Episode Transcript
[00:00:20] Speaker A: Bon vespre i benvinguts a la Tàrtul·la proscrita. Avui, 20 de novembre de 2025, fem una Tàrtul·la proscrita especial per celebrar la mort de Franco i per recordar tot allò que de vegades oblidem o ens volen que oblidem, d'alguna manera, 50 anys després de la seva mort. I per fer-ho avui tenim el plaer d'unir la tertúlia a Xavier Montanyà.
Bon vespre, bon dia, en realitat, confessem, això està gravat al matí per temes logístics, però bon vespre a tothom i benvingut a la tertúlia, Xavier. No és casual que avui t'hàgim convidat. Crec que és qui més ha parlat a Vilaweb del franquisme, segurament, des de fa 20 anys que escrius i en parles, dels enganys, de les complicitats que han impedit que es fes justícia, que es restituís la memòria de tantes persones oblidades que van combatre contra el feixisme i que van ser víctimes.
Ets un dels periodistes que ens ha ajudat a no comprar aquest relat majoritari de molts mitjans i que el poder ha volgut fer-nos arribar aquests últims anys i sobretot amb la transició. I justament, a les meves mans, Ferrés acaba publicat Contra el silenci i la impunitat, el tercer llibre Mira, trobo que en pantalla, ara que ho veig, no es veu gaire bé la imatge, però és molt bonica, el llibre.
Mira, posaré aquí, a veure... David? No, no ho estem fent bé. És igual. Després ho enganxarem, si de cas.
Doncs això, acabem de publicar, contra el silenci i la impunitat, el tercer llibre de la col·lecció de Vilaweb, que vam iniciar per aquests 30 anys del diari.
Un llibre per entendre que 50 anys després no s'ha fet justícia.
[00:02:12] Speaker B: No, no s'ha fet justícia. Hi ha hagut una impunitat blindada, blindada des d'aspectes de la transició, una llei d'amnistia que, de fet, amnistia els presos polítics antifranquistes, però nega tota investigació jurídica i tot càstig jurídic sobre els funcionaris i representants de la dictadura, responsables de molts crims que van haver-hi durant 40 anys.
I a la transició, també.
Fa poc havien de jutjar, i ho han ajornat a Martín Villa, per un assassinat d'un xaval amb una manifestació que és de l'any 76. O sigui, la transició segueix i hi ha molts morts.
Tot això ha quedat com tancat en pany i clau, hi ha hagut uns pactes de silenci, hi ha un desconeixement de la història, però al mateix temps no s'ha pogut fer la cosa normal que reclamaria qualsevol demòcrata, que és que aquells senyors paguin per les coses que van fer.
[00:03:11] Speaker A: Doncs parlarem de tot això i no estarem sols. S'uneix a la tertúlia també al director de Vilaweb. Vicent, per tant, bon vespre, bon dia.
[00:03:19] Speaker C: Hola, jo vinc a escoltar el Xavier.
[00:03:20] Speaker A: Em penses començar bé.
[00:03:21] Speaker C: Primera fila. És el que ens sap.
[00:03:24] Speaker A: M'ajudaràs a fer alguna pregunta, com a mínim.
[00:03:26] Speaker C: Sí.
[00:03:27] Speaker A: Perfecte. Abans de començar, recordar que avui no podem llegir els vostres comentaris, com dèiem, perquè per les gestions logístiques hem gravat abans la tertúlia. Franco no ressortirà, per tant, el que parlarem avui no crec que l'actualitat política ens vagi a variar sobre el que ha passat. Si us sembla, comencem. Comencem recordant aquell 20 de novembre.
Jo no hi era. Vosaltres n'hi éreu. Com el recordeu?
[00:03:53] Speaker C: Primer, la gent ha d'entendre que allò era un altre món. No n'hi havia mòbils, no n'hi havia televisió 24 hores, no n'hi havia... És a dir, pràcticament jo, el poble, els diaris arribaven a les 11 del matí.
Per tant, tot això de que ara t'alces i mires el món, tot això no existia.
Allà portàvem dies, perquè el franquisme va fer que la mort de Franco fos un espectacle.
Una cosa que li deien, l'equip mèdic habitual, era?
[00:04:25] Speaker B: El partit mèdic habitual.
[00:04:26] Speaker C: El partit mèdic habitual.
Cada dia els telediaris únics et fotien allà tota una explicació que a vegades era una mica excessiva, que si tenia no sé què, vas ser malalt molt de temps, a l'hospital molt de temps. muntàvem molts sous, que si tenia el braç incorrupte de Santa Teresa o una cosa així allà al costat... Era una cosa realment freaky, però de nivell top, no?
Ara, aquell dia, jo, si no recordo malament, va ser allò, el Sarce va morir la matinada, o... Van dir que va morir la matinada, no se sap mai quan va morir, Una de les coses que el franquisme tenia era una ritualitat, el 20N era l'aniversari de la mort de José Antonio, que era l'ideòleg del partit feixista, i ja feia dies que es deia, oh, volen que es muigui el mateix dia que José Antonio, perquè aleshores fotien un numeret amb allò, i jo només recordé allò, alçar-me al matí i posar la ràdio, i veure que s'havia mort, finalment.
I, si no recordo malament, crec que ja no vam anar-hi. Jo anava a l'institut i crec que allà a la mateixa ràdio deia que s'havien suspès les classes.
No recordo... Perquè tinc una confusió entre el dia de la mort de Carrero i el de Franco.
i no sé quin dels dos ja no vam anar. Un suposa que el de Carrero ens va pillar, perquè Carrero el van matar al migmatí.
[00:05:53] Speaker B: Jo crec que estàvem...
[00:05:53] Speaker C: Per tant, el de Carrero estàvem a classe. Sí.
I, en canvi, el de Franco ja no vam anar i ens sembla que vam empalmar fins al gener, sense classe. El règim no volia lios i va dir que aquí no tornàvem a classe fins al mes de gener, no? Que va estar bé, va ser un motiu més de joia i celebració.
[00:06:14] Speaker B: Jo recordo... Bé, tot això que diu ell ho vam viure igual. Jo era més petit i me'n recordo... Bé, petit, soc del 61, tenia 14 anys.
[00:06:22] Speaker C: Tens un any menys. Un any menys. No em pot agradar, aquí, que t'hi poses en plan agressiu.
[00:06:28] Speaker D: Però...
[00:06:29] Speaker B: No, volia dir perquè estàvem menys en el guait. Bueno, jo veia el meu pare, l'equip mèdic o el partit mèdic habitual aquest, seguíem cada dia, i hi havia coses realment macabres, tètriques i surrealistes, no? Com no paraven de dir.
Fs en forma de melenes i una sèrie de coses que no entenies si no tenies un tractat, un tractat feixista de medicina militar, no sé, perquè no s'entenia allò.
Llavors, es va crear tot aquest fenomen gore, que hi havia al voltant, però gore amb un punt d'inquietud, perquè sí, hi havia alegria, però també hi havia inquietud. Què passa? Què passarà aquí?
La sensació que jo recordo de tenir 14 anys. Llavors, la nit en qüestió, me'n recordo... A la tarda, a baixar.
Havia d'estudiar perquè tenia un examen de mineralogia, mineralogia.
I era un rotllo, eh? Era un rotllo, però la cosa es va anar... posant, el meu pare... La tele també la van... la van com posar... la van tancar a la ràdio, no sé si... Llavors, de cop, van dir que farien una pel·lícula.
I la pel·lícula va ser Objetivo Birmania.
Aquesta pel·lícula recordo perfectament perquè era un dia com de festa... de festa tensa, però interessant.
I la pel·lícula era una pel·lícula de guerra americana, com moltes que s'han fet, no? La protagonitzava Leroy Flynn, que s'havia interessat per la república.
I anys després, aquest detall anecdòtic de l'atzar no se'm queda... I un dia llegint veig que el guionista de la pel·lícula era un de les brigades internacionals, que es deia Alba Bessi. Havia estat amb la brigada Lincoln.
Després va ser un dels guionistes, escriptors americans, que van ser jutjats pel comitè de McCarthy de les activitats antamericanes.
Ell, en totes les compareixences i en els crits que feia, sempre reivindicava que havia estat lluitant Espanya contra el feixisme i que aquell tribunal s'estava posant al costat de Hitler i Mussolini aplicant unes tècniques de repressió de la llibertat d'expressió que eren pròpies del feixisme.
[00:08:43] Speaker A: I això va ser casual, creus?
[00:08:46] Speaker C: Segur que no ho sabien. Si ho haguessin sabut, no hauríem parlat d'aquesta pel·lícula.
[00:08:50] Speaker E: Home, no ho penso.
[00:08:50] Speaker A: Alguna televisió espanyola, potser... Potser donava un missatge.
[00:08:55] Speaker B: No, suposo que no sabien res i devien dir, posem una pel·lícula americana de guerra, que així es distreuen.
I així va ser. I aleshores aquest Talal Babesi va arribar a estar un any a la presó per culpa del comitè aquest, el van fer fora de Hollywood, I ell, amb el grup d'aquests de la Brigada Lincoln, que sempre han sigut molt actius, no parava d'escriure coses, de fer mítings, de fer reunions, d'enviar-me. I una de les seves característiques és que tenia una dèria d'enviar-li cartes a Franco.
I jo, com a mínim, m'he vist dues.
[00:09:27] Speaker C: Però personals?
[00:09:28] Speaker B: Personals, sí. Com a veïna de Lincoln, no? Però, però, sí, sí. I l'hi enviava. I la primera era sobre el judici de comissions obreres, que vaig fer companyia, i demanava l'amnistia general per ells i per tots.
I la segona és arran dels afusellaments d'Etafrap del setembre.
I aquesta, el que sempre recordo amb un punt de carinyo, és que la titula s'adreça al Senyorito Don Puto Francisco Franco.
I això m'ha fet molta gràcia, encara que sigui una tonteria, perquè ell va intentar, i això demostra l'energia que hi posaven, per defensar la república i antifeixista.
Aquesta se li va anar la vida cap a l'altra banda, amb dificultats de treball i de tot, per la seva militància.
[00:10:22] Speaker A: Això em lliga una mica amb l'editorial que feies tu i Vicent, que deies que, més que commemorar la mort de Franco, tots hauríem de commemorar la vida dels milions de persones que van fer possible que el seu règim no fos una passejada militar que ell somiava.
[00:10:36] Speaker C: Clar.
A veure, tot té les seues trampes, també. Evidentment, aquesta commemoració té el seu interès.
i està buscada a major glòria del règim actual, no? Però jo crec que sí, avui hem de recordar algú, hem de recordar aquesta gent, no? Aquesta gent té tots els nivells, eh? Des dels guerrilles maquis que van resistir a les muntanyes, la gent que s'organitzava a les fàbriques, els que feien classes clandestines de català o d'història, fins a la gent normal i corrent, que un dia li pegaven una bufetada pel carrer per no sé quina qüestió, o que un altre dia se trobaven que els havien robat la casa, o que un altre dia això, no? Jo crec que n'hi ha, en la propaganda aquesta que estem vivint avui...
N'hi ha una cosa que a mi és la que em molesta més, que s'intenta... s'intenta com amagar, no? Que he sentit diverses... diversa gent argumentant això, no? És a dir, no, clar, la dictadura... Jo estic molt d'acord amb el Xavier, que ja està bé de dir el franquisme, la dictadura.
La dictadura era perillosa pels qui s'oposaven a la dictadura, però la resta de la gent vivia bé.
No, perdona. Vull dir, revivim tots, eh? O sigui...
del més petit a lo més gran, però aquí rebia tothom, no? I crec que avui publiquem un article, precisament, hem demanat als subscriptors del diari que ens expliquen les seues històries. I hem posat des de gent torturada en comissaria, que diguem que seria el màxim, a gent que simplement un dia li van pegar dos bofetaes perquè anava pel carrer i va dir no sé què, no? o un que va mirar un retrat i es va burlar, o un que... La dictadura era tenebrosa per a tothom.
Excepte per als seus, diguem-ho així, no? Era tenebrosa per a tothom, no? I aquesta cosa que s'intenta vendre de què no, i la vida aleshores era més... No, no, la vida aleshores era... Era terrible.
[00:12:38] Speaker A: Ho sembla? Si portem algun d'aquests testimonis que el Vicent parlava, que avui recopilem a Vilaweb.
[00:12:48] Speaker E: Nosaltres entravem a classe formant en files, escoltant el Cal al Sol i l'Himne d'Espanya. Pilar Real, que és el poble on visc, a la Plana Baixa, era un poble majoritàriament valencianoparlant. Llaureol i valencianoparlant.
Tot i que els mestres eren tots de fora.
D'entrada, ja teníem ahir una primera discriminació a nivell lingüístic. Jo el record que tinc, sobretot, era... la violència, una violència que podríem dir institucionalitzada, d'alguna manera, cap als xiquets. A l'escola, per exemple, els maltractaments eren contínuos. I les agressions.
I, bueno, per qualsevol cosa, per apartar-te de la fila, per qualsevol cosa, per no estar format, te podien pegar una empenta, o te podien pegar un calbot, o inclús una bufetada, una daltada. A mi me'n van pegar una que me'n van tombar a terra. També recordo, doncs, el catecisme, que tant els escolans com els capellans també feien servir una vehemència, tant verbal com física, en accions, en empentes, en crits i demés, que era, d'alguna manera, atemorir els xiquets.
[00:13:57] Speaker A: I parlar d'aquesta violència, no? Suposo que vosaltres, ara hem quedat clar, que éreu petits, eh, Xavier?
Ha deixat clar que éreu petits. Suposo que és el que vau viure vosaltres, el record que teniu també vosaltres, no?.
[00:14:09] Speaker B: D'Alguna manera. Sí.
Recordo la violència, en aquest sentit, i recordo també la violència retada, no? Tu veus també moltes explicacions que et fan... No era tan fàcil que te les fessin de cop, però anaven dient coses, i això et creava una inquietud. que no és que anessis pel carrer amb por, però que... que tampoc estaves completament lliure de les coses, i menys en un col·legi de capellans, com va ser el meu cas. Que aquells sí que actuaven com si fossin realment militars, no?
I... i això.
I...
[00:14:46] Speaker A: Jo, dedicant-me a aquest text que ha fet la Clara Ardèbol parlant amb... amb testimonis, amb gent, amb subscriptors. A mi m'ha impressionat una cosa que segurament és absurda, però un testimoni d'una persona que explica que a l'enterrament de sa mare, sa mare va demanar que fessin l'enterrament en català, ell tenia 10 anys, i de cop va entrar la policia, va prohibir que aquell enterrament fos en català, i se'n van portar detingut el seu pare, no?
A mi m'ha impressionat perquè, d'alguna manera, suposo que jo aquesta idea, malgrat tot, aquesta idea de Clar, no vull acceptar la repressió en cap cas, però vull dir que sí que era com... no, tenies la repressió si te la buscaves d'alguna manera, no? El que deia el Vicent. Clar, aquest testimoni deixa clar que no, que tenies la repressió i el dia a dia era constant i tant si te la buscaves com si no te la buscaves. Fins i tot en un moment tan íntim d'una mort d'una mare a un enterrament. Sí.
[00:15:48] Speaker B: La repressió tenia moltes formes de manifestar-se. No era només la policia i tal, sinó que també eren moltes coses. O sigui, per exemple, me'n recordo que el meu pare... va haver de fer una mili d'ordenança, i molt més llarga que els altres, perquè era un fill de Roig, republicà. I, bueno, el seu pare el tenia a l'exili, i ell va haver, a sobre, va haver de pringar la... Llavors, hi havia els noms que tenies. Si tenies 100 noms, et senyalaven. Hi havia por, sobretot dels pobles, no? Que deien, aquest és de Can no sé què, de Can no sé quantos... Estava tot molt viu, però latent, latent, no? I aquesta violència es mostrava, doncs... es mostrava de moltes maneres, la violència... I això, també, suposo que va afectar popularment...
a què es va passar de la por que hi havia, o d'aquesta mena de por assumida, no?, de viure sota una dictadura, que no és broma, que és una dictadura militar i que va matar fins al final, no? I la gent, la societat, passa d'això a una transició en què, entre altres coses, li diuen això és el millor que es pot fer.
I molta gent accepta. Accepta per la inèrcia que tenen i perquè els que ho estan dient se suposa que són els que havien de fer el canvi. Llavors s'admet com a únic canvi possible, majoritàriament. Van haver-hi partits, gent, sindicats en contra, però el que és el gruix de la societat ho accepta i vota que sí a la Constitució, etcètera. I així estem. I la transmissió oral, aquest reportatge que heu fet, està molt bé, perquè la transmissió oral és bàsica. Això que passa que els joves, a les famílies i a tot arreu, que els joves avui diuen que Franco es bueno o muy bueno, fue bueno o muy bueno, és que no tenen informació. A part que hi ha alguns que són fatxes directament i aquests no en tenen remei.
Però els que no tenen informació, si tinguessin uns mínims, com a mínim tindrien un respecte de no dir segons quines coses. I aquesta ignorància s'ha fomentat, també. S'ha fomentat.
I és lògic que durant la dictadura les famílies no expliquessin gaires desgràcies.
i els mantinguessin en una certa contenció, sobrevivint i aguantant. Però després, en transició, no sé si s'ha obert la capsa de Pandora suficient, perquè jo m'he trobat, amb mitjans de comunicació, Ai, això no, això no interessa, això és en blanc i negre, la gent ja no vol imatges en blanc i negre. I això ho diuen periodistes que tenen... Llavors, què estava passant al mateix temps a la societat, no?, a les escoles, a... jo què sé, a les fàbriques, no?, perquè hi havia més militància. Però, en general, jo crec que és una de les...
línies no gaire visibles que ens han afectat d'arribar on som.
[00:18:39] Speaker C: Ara. Jo crec que aïllar és part del xoc de la transició. És a dir, jo sempre faig una pregunta que és una miqueta demagògica, però a mi més me val, no? És a dir, escolta, ¿quin dia va començar la democràcia a Espanya?
Vostè em pregunta quin dia va començar la democràcia a Portugal. Claríssim, el 25 d'abril de 1974.
Quin dia va començar la democràcia a Estònia? Claríssim, el 28 d'agost del 1991.
Quin dia va començar la democràcia a Espanya?
No te poden respondre, perquè la mort de Franco no és l'inici de la democràcia. A l'endemà no hi havia cap classe de democràcia. Però sí que sembla.
[00:19:18] Speaker A: Que és el relat que volen entendre, no? Que es va morir i l'endemà ja hi havia democràcia. Sí, sí, aquí hi.
[00:19:23] Speaker C: Vaig. Però clar, ahir tenen un problema, que és que no poden dir-ho. La Constitució Espanyola, home, ves a Madrid, ves al Palau de l'Escorx, i n'hi ha una vitrina amb la Constitució Espanyola que l'han obert per la pàgina 3.
Per què? Perquè a la pàgina 1 hi ha el puto escudé Franco.
Sanseret, és a dir, l'àguila, el Jou i les fletxes de la Falange i no sé què. És que, clar, quin dia va començar la democràcia? Quan no poden respondre a aquesta pregunta, aleshores van inventant aquestes historietes de tal... Però hi ha un problema central, que és que no poden dir quin dia va començar la democràcia i, per tant, no poden no poden criticar el franquisme a fons.
Perquè és el seu origen, no ho poden fer o no. Jo m'agrada posar un exemple amb tots els defectes que té Alemanya, que en té, però un exemple paral·lel, que jo crec que és molt revelador.
Quan a Espanya es fa la Constitució, decideixen que la festa nacional d'Espanya és el 12 d'octubre.
Per què? Perquè era la festa del franquisme.
Per què era la festa del franquisme? Perquè el concepte d'Hispanitat va ser un dels conceptes que durant la Segona República l'extrema dreta va usar contra la República.
I aleshores, quan van triomfar, quan van guanyar la guerra, van dir, ara aneu a veure, ara us fotem aquí, l'12 d'octubre i tal. I quan arriba la transició podien haver dit festa nacional el dia que se us aprova la Constitució, o jo què sé, o el dia de la Mare de Déu de les Nieves de no sé què. No, no, mantenen la hispanitat.
Ara vés-te'n a Alemanya.
A Alemanya, Hitler havia fet festa nacional el 9 de novembre, que era l'aniversari del Puig a Múnich.
Evidentment, quan maten a Hitler, que no té un mousoleu, sinó que no se sap ni on són les cendres, quan mor Hitler, etcètera, la democràcia alemanya ja passa de tot això.
I el mur de Berlín cau el 9 de novembre.
Aleshores, els partits polítics i tota Alemanya tenen el problema Clar, quin dia de festa nacional més lògic que el 9 de novembre?
Doncs no van fer el 9 de novembre festa nacional explícitament perquè ningú es confongués.
i el confongués amb el 9 de novembre de Hitler.
Imagina't la diferència entre el comportament d'uns i d'altres. Uns són una gent que vesteix la democràcia sobre la victòria contra el feixisme i, per tant, no oblida mai, ni tants anys després, no oblida mai que la seva raó de ser és haver derrotat el feixisme, i els altres vesteixen la seva democràcia sobre la continuació del feixisme. És claríssim. És claríssim.
[00:22:20] Speaker A: Clar, és que una democràcia ja neix coixa, o sigui, neix.
[00:22:24] Speaker B: Pactant amb el feixisme. Evidentment. I la diferència amb Alemanya és que Alemanya es desmunta l'Estat, perquè perden, i aquí van guanyar el 39 i van guanyar el 75.
I l'Estat es manté. I llavors tot el trasllat que hi ha és passar de Tribunal d'Ordre en Público a Audiencia Nacional. La policia, militars, tot és igual.
la judicatura fins avui, també, evidentment, i després segueixen amb els tics antirepublicans que ja tenien abans durant la república, i que el Franco durant 40 anys, que això tampoc s'ha d'oblidar, va ser un got a gota constant de fake news al cap de tota la gent que estava vivint en aquest país.
Llavors, al final, la cosa crea un estat mental que et canvia la realitat.
Me'n recordo que li vaig fer una entrevista una vegada a l'Ismael Cadaré, albanès, escriptor, que havia sortit per fer una presentació o una classe a París i havia decidit que no tornava.
Llavors em van enviar a TV3, li vaig fer una entrevista, i ell anava encara vestit, me'n recordo, amb els pantalons comunistes de l'economat d'Albània. I el tio em va explicar que quan ell estava allà, no acabava d'adonar-se del que estava passant. Sí que s'adonava, perquè era escriptor, tenia converses amb gent i tal, però que vius en un estat tal d'abducció per la dictadura, que fins que no surts i tens informació, no t'adones de la realitat.
Perquè estàs... formes part.
[00:24:01] Speaker C: De la.
[00:24:01] Speaker B: Realitat, no? Llavors, aquí, aquesta informació no es tenia, i s'ha intentat limitar en aquesta democràcia restringida que diem i que hem heretat que tenim actualment.
Abans he dit allò de la brigadista internacional.
són gent que estan força oblidada, no? Aquí s'ha fet un monument a Churchill i hi ha monuments a les brigades internacionals, però se'ls hauria de recordar amb molta més... amb molta més passió, diguéssim, no?, perquè van venir desafiant el bloqueig internacional que hi havia i jugant-se la pell, com molts, van morir. I després hi ha un altre, el de les escoles, com s'ha explicat.
No hem d'oblidar d'on ve tot.
I... Hi ha un odi a la cultura, hi ha un odi a la informació, que forma part de tota aquesta estructura franquista nacionalcatòlica, i també de les classes riques, i la monarquia, i tot això, no? No els he agradat gaire llegir mai, i... i així estem.
Hi ha una repressió brutal, durant la guerra i després de la guerra, contra els mestres.
No només els mestres racionalistes, no, contra els mestres en general.
Hi ha... a León, Em sembla que és a León, sí. A León, que era molt rural i molt... Les vaques van fer un... Hi havia una institució que estava vinculada a la institució del llibre d'ensenyament.
I allà es va fomentar molt el mestre rural, l'educació, els diners que guanyaven amb l'empresa, que es deia Mantequeries Leoneses, ho invertien també en coses culturals, o sigui, va haver-hi un esforç gran, típic de la república, no?, d'alfabetització de la gent.
Va haver-hi una repressió bestial i van executar no sé quants mestres i dones, dimestres, simplement pel fet de ser-ho.
Mm-hm.
I això demostra el tarannà que hi havia i el tarannà que, en certa manera, no segueix existint, perquè no han matat, no?, però... Me'n recordo un que em deia que els seus pares eren mestres i no els havien rehabilitat fins que van estar jubilats. Es van haver de guanyar la vida fent altres coses.
En fi, i això són coses, quan deies això, que ens en recordem de les grans... dels grans fets, dels grans crims, no? Però també hi ha aquest crim silenciós, constant, contra la cultura, la informació i l'esperit de la gent, que és molt.
[00:26:35] Speaker A: Greu. Us sembla? Si escoltem un altre testimoni, doncs en David ens posa un segon testimoni. I.
[00:26:41] Speaker D: El Mugema encara... no s'ho troba al cap, no? Era l'any 1971, el Mugema tenia 15 anys en aquella època, i va anar al camp del Barça, va sortir una banda dels grisos, tot el públic en general va començar a xiular. Un policia, vestit de pesat, el va agafar... i se'l van dur. Llavors, m'han agafat tots aquests nanos, 7 o 8, però només en van agafar 3. Els altres van poder seguir escapant. Llavors, allà ja van començar a pallissar. Se'ls van emportar a la comissaria d'Ostafrancs. I allà el van retenir i el van tornar a pallissar. I, clar, els meus pares estaven desesperats, però no tots, perquè, clar, anaven passant les hores, trucant als hospitals, trucant a tot arreu. Seguint l'hora de la matinada, ens truquen de la comissaria d'Ostafrancs, per dir que el meu germà petit estava detingut. Van dir que n'és només el meu pare. Bueno, el va trobar allà amb la cara com un mapa, pobre.
I clar, qualsevol s'atrevia a dir alguna cosa, en aquella època no, perquè a sobre, si anaves a la puta estanca, et fotien la panadera a tu. Després, nanos, un, bueno, es van apallissar tots tres, però un concretament, que era veí també de casa, li van fotre una panadera també més forta i va estar molt temps amb un ull fet un desastre que pensàvem que el perdríem. perquè en aquella època era tot tan complicat i tan... Bueno, era repressió a tothom, no era més repressió amb els nanos, era tota la vida, tothom estava reprimit, totes les feines d'aterreu, ningú s'atrevia a això, que l'any 71 semblava que hi havia molta llibertat, i ja, la cosa canviava i tal, però la realitat és que la policia seguia sent la policia franquista. Vull dir que l'any 75, com a memòria, el 75 i el 77 continuaven apareixent. Vull dir que aquesta policia és la que continua.
[00:28:27] Speaker A: El Jaume Bantalló de Barcelona ho diu, aquesta és la policia que continua. De fet, aquest segurament és un dels problemes que hi ha, que és que tot és el que continua, la policia, l'església, la justícia, tot és el que.
[00:28:40] Speaker B: Continua d'allò.
Tot continua i, a més, intocable.
Tot segueix, tot es trasllada, es passa aquí... i passen amb pes, amb massa, i amb les mateixes idees, i sense cap mena de prevenció democràtica per l'actuació d'aquesta gent. O sigui, no només se'ls amnistia, se'ls amnistia, s'impedeix que se'ls jutgi, sinó que se'ls deixa seguir actuant com a tals.
I clar, això en aquest sentit, quan la gent diu que no es podia fer una altra cosa... Jo no sé si es podia fer una altra cosa o no. Molta gent deia que sí, que es podia fer una altra cosa.
Però en tot cas no és la funció periodista dir el que s'havia d'haver fet. No, això no. Però sí que la democràcia podia haver construït unes lleis molt més severes amb la propagació de certes idees, amb el manteniment de certes actituds, I això no ha existit. En aquests moments, l'Ayuso s'està saltant la llei de la memòria històrica perquè no sé a quins instituts ha dit que no donin classe del franquisme i la república. I a canvi, ella fa com uns cursets d'ETA. Això és saltar-se la llei directament. No sé si ha canviat o no, però és l'últim que he llegit fins fa poc.
I clar, és que ni actualment estem aplicant les mateixes lleis que ha costat molts anys de fer, com la de la memòria històrica, que fins al 22 hi ha una mica digna.
L'any 22, 72 anys després.
És que.
[00:30:14] Speaker C: N'Hi ha una cosa que és... Jo crec que es pot dir així, que és que el terror continua.
El terror era una cosa que no volia dir necessàriament que te pegaren a tu, que te podien pegar a l'escola, carxots... No en parlar de l'església, però, per exemple, en el meu cas, recordo més l'església com a violenta, quasi, que l'escola.
Però n'hi havia un terror que flotava en l'ambient, que era el terror de, si fas alguna cosa, rebràs, no? I aquest terror continua avui. L'hem viscut.
[00:30:48] Speaker A: A l'1 d'octubre, per exemple.
[00:30:49] Speaker C: Sí, però més enllà d'això, continua avui amb les forces comunes. Si fas alguna cosa, fins i tot després de mort, rebràs. Les forces comunes, per mi, és... Els morts que encara no han estat dignificats i recuperats, per mi, és la continuació del terror franquista en el dia a dia.
És dir-te...
tu vigila el que fas, perquè mira, els que van fer-ho amb tu encara estan en les cunetes per allà tirats, no?
A més, amb un cinisme brutal d'utilitzar-los. Per mi n'hi ha un exemple que sempre em deixa perplex, no?, que és el cas de García Lorca.
És a dir, el mateix estat que et refereix a García Lorca, i que García Lorca muni, i que García Lorca baixi, i que García Lorca perquè sí, García Lorca perquè allà, ¿No es preocupa de saber dónde está García Lorca?
¿Però això què és? Em sembla que va ser-li un arcoent una vegada que va dir... És que jo aniria escarbant-te amb les mans a buscar-lo.
I això no és perquè sigui.
Això és el manteniment d'aquest terror de baixa intensitat, mantenir-lo 50 anys després. 50 anys després, encara els millors de la nostra gent continuen tirats i sense tindre la dignitat que es mereixen.
I això continua sent un instrument en mans del règim, en aquest cas del règim actual, per dir, alerta, no us poseu, que mira, perquè tots els altres sí que van, tots els altres sí que estan enterrats dignament i en el seu lloc, fins i tot Franco.
Entenc que.
[00:32:30] Speaker A: És una estratègia que a més aprofiten fins i tot els partits que es consideren antifranquistes, fins i tot d'alguna manera. És a dir, que quan ells no s'impliquen en fer això, també són còmplices.
Es converteixen en còmplices. No en fan prou.
[00:32:43] Speaker B: Han sigut còmplices. Hi ha un pacte clar, i després hi ha uns pactes tàcits, de no tocar-se entre ells i de no... de no alterar un cert estat, un cert manteniment de... de la situació estable, que es manté amb la por, sigui explícita o implícita, o mental, o el no voler saber, i és igual, tirem endavant. Això dels desapareguts, per què? Jo he estat a Camboya i...
Hi ha un esforç gran per anar traient tombes i per anar obrint fosses comuns i per identificar cadàvers. És bestial, ja no diguem Bòsnia, no.
Aquí em sembla que hi ha cent i pico mil encara que estan sota terra.
L'altre dia us vaig dir una notícia que han fet... Parlàveu de les fosses comuns a Catalunya, mil i pico em sembla que hi ha aquí. 1.600.
1.600. A tot Espanya, l'altre dia, també.
50 anys després, anuncien que han fet una web, un mapa, molt ben fet, perquè la gent pugui investigar els seus familiars, i deien 6.000 a tot Espanya. I una de les que presentava l'acte va fer el càlcul i va dir que no hi ha un lloc a Espanya on no trobis una fosa comuna a menys de 50 quilòmetres.
Aleshores, això és que és sota terra.
Hi ha... la història, també, no? I la dignitat de moltes persones i de moltes famílies. Què esperaven, franquistes i antifranquistes en el poder? Què esperaven?
Que la gent s'oblidés.
Això no s'oblida.
Això es pot oblidar majoritàriament, però la gent que ho ha patit es transmet. No s'oblida. I el mateix problema han tingut amb les dones de la Plaza de Mayo, a Xile, etcètera. El tema dels desapareguts.
que és un tema que la llei d'amnistia no té cap dret a impedir investigar.
Perquè ja l'ONU ha dit diverses vegades, no sé si deu vegades, al govern espanyol, en diferents moments, i per diferents vies, que aquesta llei no s'aguanta.
Aquesta llei és preconstitucional, és d'un any abans que la Constitució, però a banda d'això, En el seu desenvolupament hi ha una sèrie de crims que són internacionals, crims de lesa humanitat, de tortures, de desaparicions, que són crims permanents que no es poden deixar de jutjar ni d'investigar.
Doncs aquí estem.
I tot ha anat tan lent que... Hi.
[00:35:22] Speaker C: Ha una influència en la política actual. Per exemple, quan tu mires els mapes electorals, No costa gaire trobar una pauta que remarqui que el PP i ara Vox tenen molts vots en els jocs on més gent ha estat assassinada.
És a dir, el cas d'Andalusia. Per exemple, Andalusia era una zona, en temps de la República, molt activa, molt republicana, òbviament, perquè els hi anava tot. És a dir, la reforma agrària era la base d'aquell país de poder-hi canviar, no?
És un dels llocs on més gent va ser assassinada, on més gent, des d'avui, encara, en les cunetes, I a Neixaport, continuar, un dels efectes que té és deixar que partits com el PP se n'aprofiten.
Al País Valencià és el mateix cas. Al Principat encara hi va haver moltíssima gent morta i assassinada, però hi va haver l'eixida de l'exili, encara.
Hi va haver una part de la població que se'n va poder anar a l'exili. El País Valencià, el front de guerra, quan va tallar l'Ebre, allà te quedes, allà no tens ixida. Allà, la mort, els assassinats, diaris, la parella paterna, que recordo també estelles en els seus poemes... I això genera una por, genera aquesta por a l'esquerra, aquesta por als rojos, aquesta por... Això continua viu, encara que diguin que no. M'hi va fer molta gràcia el dilluns, No recordo com es diu esta... una portaveu del PSOE comentant les eleccions de Xile.
A Xile, el diumenge, va haver-hi la primera volta de les presidencials i les legislatives, i tot indica que l'extrema dreta va arrossegar en Xile.
I va dir-li, Òscar, clar, imagina't-se vostè el que significa 15 anys de Pinochet posant-li a la gent al cap que l'esquerra és dolenta, que l'esquerra és dolenta. T'odia el dia del sol, eh? Dius, però i els 40 de Franco? O sigui, els de Pinochet sí que els veus i no veus els seus 40 de Franco, perquè si els vesqueres hauries de fer alguna cosa.
Aquesta gent que hem posat, En tots els pobles n'hi ha gent que podria anar a les escoles.
A tots els pobles podries agafar un veí del poble, dur-lo a l'escola i que explicara als xiquets què va ser el franquisme. A tots els pobles podries agafar i dignificar i donar honor a les persones que van lluitar contra Franco. A tots els pobles podries fer activitats de condena d'aquells que van estar a favor del franquisme.
Però no s'ha fet. No s'ha fet. I no ho ha fet l'esquerra, eh? Perquè que no ho fas el PP, home, són els seus. Tampoc vas a demanar-l'hi a la gent.
Miracles, no? Són els seus, són ells. Però l'esquerra no ho ha fet.
[00:38:18] Speaker A: Mai. De vegades sembla que ho diem, no ho hem fet des de Madrid, però des dels països catalans.
[00:38:22] Speaker B: Tampoc ho hem fet.
Aquí tampoc.
Això de l'explicació de la història, com dius, sí, és molt important, i jo no dubto que hi hagi hagut mestres que han explicat coses, però el que no hi ha hagut és un pla nacional educatiu sobre el que és el coneixement democràtic, que també inclou la memòria històrica.
Això hauria d'haver sigut prioritari, com la llengua, evidentment, eh? Però.
[00:38:50] Speaker A: Això aquí no s'ha fet. Bé, de fet, Lot vau l'altre dia fer un article que ho explicava, no? No s'explica a la dictadura fins a quart d'ESO i en realitat moltes vegades s'acaba explicant molt ràpid i es torna a explicar a segon de batxillerat també d'una forma molt ràpida. A part que a segon de batxillerat no hi arriba tothom. Clar. Vull dir que s'hauria d'explicar molt abans, segurament. Sí. I.
[00:39:12] Speaker B: A més que...
Quan comences a aprendre aquestes coses, comences a entendre moltes altres, de tu mateix i del teu poble, de la teva família, i tens un interès permanent per la política, no? Si tot això no ho tens, et falla una mica el motor de l'interès per moltes coses. I la política es converteix, per molts joves d'aquests que diuen que Franco estuva bé, en un sistema que només serveix per guanyar calés i punt.
I que, a més, amb la corrupció, soy amigo de ésteis.
Tiren endavant, no?
I no sé, no és que estigui obsessionat amb el desconeixement, però ara me'n recordo i algo té a veure amb tot això. Fa uns anys vaig anar a una classe de doctorat de periodisme a la Universitat de Girona per parlar de la història del Binadé, el documental del Binadé i tot això.
Bueno, i em van fer preguntes, etcètera, i a l'acabar tot, Jo és que veia cares que no... que estaven una mica fora d'òrbita, no? I per acabar, doncs els dic, ara us faig una pregunta jo, sabeu qui eren Lassa i Zabala?
No ho sabien.
No ho sabien, eren.
[00:40:25] Speaker C: Estudiants. Clar, són de doctorat de periodisme.
[00:40:28] Speaker A: Però és que hi ha un desconeixement.
És a dir, a la meva generació hi ha molta gent que ningú ens ha explicat res, en realitat. És a dir, podem haver llegit, podem haver-nos informat, però... podem tenir famílies més implicades que ens hagin explicat.
Però, clar, per exemple, Salvador Antich, Salvador Puig Antich. Clar, la història que ens ha arribat a la meva generació és una història romàntica d'una pel·lícula.
[00:40:53] Speaker B: Sí, això és un dels temes que hi ha al voltant de la història del Salvador.
És molt interessant i ha sigut molt important i tot l'impuls que han fet les germanes i l'associació de gent al voltant d'aquesta història per aconseguir l'anul·lació del judici. Això és impapinable, que és molt important, perquè al mateix temps això va aportant informació cada vegada que se'n parla, etcètera.
Però el que és trist, en termes judicials, és evident que s'havia d'utilitzar la paraula innocència.
Però el que és trist és que, passats tots aquests anys, jo preferia que la gent el recordés com un valent, que no com un innocent.
Perquè, clar, tots érem innocents, sobretot tots els que van matar.
innocents de perdre la vida per allò que havien fet, si no havien fet res, defensar-se davant d'una dictadura militar que per poc els mata. El Puigantic mateix el van intentar matar.
Doncs clar, ell es va defensar com pot. No va morir en aquella porteria, però li van fotre diverses bales per aquí, a la mandíbula, si l'haguessin d'apuntar.
Millor, és a dir, el van matar després amb el Garrot Vil, que encara és més bèstia tot, no? És més, més. Me'n recordo un anarquista basc que estava exiliat a França i que havia conegut el Granados i el Gavi i em deia, és que li recordo la cara, i encima a matar-los d'aquella manera, amb aquell desprecio a l'hombre, al ser humà, A l'alma, sí. Estava... I és veritat, és que... la crueltat d'aquell menyspreu cap al ser humà és la que tots hauríem de tenir present.
I és el que vam fer.
I que això s'intenti... Deixo.
[00:42:43] Speaker A: Salvador Puigdemont, que no vull que sonés malament això que he dit, però d'alguna manera, perquè també crec que el cinema, els llibres, d'alguna manera, també han fet romantitzar fins i tot els lluitadors, d'alguna manera. Que n'hi.
[00:42:56] Speaker C: Ha una part que és inevitable. Això no es pot evitar.
Però n'hi ha una part que jo crec que és programada, que és buidar-los d'ideologia.
És a dir, si els maquis disparaven contra la Guàrdia Civil, no era per una qüestió romàntica, era perquè ells estaven lluitant per aconseguir tombar el règim i implantar o una democràcia, o l'anarquia, o el comunisme, o el que cadascú volia. Si Puig Antich s'enfrontava al franquisme, era en nom d'unes idees que no quadren amb la democràcia actual. Ell no volia això que tenim ara, volia un altre model de democràcia directa, de no sé què, tal i qual. Clar, d'alguna forma, el perill que es corre també és aquest, no?, de diluir per què la gent s'enfrontava al franquisme.
La gent no s'enfrontava al franquisme per aconseguir això que tenim avui.
S'enfrontava al franquisme per aconseguir una cosa diferent.
I els que no s'enfrontaven, perquè la major part de la generació... És a dir, Jordi Pujol sí, va estar en presó, tot i que Jordi Pujol no va fer res per lluir els companys durant... dècades, gairebé, no? Però bueno, Jordi Pujol és veritat que va passar per presó, però Felipe González també.
La major part de la gent que governava... allò d'on ve, per no parlar ja dels directament franquistes, com els monarques, en fi, tota la tropa d'OCDE, de primer, del PP després i ara de Vox, no? Però, clar, d'alguna manera, aquesta romantització de la lluita antifranquista persegueix... amagar que els antifranquistes no volien el que teníem... No voldrien, no podem parlar en nom d'ells perquè són morts. Però vaja, jo afirmaria que no estaríem molt contents. Però, fins i.
[00:44:52] Speaker A: Tot, ara parlava amb Jordi Pujol, i me'n recordo que has explicat diverses vegades una conversa que tu vas tenir amb ell sobre.
[00:44:58] Speaker B: Les policies. Sí, això em va deixar... em va deixar parat.
I em va dir... Això un dia vostè ho explicarà. Sí, clar, ho estic explicant.
I... perquè ell em va dir... No, no, era una entrevista. Era una entrevista sobre el Binadé.
que en aquell cas, ell com a president... estava als primers temps de president de la Generalitat, el 81-82, i ell va demanar l'indult oficialment com a president de la Generalitat, i per això el vam entrevistar, també perquè el Pinedès estava agraït amb els ers polítics que va fer.
Bé, i... clar, i això ens vam endinsar amb els GAL, amb tot.
I... bé, vam parlar de tot.
I llavors... i amb algunes coses no volia parlar, perquè em deia que... Això del GAL, jo vaig recolzar el Felipe González i per això jo ara no puc parlar-li d'això.
Cosa.
[00:45:54] Speaker A: Que... Però tu li vas preguntar per què els policies que ell l'havien.
[00:46:00] Speaker B: Reprimit, no?
Jo li vaig preguntar... Hi ha una cosa que no entenc, a més, no l'entenc, no?
Bueno, l'entenc. Normalment no l'entenc.
I li vaig preguntar com podia ser que jo no entenia que la gent que havien patit la dictadura, i en el seu cas, tortura i empresonament, després podien suportar que, tenint ells càrrecs de poder en una democràcia, aquella policia fos la mateixa.
I se'm queda mirant així, amb una cara d'evidència absoluta, em diu... Perquè eren bons!
I clar, aquí em va deixar desarmat, o sigui...
Ell creia que els pitjors policies que molts havien estat entrenats per la Gestapo, de la dictadura, eren bons, i també per la democràcia. Bons en.
[00:46:50] Speaker C: El sentit que feien bé la seva feina. Que feien.
[00:46:51] Speaker B: Bé la seva feina. Sabien torturar, sabien... No vull fer frivolitat, però sí, sí, eren bons per ella. No van crear... Bé, poc a poc es van anar creant policies i gent democràtica, no? Però perquè eren bons.
És a.
[00:47:07] Speaker A: Dir, perquè eren bons en aquell moment, per tant, seran.
[00:47:09] Speaker B: Bons per nosaltres. Per ell eren bons.
Els tios que el van pagar eren bons perquè, suposo que perquè ens paguessin a nosaltres, després.
No ho sé. La conclusió que treus.
És a dir, pensen que.
[00:47:23] Speaker A: Si ara els ordeno també seran bons amb les coses que jo els ordeno.
[00:47:27] Speaker B: Ara. Exactament. Efectius, seran efectius.
Seran efectius.
[00:47:32] Speaker A: Clar, en tot això Estem donant-hi voltes, però en realitat el problema és que hi ha un desconeixement i es fomenta l'ignorància d'alguna manera.
Per exemple, ahir reflexionant em pensava, clar, és que la meva generació ha viscut com Franco era un personatge simpàtic del Polònia, per exemple, de TV3.
[00:47:55] Speaker B: Això forma part de...
de tot això que estem dient, no? És intolerable que hi hagi un programa en una televisió pública que fa broma i els nanos... Va dir una amiga que els seus fills un dia estaven parlant de Franco, i era perquè el veien.
[00:48:12] Speaker A: Això. Perquè veien el Manel Lucas imitant-lo.
[00:48:14] Speaker B: I clar, en canvi, l'explicació del que havia sigut no la tenien. Ja ens havíem saltat la història i estàvem fent broma.
Primer, que no té cap gràcia.
I segona, que no sé en quin cap entra, el transmeta, aquest sentiment a la gent.
No.
De tota.
[00:48:34] Speaker C: Manera, a mi em sembla que també, si no, la gent dirà... quin desastre tot, no? No, jo crec que n'hi ha... n'hi ha que remarcar unes quantes coses. Primera, que Franco, que va fer una guerra terrible, avui l'Andreu Barnils entrevista el Paul Preston i torna a explicar aquesta teoria de l'Holocaust i de com va allargar involuntàriament la guerra per matar més gent, etcètera, etcètera, no? Franco guanya una guerra terrible, té un règim de 40 anys, després això es transforma en no sé què, no sé quantos, però sempre n'hi ha gent que impedeix que guanyi.
Sempre n'hi ha gent que li posa la vida difícil.
des de la primera línia de front encara, el que aleshores deien el Marroc espanyol, aquells primers soldats en algunes casernes de Ceuta que es van negar a formar part d'això, fins a l'últim, no sé, fins a qui sigui avui, anarquistes, CDRs, qui sigui avui que està plantant-se davant de tot això. I això és el que és important.
La planificació que tenia el franquisme era arrasar.
I no ho van aconseguir. I la planificació del postfranquisme era aprofitar l'arrasada per a nosaltres mantenir el corral tranquil. I tampoc ho han aconseguit.
En aconseguim molts, sí.
Ens han fotut moltes vegades, sí. Ens han fet passar-me els ratos que no haurien d'haver passat. Òbviament, no? Ara, jo em quedo també amb l'altra part, no?, amb la de dir... Bé, quin país tenim, no? Que s'hi ha d'aguantar de tot. Tampoc n'hi ha tants països que aguanten 40 anys de dictadura, que aguanten espectacles com el cop d'estat del 23F, com no sé què, com no sé quantos, que aguanten la repressió després del primer d'octubre, que aguanten tot allò i que continuen dient... No, no, escolta, el meu somni no és viure això que estem vivint, eh? Jo sé que n'hi ha... un somni que, a més, existia.
És clar, ens centrem molt en la reivindicació... que el franquisme no era bo, però n'hi ha una prèvia, que és que també es volen fer oblidar tot lo bo que era la República. Tot lo que va fer la Segona República, amb els seus fallos i amb les seues contradiccions, lògicament, no? Però allà sí que va haver-hi un canvi. La Segona República, allò sí que va ser un canvi de veritat. Per això van reaccionar tan violentament, perquè això canviava completament tot. Si en comptes de 40 anys de franquisme haguérem tingut 40 anys de Segona República, avui no estaríem aquí.
Seria un altre pel·lícula. No sé on estaríem.
I segurament coses com el conflicte nacional potser encara continuarien existint, o s'haurien resolt d'una altra manera, i segurament que el conflicte de classe encara existiria, però t'asseguro que no seria el mateix. De cap manera. De cap manera. I clar, l'oblit del franquisme té també, com a prèvia necessària, l'oblit de lo fantàstic en molts aspectes, que va ser la Segona República. Lo avançada que va ser, lo que va canviar realment la societat, com va trencar les estructures que duraven decenis o segles, com van ser capaços en molt poc temps de fer canvis extraordinàriament.
[00:52:15] Speaker B: Revolucionaris. Sí, que situaven el país en una vanguarda de lluita obrera, de lluita sanitària, i de lluita cultural i de lluita política a nivell europeu. I també això va fer que molta gent es fixés en Espanya i ajudés en la República, quan les democràcies espanyoles, que eren bàsicament profeixistes, no ho van fer, no? I parlàvem abans de les brigades, no? Sí, i el que és curiós de la República, això que deia del got a gota, de les fake news de Franco durant 40 anys en els cervells dels pobres que estàvem aquí, bueno, de la gent que estava aquí, que no era tot tan greu, i que no vull que sembli, que és veritat, tens raó, que era un desastre.
Que és un desastre, allò sí que era un desastre.
Però hi ha una percepció, quan, en segons qui, esmentes la república, ja fan una cara així, com volguent dir, home, no em parlaràs d'aquell desastre.
Llavors, això, el Franco, per exemple, en els seus discursos, ell i els seus, sempre parlava que els desastres de la postguerra eren la conseqüència de la violència dels rojos.
Ell va aconseguir canviar el xip, quan era ell el que s'havia aixecat, contra la democràcia. Ell va aconseguir, d'alguna manera, convertir la paraula rojos en violents, I quan s'estaven defensant, hi havia alguns que van intentar fer la revolució, però què vols si surten els tancs al carrer i tu els guanyes? No et quedaràs, no tornaràs a casa menjant la truita.
Clar, els anarquistes van intentar fer la revolució. Què vols que et digui? Això va així.
I llavors, després acusen també molta gent... Llavors, aquest got a gota, jo crec que ha deixat en les ments no d'una manera molt científica, el fet que la república va ser un desastre. I amb això se'n va tot, tot riera avall, saps? La república va ser un desastre, els altres eren els fomentors de la violència, i això encara ara, segons a qui li dius la república o segons a qui li esmentes, no sé, o la paraula anarquista, els anarquistes són uns dimonis, són uns assassins, són uns criminals, en fi...
I vam fer moltes coses bones per la cultura.
I... i en fi.
[00:54:36] Speaker A: Deia que havíem gravat la tertúlia al matí i que no passaria res relacionat amb això. Li he de dir que hi ha una última hora relacionada, que és que el TC admet el recurs d'empara de l'expulsió de les vicepresidentes del Parlament de les Illes, que vestien la camisa de les Roges, i que el president del Parlament, en Gabriel Essent, va vetar que estiguessin al Parlament per aquella samarreta.
I ara el Tribunal Constitucional admet el recurs d'empara de la seva expulsió. És a dir, que per ser presents he dit en un principi, Franco no ressuscitarà, per tant, no hi haurà cap última hora, fins i tot en aquestes circumstàncies, 50 anys després, continuen havent-hi últimes hores relacionades amb tot plegat.
Sí.
[00:55:25] Speaker C: Sí, per portar les cares de persones dignes. Per portar una samarreta amb les cares de persones dignes, de persones que mereixen el reconeixement unànime de la societat.
i que te poden expulsar del Parlament perquè portes això, perquè n'hi ha un feixista que presideix el Parlament. En.
[00:55:42] Speaker B: Canvi, el Parlament de Catalunya no ha expulsat els de Vox, que van posar un cartell bastant mal fet, per cert, que deia Companys assassí, no assassí. Per exemple. Companys era el president de la Generalitat de Catalunya i un dels pocs presidents, o l'únic, elegit democràticament, que en aquella època va ser afusellat a Europa.
Em sembla que les dades són correctes.
Com pot ser que el Parlament Democràtic, 50 anys després, hagi d'aguantar allà dintre que diuen això?
En canvi, sí que fan fora ou per les samarretes vermelles.
És greu.
[00:56:20] Speaker A: És greu, és greu.
he de dedicar un plaer a conversar amb vosaltres dos. Des d'aquesta tranquil·litat que ho hem fet avui, de vegades les tertúlies són una bogeria, i avui hem pogut parlar amb tranquil·litat.
I com a generació que jo no ho vaig viure, escoltar-ho i la importància d'escoltar-vos i d'entendre tot plegat crec que també és molt important.
S'ha acabat, ha passat l'hora, per tant ho hem de deixar aquí. Jo m'hi quedaria moltes hores més. De fet, si voleu aneu a fer un cafè després i continuem conversant.
[00:56:52] Speaker C: Nosaltres tres. Deixa'm donar les gràcies, perquè crec que avui és un dia per fer-ho, a tots els lectors i subscriptors de Vilaweb que ens han enviat les seues experiències vitals sota el franquisme i que han permès fer aquest article signat per la Clara Ardèvol, a tots els que hem publicat i a tots els que no cabien, perquè, clar, al final ha sigut tanta la gent que hem hagut de seleccionar, però vull donar les gràcies a tots ells, perquè són el testimoni viu, estan parlant de la realitat. no estan parlant d'una ficció inventada, no estan parlant d'una teoria, estan parlant del que els passava a ells, i soc conscient que a vegades parlar d'aquestes coses és dolorós i costa, i és molt important que hagin fet el pas d'explicar-nos les seues històries.
amb aquest agraïment.
[00:57:43] Speaker A: I l'agraïment cap a vosaltres dos. I recordant això, que vagin a les llimeries a comprar... contra el silenci i la impunitat de Xavier Montañà. D'aquí res una de teu, per això. La setmana que ve. El quart. Doncs ja en parlarem, també, aquí a la tertúlia.
Ens veiem la setmana que ve. Fins la setmana que ve.
