speaker A: Exactament.
[00:33:47] Speaker C: Aviam, estem parlant en termes metafòrics d'un llepavotes de Duran i Lleida, no? Com ha de responsabilitzar l'empresariat?
De res.
Ahir em sembla que va fer unes declaracions en una entrevista, no recordo com mitjà, no sé si l'heu vist, Silvio Rivols, des del Parlament, sobre el tema de les pensions. Les polítiques són claríssimes. Privatitzacions a les pensions, que cadascú faci un pla de pensions i que et busquis la vida. D'aquí quatre dies serà el mateix amb el sistema sanitari català. És a dir, molt d'acord amb el que dius.
Jo crec que... Perdó, que t'he tallat, però ja aprofito.
[00:34:30] Speaker A: No, no, ja anava això, que són un partit sistèmic.
[00:34:32] Speaker C: Sí, i que a més a més, és evident que hi ha una necessitat per part de la ciutadania, d'aquest país, de voluntat de canvi.
I segurament les onades polítiques que hem tingut anteriorment, primer la onada del 15M per entendre'ns, estem parlant ja del 2010, i després el procés independentista, el que han fet és retardar l'aparició d'aquest vent que ja fa molts anys que bufa a tot el món, i a Europa concretament, que és l'ascens a l'extrema dreta, i que aquí ha emergit més tard. Ha emergit molt ràpid, però ha emergit més tard.
Després voldria remarcar una cosa, que és que a nivell de sentiment nacional, com a independentista, Jo crec que qualsevol independentista hauria de tenir molt clar que no hi ha cosa més rematadament inútil per l'alliberament nacional que un partit d'extrema dreta en una nació sense estat.
Perquè l'extrema dreta i l'estat és una cosa que va de la mà.
Ara parlo de feixisme. El feixisme clàssic entenia l'Estat com la màxima organització de la ciutadania, de la població i d'aquella verticalitat de la llei i de l'ordre.
Clar, aquí es vol fer un assaig d'Estat des de l'autonomia.
I, a més a més, quan els preguntes com volen fer la independència, no t'ho saben dir.
Perquè, no?, critiquen molt el processisme, però és que no hi ha res més processista que les seves polítiques, no? I no només no hi ha cosa més inútil per una nació sense estat que un partit d'extrema dreta perquè no disposa d'un estat, sinó que, a més a més, no hi ha cosa més útil per l'ocupant que un partit d'extrema dreta de la nació sense estat que ocupa.
Perquè és la quinta columna, Ara deies tu.
[00:36:46] Speaker B: Això, que l'extrema dreta catalanista, independentista, no sé com l'hem de dir, ha arribat tardíssim a Catalunya.
També abans et posaré aquí una reflexió que hem fet conjuntament tu i jo venint cap aquí.
analitzàvem alguns dels nostres coneguts, que ho diuen obertament, que es plantegen votar aliança, i una reacció que feien és gent que ha votat a tots els partits independentistes que hi ha, que hi ha hagut segurament, no? I a tots ells els senten decebuts, no? És una mica el que tu deies, que tots els senten decebuts pels partits polítics que hi ha, i veuen amb aliança com... Una opció fàcil, d'alguna manera, de criticar el sistema polític. Jo.
[00:37:36] Speaker C: Crec que, a raó del que deies a Ot abans, que m'he descuidat d'acabar-ho d'argumentar, durant molts anys hem comprat esperança.
I jo segueixo comprant esperança, que per això soc independentista.
Tinc moltes ganes de deixar-ho de ser. Però qualsevol independentista amb dos dits de front sap o hauria de saber que aconseguir la independència no es fa en dos dies.
Però hi ha una altra part de la població que actualment ha abandonat l'esperança i ha preferit abraçar la venjança.
Jo crec que l'aliança representa aquest sentiment de venjança. Envers els partits independentistes que els han precedit, envers un sistema que teòricament volen esmenar, però que al cap i a la fi veiem el tipus de declaracions que fan i el que volen precisament és reforçar-lo. És a dir, si algú que representa aquell o que se sent identificat amb el sentiment de classes populars pretén que aliança el Teorat del Pou és que em sembla que no ha acabat d'entendre com va la pel·lícula. És a dir, l'Àxia Magreta d'avui en dia, aquesta dreta radical populista, per entendre'ns des del punt de vista de la ciència política, té algunes diferències amb l'Àxia Magreta clàssica.
Una d'elles és que ha abraçat el sistema capitalista com mai ho havia fet abans.
I no només això, sinó que s'ha posat a l'ala dreta dels més liberals.
I això Mileu ho representa molt bé, aquesta idea de, com en diuen, del llibertarisme de la narco-llibertari, que és una perversió terminològica terrorífica. És això, no hi ha mercat, no hi ha estat, no hi ha lleis al mercat, no hi ha estat, i per tant, això és la llei de la selva. Què és l'essencial? El feixisme clàssic, la llei de la selva, la llei del més fort. Ells plantegen aquest terme des del punt de vista econòmic.
I això, evidentment, és una sangnia per aquella gent que no té recursos.
Hi.
[00:39:56] Speaker A: Ha quatre dades molt interessants al CEO sobre els votants d'Aliança que m'agradaria explicar, perquè crec que ens porten una mica a la pregunta que feies. La primera és que quan els demanen als catalans la situació econòmica personal d'aquí a un any per simpatia de partit, és a dir, si estaràs millor individualment i tu i la teva família si estareu millor o pitjor d'aquí a un any que no pas ara, En el cas d'Aliança Catalana i en el cas de Vox, són els partits en què hi ha més gent que diu que estaré millor i en què hi ha més gent que diu que estaré pitjor, cosa que probablement ens permet interpretar que hi ha una certa inestabilitat econòmica. Després hi ha una altra particularitat més d'Aliança, que és que el votant d'Aliança, amb un 5,7 sobre 10, és molt més cèntric, s'autobica molt més a l'esquerra, no només que Vox, que em sembla que és un 7 i escaig, sinó que també que el PP.
És a dir, és un votant que es reconeix a si mateix molt menys com a extremista i molt menys com a radicalitzat que no pas el de la dreta espanyolista.
Hi ha una dada que a mi és la que em sembla més interessant, que és que hi ha més votants d'aliança que s'estimen més que Pedro Sánchez sigui president del govern espanyol que no que ho sigui Santiago Abascal. És una diferència lleugera, és un 16% contra un 13%, però em sembla significativa. I després n'hi ha una altra, que és que quan els demanen als votants de cada partit, per grau de simpatia, quina simpatia tenen respecte dels votants dels altres partits, la simpatia que tenen pels votants d'Aliança Catalana és molt més gran que la que tenen pels votants de Vox, per exemple. cosa que et revela que hi ha un cert desacomplexament i una certa desinhibició molt més normalitzada en votar o simpatitzar amb Aliança que no pas amb els altres partits d'extrema dreta. I això a mi em sembla molt rellevant perquè relligant tot el fil de les dades i de la informació que ens dona l'enquesta, ens permet donar una interpretació vàlida, per exemple, a com és que quan els demanen als catalans la seva preocupació principal, el 31% respon que és l'habitatge, que és tres vegades més que no els que diuen que és la immigració, que em sembla que és un 9 o un 10%, I en canvi, no hi ha institucionalment, en partits que es presentin al Parlament, propostes amb capacitat de vehicular aquesta preocupació per l'habitatge i d'impugnar el sistema a través d'una politització i d'una proposta que s'articuli a partir d'aquesta mena de... de temes. És a dir, que no hi ha... Aquesta impugnació al sistema que dèiem abans que ara és en mans de l'extrema dreta perquè és qui d'una manera més cruel i més irracional i explotant més les passions baixes ho destrueix tot o té l'aspiració de destruir-ho tot, doncs no és que només ells siguin els qui poden impugnar el sistema. De fet, és el que dèiem abans amb el Jordi, que són un partit que aspira a incrustar-se en el sistema. El problema és que no hi ha ningú que articuli una proposta alternativa política consistent, engrescadora, transformadora, amb les altres preocupacions que tenen fins i tot els votants d'aliances.
Sentint.
[00:43:04] Speaker B: Les seves dades, en part em pregunto, queden dos anys perquè hi hagi realment aquestes eleccions, si tot va com hauria d'anar.
Llavors, aquesta gent acabarà sabent, és a dir, si aquesta gent que es considera d'esquerres veu que Aliança defensa que no hi hagi pensions, És a dir, quan vagi descobrint el seu plantejament en polítiques públiques, per exemple, canviarà el seu vot? Li farà canviar el seu vot? Jo.
[00:43:35] Speaker C: Crec que no.
Jo crec que no perquè, és a dir, Jo durant molts anys he cregut, ara penso que des d'una candidesa important, que aquells perfils potencialment votants o votants directament de l'extrema dreta podies modificar la seva voluntat de vot a base de dades i desmuntar certs tòpics, mentides, fake news, digue-li com vulguis, no?
I durant molts anys vaig treballar amb aquesta línia.
Amb els anys m'he adonat que és impossible.
[00:44:19] Speaker A: Pot.
[00:44:19] Speaker C: Arrestar un discurs que surt, que emergeix de la visceralitat amb arguments racionals. És a dir, la irracionalitat no la pots combatre amb racionalitat.
No serveix de res. De fet, serveix una cosa que és desesperançar-te, desesperar-te i perdre el temps.
Per tant, per molt sentiment racional, per molta... Al cap i a la fi, el que representa aliança, qualsevol persona amb una mica de distància ho veu perfectament. És a dir, que és l'equivalent de la dreta radical populista que corre per Europa, digue-li alternativa per Alemanya, digue-li restaurant nacional... Jo crec que aquí la comparació amb Vox és diferent, perquè és una altra família de l'extrema dreta, que és la dreta radical conservadora, amb un substrat nacionalcatòlic que no té aliança.
És a dir, qualsevol persona ho sap veure, però tu els dius, però si s'han reunit amb AFD i s'han fet la foto... No tenen res a veure, no?
No són d'extrema dreta.
No són d'extrema dreta. L'extrema dreta són els altres, sempre, no? Per tant, quan tu els dius, no, però si el que volen és que et quedi sense pensió, que no ho dic jo, que ho diu la seva lideresa, no?
Els hi és igual.
És a dir, Què es fa davant d'això? És molt mala peça el Joel. És.
[00:45:40] Speaker B: La pregunta que m'estava fent ara mateix. Què fem davant d'això? No.
[00:45:43] Speaker C: Hi ha una recepta màgica. Com.
[00:45:45] Speaker B: A periodistes, també. Sí.
[00:45:47] Speaker C: Aquí del que es tracta, i jo crec que és un dels grans forats d'aquest país, és que no hi ha cap projecte que doni esperança política, que doni un horitzó més o menys atractiu, per part de molta gent que se sent desenganyada, decebuda, amb tota la raó del món, desorientada, desencantada, i no ens n'oblidem de tota l'abstenció que fa que tota aquesta extrema dreta passi així. Aquí el que necessitem és esperança, és il·lusió.
[00:46:21] Speaker D: Ja.
[00:46:21] Speaker C: Sé que això també pot ser molt càndid, Però és que la política és això, eh?
I ara Aliança és qui és capaç de vendre aquesta esperança, encara que sigui en forma de venjança.
Jo.
[00:46:34] Speaker A: Crec que, a més a més d'això, necessitem conflicte polític. Necessitem un conflicte polític, diguem-ne, per la sobirania del país. O sigui, una de les raons per les quals segurament molta gent se sent legitimada a votar Aliança és perquè si del bracet de la repressió del 155 i del PSC i del suport mediàtic que ha tingut el PSC, la Generalitat s'ha convertit més en una gestoria i en una administració grisa i buida que el Parlament de Catalunya a tres quarts del mateix.
més que no pas llocs on realment es decideix en termes de poder què pot fer el país cap a on ha d'anar, quines lleis s'executen, quines lleis s'aproven.
Si tot s'ha convertit, si tothom té la sensació que tot és un joc d'ombres xineses i un teatre en què la teca de debò no es pot repartir i no es pot decidir perquè tot es decideix a Madrid, perquè quan has de negociar el traspàs integral de Rodalies te l'igualeixen de seguida i quan has de negociar el finançament singular després de 50 anys intentant-ho, o després com a mínim de 20 anys intentant-ho, doncs també te la igualeixen al cap de quatre dies. Si tothom té la sensació, o una part molt important de la ciutadania té la sensació, després del procés, que les administracions de Catalunya s'han convertit en un joc d'ombres xineses, també es converteix en un ombre xinesa votar aliança com a protesta simbòlica, no? I això ens relliga curiosament amb el que... Bé, no tan curiosament, de fet, amb el que dèiem al principi de la conversa sobre el cas Pujol i la superació del pujolisme, independentment de com evolucioni en termes judicials el cas Pujol. És que la superació del pujolisme era el final de la pacificació com a una via de relació amb l'Estat vàlida.
i implicava aspirar i treballar políticament per un conflicte sostingut, acabés o no acabés amb la independència, que era molt difícil, un conflicte sostingut amb l'Estat per esgarrapar-li àrees i punts de sobirania.
Llavors, això s'ha acabat completament.
I hi ha una part, tal com he dit que hi ha una part molt important dels votants d'Alianza que simplement estan cansats amb el sistema i que no hi confien, etcètera, etcètera, també hi ha una part molt important de la població de Catalunya.
fins i tot votants del PSC, fins i tot votants del PSC amb un 62%, que considera que s'estan perdent les tradicions que definien la nostra cultura i la nostra manera de ser, i que s'està perdent la llengua i que el país s'està transformant profundament.
Doncs bé, això és així, però no... O sigui, és així perquè no tenim poder, perquè no tenim les eines per fer les polítiques d'integració que calen, perquè no tenim la sobirania per governar-nos de la manera que es mereix un poble lliure, per entendre-ho. I aleshores, si qualsevol derivada de la conversa que impliqui, com ho fa Aliança, que l'altre dia el mateix Aragonès deia que la seva aspiració màxima era aplicar la llei d'estrangeria espanyola, literalment, aplicar la llei d'estrangeria espanyola, Doncs qualsevol derivada que impliqui una certa idea pujoliana d'una relació pragmàtica amb l'Estat, d'anar fent, anar fent, anar fent, i no conflictuar, i no entrar en conflicte amb les coses en què vols arrebessar poder, doncs tot evidentment es degradarà profundament. O sigui, amb Aliança o amb el PSC? I.
[00:49:55] Speaker C: A més a més a aquesta idea del conflicte, qualsevol persona que hagi anat a l'hemicicle en aquests últims dos anys sap perfectament que Aliança es porta meravellosament amb els seus companys d'escó, que són Vox i PP.
Són primers de complicitat, eh?
Sí.
[00:50:12] Speaker A: Sí, em sembla que de fet... I pels passadissos.
Si les mocions o les propostes de resolució estiguessin traduïdes al català, l'Aliança no tindria cap problema. De.
[00:50:23] Speaker C: Fet, no és d'estranyar que el segon partit amb fuga de vots cap a l'Aliança no és... El primer és Junts, ja ho sabem, amb un 21%. El segon no és ni Esquerra ni la CUP, No, l'aliança creix... No, el segon partit amb fuga de vots, amb un 9%, és Vox.
És Vox, i a llocs com Terrassa ja fa mesos que es veu certa competència, fins i tot, de Vox intentant arroplegar gent que està mirant cap a l'aliança per una cosa molt senzilla, que és que són, des del punt de vista del racisme aportat a la pràctica i d'una islamofòbia absolutament descomplexada, molt més animals que Vox.
Molt més.
Em.
[00:51:07] Speaker B: Sap greu perquè podríem estar molta estona parlant d'això i tot el que estàvem dient era molt interessant.
De fet, crec que al llarg de la temporada que ens queda, Tartull i Brusqueta, en parlarem molt més. Per tant, ja en tindrem temps per continuar-ho debatent.
Però hem de connectar un moment amb València perquè avui Pérez Lorca relleva Amazon com a president de la Generalitat amb els vots de Vox. i volem saber una mica com ha anat tot plegat parlant amb Esperança Camps, cap de redacció de Vilaweb, que ha seguit el ple des de les Corts. Bon vespre, Esperança!
Hola.
[00:51:43] Speaker D: Bon vespre, què tal? Estàs.
[00:51:45] Speaker B: Viva, eh? Sí, sí, sí, sí. Perquè no he vingut al dia dur. Ha.
[00:51:49] Speaker D: Sigut un ple... No, ha sigut un ple molt curt. És a dir, per ser un ple d'investidura, ha sigut, crec que, de les coses més curtes, més tristes, més de tràmit, que es recorda, últimament, quanta plens d'investidura a les Corts Valencianes. Una cosa així, una... Vox.
[00:52:08] Speaker B: Fins a l'últim moment, no ha anunciat el seu vot favorable, encara que el donàvem rar fet.
I, de fet, fins a l'últim moment sí que ha fet que es cullés el PP perquè li comprés aquelles propostes que ells defensaven.
Sí.
[00:52:22] Speaker D: Fins a l'últim moment ha jugat a l'humiliació absoluta cap al Partit Popular.
És a dir, en el primer discurs de Juan Francisco de Mallorca, que ha sigut curtíssim, un discurs d'una hora, per presentar tot el seu programa de govern, Ell, Juanfer Pérez Llozca, ja ha fet seus pràcticament tots els postulats de Vox, és a dir, ha anat més endins i més a fons del que va anar del que va anar en el 2023, del que va anar justament en març quan van aprovar el pressupost i encara més, tot això de la confrontació absoluta amb Europa pel tema del pacte verd, els menors no acompanyats, les obres hídriques, el ciment per evitar inundacions, diuen ells, tot això. Tot això ja ho ha dit en la seva primera exposició, però en la rèplica el síndic de Vox li ha dit que sí, que tot això estava molt bé, però que necessitaven sentir més coses, més coses. I en aquell moment ha sigut quan ha començat a parlar de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua d'una manera desaforada. És a dir, el síndic de Vox li té una mania absoluta a tot el que sigui la llengua dels valencians i l'ha posat contra les cordes a Pérez Llorca. De fet, l'únic moment en què s'ha notat que Juanfran Pérez Llorca no estava d'acord amb el que deia el síndic de Vox ha sigut quan li ha dit que havien d'assolar, d'arruïnar, de deixar sense pressupost l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. L'has vist que feia així, com unes cabotades, dient no, no, això no. I en la segona ràplica de Juanfran li ha oferit una mena de pacte al líder de Vox, però realment sí que ha sigut una humiliació bastant íntegra.
Una.
[00:54:11] Speaker B: Imatge que també ens ha sorprès d'avui és... Ara vèiem en imatges com al final, com Pérez Llorca era elegit nou president, finalment donava la mà a Mazón, però precisament a l'arribada de Mazón, que no ha arribat fins a les sis de la tarda en el moment d'haver de votar, vull dir, evitar al màxim les càmeres i poder ser retratat, però un altre imatge és que l'afrador que hi havia entre Pérez Llorca i Mazón, com fins ara, han estat còmplices, han estat a la seva mà dreta en tot plegat.
De fet, quan Mazón ha entrat a l'hora de la votació, hi ha unes imatges d'això quan ha entrat, Perell d'Orca ha evitat en tot moment ser fotografiat d'alguna manera i hi ha hagut una imatge curiosa que és que ha entrat per una altra banda per no entrar de cara a Amazon.
És a dir, s'ha posat d'esquena a Amazon per evitar el contacte visual i quan han fet retirar les càmeres, els mitjans de comunicació han fet retirar les càmeres, llavors és el moment que s'ha girat I, de fet, les imatges que ens donen les Corts ja no ens han deixat veure què ha passat entre ells dos, perquè havien de seure un darrere l'altre.
Sí.
[00:55:26] Speaker D: Sí, sí. La glaciació entre el PP, entre el Partit Popular i Carlos Mazón, fa dies que ha començat.
S'està notant que ha començat aquesta glaciació, però es va començar a notar molt, molt aquesta setmana.
És a dir, a partir que es va conèixer l'hora dissida del pàrquing de Maribel Vilaplama, a partir que el diari Levante va informar que Maribel la va acostar, va acostar Mazón fins al Palau de la Generalitat, El capteniment del PP cap a Carlos Mazón ha canviat absolutament.
La vicepresidenta Susana Camarero, que durant tot aquest any ha sigut la defensora a ultrança de Mazón, l'ha defensat en moments indefensables, quan ja se sabien moltes coses que era impossible que ningú pogués assumir, ella encara el defensava.
Però ahir li vam preguntar a Susana Camarero, en la roda de premsa de Després del Consell, si posava la mà per Carlos Mazón.
I ella va dir que allà no estava ella per posar la mà per ningú. En aquell moment es va notar com el permatge emergia pràcticament des de baix cap a la sala de la Rada de Prensa del Consell. És de veres que avui Carlos Mazón no ha estat en tot el dia a l'escorç, tot i que el cambrero sí que va dir que hi seria.
Ell no ha anat, ha fet una piulada dient que avui era el dia del nou president, que el protagonisme seria el nou president.
Però, tot i això, l'absència de Mazón crec que ha sigut encara més voluminosa i més sorollosa que la seva presència. És a dir, durant tot el dia també ha sigut una cosa bestial i brutal.
En el seu discurs, Pérez Llorca ha dit que ell venia a continuar el canvi que va començar l'emissió. les polítiques de canvi, la il·lusió, la llibertat educativa, la llibertat per triar, la baixada d'impostos... Tot això ho ha de continuar aquesta tasca que va començar l'any 23. Però en cap moment s'ha dit qui la va començar aquesta tasca l'any 23.
El nom de Mazón només s'ha pronunciat a la Cambra quan han pujat a l'estrada els índexs de compromís i del PSPB. És a dir, Juanfran Pérez Llorca no ha citat a Carles Mazón en totes les seues intervencions, que això també és una cosa No ho sé, em costa de posar l'adjectiu. És molt complicat de fer un discurs parlant de tot això amb aquella escopu i la imatge que veia tot el món.
L'elefant anava creixent, creixent allà al mig de l'hemicicle.
I Carlos Mazón no ha sigut citat en tot el temps. Quan ha arribat, evidentment, ha sigut el focus de les càmeres.
i clar, tot el món l'ha volgut fotografiar i buscaven aixa imatge, buscaven la imatge dels dos, no? Aixa cosa que tu has descrit també, Txell.
I al final, quan ja s'ha produït la votació, quan ja s'ha proclamat la investidura favorable, tot el món ha anat a Perillorca a felicitar-lo, tot el món l'ha aplaudit. Mazón l'ha aplaudit molt, però l'ha aplaudit des de molt lluny, no?
Això, que com si tingués la tortícula a Perillorca i no es pogués girar cap a la banda on estava Carlos Mazón.
És l'empestat del Partit Popular i això obre un camí complicat perquè Mazón, recordem que ha dimitit com a president de la Generalitat, però no com a diputat.
Ara li hauran de trobar un lloc a l'hemicicle, un lloc entre tots els diputats. Segons on el posen, també es notarà la llunyania o la proximitat al Consell.
Potser el posaran en la tercera o la quarta fila, en un lloc on no destaquen gaire, on no oixin el tir de càmera, perquè és la banda amagant d'alguna manera. I.
[00:59:12] Speaker B: Ja tenen l'experiència en camps, en realitat? Clar.
[00:59:16] Speaker D: Tenen l'experiència en camps, que ell no anava pràcticament mai, deixava l'ESCO buit, Però si ho podia permetre, perquè la legislatura en què Camps va dimitir va ser justament la que Camps va obtenir la majoria absoluta més gran que ha tingut mai el Partit Popular. Tenia una majoria absoluta que li sobraven diputats si no anava a votar o no anava mai a les curses quan no es notava gaire.
Ara veurem com juguen això, veurem com el situen i serà també curiós de veure com acabarà aquesta legislatura. Aleix.
[00:59:48] Speaker B: Sé que hem d'acabar, però l'Ott té una pregunta. Vinga.
[00:59:52] Speaker A: La fem ràpida. No, perquè me'n recordo quan vaig parlar amb el jurista Andrés Boix just després de la dimissió de... de Mazón, que em va dir que sembla que el pròxim president, tothom li diu interí, però no és un president interí en termes formals, però és un president amb totes les lletres com ho va ser José Luis Olivas quan va dimitir Eduardo Zaplana. Llavors la meva pregunta és Si creus que pel caràcter i pel tarannà de Pérez Llorca, 1, té marge per construir un lideratge polític fort encara que hi hagi preferències per part de la direcció provincial i espanyola per altres candidats, això 1. I segona, si això posa les coses més complicades a l'oposició, en el sentit que el to de rèplica de bronca amb Mazón serà diferent ara amb Pérez Llorca.
Clar.
[01:00:38] Speaker D: Això últim que acabes de dir és molt important. De fet, Pérez Llorca és una persona que té una manera de parlar, molt suau, té unes formes molt... molt fines i molt dialogant i tot això, a pesar que la política que fa és la que fa, és el Partit Popular i ja està. I això serà complicat també per a l'oposició, que s'ha passat un any només pegant branca a Amazon pel tema que dimitisca, que dimitisca i on estaves, on estaves.
Això és un arma que l'oposició ja no té, s'haurà de posar les piles si vol arribar a l'any 27 en disposició de guanyar les eleccions o de tindre una majoria alternativa al PP.
El PP i Vox.
Això que deies del lideratge de Juanfran Pérez Llorca, la veritat és que no depèn d'ell, depèn de Madrid, evidentment. Madrid volia l'alcaldessa de València, ella no vol, però això dependrà de Madrid. Però també és de veres que el poder el que fa és investir-lo d'això, de molt més poder. És a dir, ell té la capacitat de nomenar consellers, de cessar consellers, de nomenar gent del segon i tercer escaló, i això també li donarà molta possibilitat de fer-se amb més poder dins del partit. Ell ja és secretari general i el controla el partit, el País Valencià. Per tant, si a més a més té la capacitat de nomenar l'obediència deguda que fins ara tenien a Amazon i que ara ja no tenen, evidentment, la gent, els militants, els diputats, totes les agrupacions locals, aniran cap a Pérez Llorca.
[01:02:08] Speaker B: Suposo que això es veurà dimarts, segurament serà president ja dimarts, i suposo que hi haurà un moment que haurà de decidir què fa amb el govern, si canvia o no canvia aquests consellers, i allà es veurà en realitat quin poder té o no té Pérez Llorca. Em sap greu, perquè ho hem de deixar avui aquí, no sense abans dir que aquest dissabte torna a haver-hi manifestació a València, perquè les víctimes, malgrat tot el que hi ha, malgrat que ja no hi hagi masons, no callaran, continuaran demanant justícia i, per tant, animar-vos a tots els que pugueu anar que hi aneu, perquè això ja no diem mason dimissió, ara diem mason a presó. Bon vespre.
