Episode Transcript
[00:00:00] Speaker A: Bon vespre i benvinguts a la tertúlia proscrita, setmana moguda informativament parlant. Dilluns començàvem amb el retorn del president Salvador Illa després d'una baixa de més d'un mes. Tornava en un moment complicat pel govern, en plena crisi pel caos ferroviari que estem vivint des de fa temps i per les vagues de pagesos, mestres, metges, infermeres. Però dilluns encara hi havia altres notícies, encara que quedaven una mica més amagades.
Parlo de que feia cinc anys de l'empresonament de Pablo Hasél. Això no obrien els titulars de la majoria de diaris.
L'empresonament va tenir un gran impacte internacional.
Els carrers de Barcelona es van incendiar ara fa cinc anys per demanar la seva llibertat.
Unes quantes formacions polítiques van afanyar-se llavors a prometre Mesures per alliberar-lo. L'Acadèmia Catalana de la Música i Unides Podem van registrar una petició d'indult just després de l'empresonament.
La Fiscalia i l'Audiència Espanyola s'hi van oposar, però qui en tenia l'última paraula era el govern espanyol, que fa anys que té aquest indult en el calaix i que en cap moment el PSOE n'ha volgut parlar. Com pot ser que en cinc anys res hagi canviat? S'ha convertit Pablo Hasél només en una consigna i ja està?
Parlarem avui amb el rapper i activista Josep Miquel Arenas Baltònic i amb Eduardo Cáliz, advocat d'Alerta Solidària. Però abans de començar amb aquest debat, de poder parlar d'aquest debat, creiem que era interessant també parlar d'això, de Salvador Illa i del retorn que ha fet aquesta setmana, on havia de fer un retorn progressiu però al final ha acabat fent un retorn constantment apareixent als mitjans de comunicació. Per així a dilluns avui anunciàvem un acord entre socialistes i comuns. Per parlar de tot això hem convidat aquests moments previs a la tertúlia el nostre periodista Ott Bou, que acostuma a seguir tot el que passa al govern de Catalunya. Bon vespre, Ott.
[00:02:03] Speaker B: Bon vespre, què tal?
[00:02:04] Speaker A: El president Repareixí, evitant d'analitzar el desgavell ferroviari i la resta de la crisi que han tingut, aquest més que ell no hi ha sigut, sorprenentment el seu primer discurs va anomenar només una vegada Rodalia, va parlar del canvi climàtic.
Què va semblar aquest primer discurs?
[00:02:22] Speaker B: Va dir que hi hauria d'haver inversions, però no va entrar a valorar la crisi.
tenia un sentit gens anecdòtic perquè el que hem vist aquesta setmana ha estat que el retorn del president Salvador Illa de la seva baixa per malaltia, pare meu, s'ha intentat revestir d'una narrativa política, és a dir, ha depassat el fet objectiu d'una baixa personal, que ell efectivament ha estat malalt i ha estat primer a l'hospital, on va arribar a estar a la UCI i després a casa, i s'ha intentat acompanyar d'una narrativa política en el sentit que deien, ara vénen les solucions, no? I ell en aquest mateix discurs anava insistint, ara vénen les solucions, ara vénen les solucions. Per què ara vénen les solucions? Perquè justament aquest mes que el president Illa ha estat de baixa ha coincidit amb probablement el pitjor mes que ha viscut el seu govern d'en Sacabarrio al poder. Han tingut no només aquesta crisi de Rodalia que ha deixat profundament alterat el transport públic i, a més a més, amb un paper important de la manca de previsió del govern i de la manca d'informació del govern, sinó que han tingut vagues de metges.
Per cert, que n'hi havia una el dilluns i tampoc no la va esmentar el president Illa, tot i que va fer un gran elogi a la salut pública i a com l'havien ajudat els metges, ha tingut vagues de la pagesia, ha tingut vagues d'uns quants sectors, de mestres, de pagesos, de metges, i ha estat un mes en què el govern, un govern que semblava cridat com l'adveniment de la bona gestió i de l'eficàcia, per primera vegada ha semblat desbordat i ha semblat que aquesta imatge de perfecció en la gestió trontollava una mica. Llavors aquest retorn i el silenci sobre l'anàlisi de Rodalia en aquell primer discurs també es deu a això, a pare meu.
[00:04:06] Speaker A: un retorn que havia de ser esleonat, però que al final ha estat present quasi cada dia als mitjans, és a dir, ha tingut molt de paper aquesta setmana a Salvador Illa, entre ells una entrevista a TV3 a Mariana Oltra el dimarts, on hi va haver poca autocrítica i va deixar clar que ell no havia pres cap decisió durant aquest mes, suposo que també per evitar ser responsable del que ha passat aquest mes, entenc.
[00:04:33] Speaker B: Jo ho vaig interpretar així.
És difícil de dir perquè, evidentment, la comunicació, és a dir, el que va passar realment en la comunicació personal amb els consellers és difícil de saber.
El que sabem és que la consellera Paneke, quan li vam demanar si el president Illa prenia decisions o no, quan feia un parell de dies que estava hospitalitzat, Es va posar una mica nerviosa en la repregunta i va dir que a risc que s'enfadin els metges, és veritat que ell ens dóna consells, ell segueix la informació, això sí que ho ha dit el govern, ho ha reconegut en tot moment, tota l'estona, que el president Illa estava informat de tot el que passava en aquestes múltiples crisis, i aleshores ella deia, però sí que és veritat que ens dóna consells, i si s'escau, fins i tot ens dóna directrius. Per mi això, dir que et dóna directrius no és dir que pren decisions, perquè efectivament, en termes formals, qui tenia delegades les funcions de despatx del president i després el mateix president Illa en aquesta entrevista de Maria Anna Oltra deia que ell havia delegat perquè ell creia i va fer una defensa, no només va dir no, no, jo he delegat, va fer una justificació de per què havia delegat, va dir és que jo confio en el meu equip, és que jo crec que el més important que pot fer un líder és fer triar la gent que l'acompanyarà en la gestió i en l'exercici de les seves funcions i, per tant, jo hi creia i això és el que una defensa, ha
[00:06:02] Speaker A: no només va dir no, jo he delegat, fer una justificació de per què
[00:06:02] Speaker B: havia dir és passat que jo i, confio per tant... en el meu equip, Però, clar, tampoc feia... és que jo crec el més important
[00:06:05] Speaker C: que pot fer un líder és fer
[00:06:05] Speaker B: en no una defensa, fer cap autocrítica en res i en ser tan inflexible, hi havia com... com a mínim hi veies aquesta voluntat tan ferma de dir, aquestes decisions són una cosa que no té a veure amb mi perquè jo estava de baixa, jo no estava en condicions de prendre decisions, per arribar a dir, I ara ja està, ara això ja ha passat, ara centrem-nos en les solucions, ara anem endavant. I era sorprenent també en aquesta entrevista veure un president Illa tan inflexible en fons i forma.
Se li veia probablement comprensible des del punt de vista humà que tenia moltes ganes de buidar el PAB, moltes ganes, se'l veia enèrgic, intens, taxatiu, tallant amb els gestos com molt agressiu fins i tot en alguns moments, però clar, en el fons del discurs, els errors que havia comès el govern comunicativament amb la gestió de la crisi de Rodalia en què havien donat informacions contradictòries cap a autocrítica, davant del fet que les principals organitzacions de la patronal o de les petites i mitjanes empreses s'hagin oposat a l'acord de finançament amb Esquerra. Cap autocrítica davant del fet que el Partit Socialista, que també li van demanar, hagi perdut eleccions o estigui en un mal moment electoral, que per cert ha parlat del Partit Socialista ja en primera persona en alguna ocasió.
Cap autocrítica en cap dels àmbits en què Ariadna Oltra li deia res. I també per això que dèiem.
[00:07:42] Speaker A: No sé si és casual que, a més a més, la setmana acaba amb un acord pels pressupostos amb els comuns, és a dir, hi ha el retorn, és just divendres ja hi ha aquest acord, una demostració que queda força d'illa, encara que és veritat que encara li falta l'acord més important per poder-lo tirar endavant, que és el d'Esquerra Republicana.
[00:08:00] Speaker B: Si seguim el fil d'aquesta interpretació que fèiem, probablement aquest acord de pressupostos amb els comuns és el colofó d'aquesta operació de retorn.
Jo voldria incidir en el fet que no estem dient que sigui una operació de retorn falsa.
simplement estem dient que s'ha volgut acompanyar d'una narrativa política. Hi ha hagut un relat que s'ha vestit al voltant d'això.
[00:08:28] Speaker A: Segurament s'ha treballat prèviament, han decidit quan havia de tornar, com havia de tornar, no?
[00:08:33] Speaker B: Exacte. I que també és, com tu deies, una operació de desplegament mediàtic i de compareixença. que no és només torno després d'estar de baixa i per tant recupero la meva agenda normal amb els mitjans, sinó que és compenso un mes en què l'oposició o part de l'oposició i els ciutadans de les xarxes socials m'han retret que jo no he dit res més en dos mesos que la meva malaltia avançava favorablement i que la consellera Ester Niubó esperava que es recuperés perquè també està de baixa per una operació quirúrgica.
L'acord amb els comuns, amb el pressupost, és veritat que just abans, fa un mes just abans que ell El govern ja venia que les converses, les negociacions amb Esquerra i els comuns havien de ser imminents, i que probablement això va trastocar una mica els plans, però esclar, la mateixa setmana abans que s'acabi, reincorporar-te el dilluns i el dijous poder dir amb el soci, és veritat que amb el més petit, però amb un dels dos socis d'investidura he arribat a un acord, una mica una demostració de força després d'un mes de tant de caos que acaba de arrodonir per la via dels fets aquest relat d'aquesta setmana. I com deies, és veritat que falta l'acord amb Esquerra Republicana, que és la part de moment sembla més complicada perquè Esquerra Republicana continua fixa en la idea que cal trobar la manera de rectificar allò que el govern de Salvador Illa va fer a l'estiu, que va ser ajornar sine die la recaptació i la gestió de l'IRPF des de Catalunya.
Ells volen que això canviï, que d'alguna manera quedi recollit, que Catalunya se'n farà càrrec a curt termini. El govern de Salvador Illa just va justificar aquest ajornament perquè l'Agència Tributària de Catalunya no tenia prou recursos ni informàtics ni humans, cosa que, deixa'm dir-ho en forma de parèntesi, no deixa de ser una mica curiosa, fins i tot divertida, tenint en compte que qui havia de preparar l'Agència Tributària de Catalunya abans del 27 d'octubre del 2017 i també del 155. Era Oriol Junqueras, però bé, això són figues d'un altre paner.
Doncs el govern posava aquesta excusa i ara sembla que es va obrir un pas per una posició, per una solució intermèdia en què ni uns ni altres puguin semblar que rectifiquen del tot.
[00:11:08] Speaker A: Gràcies, Ot, per ajudar-nos a entendre una mica la informació que ha passat sobre això. Ara sí, comencem amb la tertúlia prescrita.
[00:11:15] Speaker C: Bona
[00:11:34] Speaker A: I com dèiem, avui fem tertúlia per analitzar com després de cinc anys de presó, Pablo Hasél, res ha canviat, i ho fem amb Josep Miquel Arenas, baltònic, bon vespre. nit!
Com diem? Josep Miquel Arenas, baltònic? Josep, avui? Doncs avui Josep.
I en tot cas, gràcies per venir perquè sé que últimament has decidit mantenir un segon pla, no estar en tertúlies, no tenir un acte públic, i avui no és el moment de dir sí per parlar de Pablo Hasél, així que gràcies.
I per altra banda, Eduardo Cáliz, advocat d'Alerta Solidària, bon vespre i benvingut a la tertúlia.
[00:12:12] Speaker C: Bona tarda, moltes gràcies a vosaltres per convidar-nos.
[00:12:14] Speaker A: Com dèiem, avui volíem parlar d'això, que fa cinc anys, aquest dilluns feia cinc anys que els Mossos d'Esquadra detenien el rectorat de la Universitat de Lleida, Pablo Hasél, mentre ell cridava mort a l'estat feixista.
Inicialment va ser una condemna a presó per les lletres de les seves cançons i uns pigolets publicats feia anys. La condemna inicial era de nou mesos de presó, però l'acumulació d'altres causes ha fet que ara, cinc anys després, encara li quedi un any i dos mesos més. En un primer moment, els carrers cremaven i els polítics van prometre mesures per aconseguir-lo alliberar. Es va parlar d'indult, es va prometre la reforma del Codi Penal, Els altres van assegurar que derogarien delictes d'opinió, altres que cabrien la llei d'un mordassa, 5 anys després res d'això ha passat.
Suposo que et sona perquè també estàvem parlant de tu en aquell moment.
[00:13:09] Speaker D: Sí, jo estava a Setgili, de fet me'n recordo, i vaig parlar amb en Jaume Asens en aquell moment, i em va dir, també t'inclourem a tu, aprofitarem i t'inclourem a tu, i bueno, jo ho vaig agrair en aquell moment, però a la mateixa hora sabia que tot formava part d'una estratègia per buidar els carrers, perquè en aquell moment Podemos, o Podem, era part del govern espanyol, Pablo Iglesias era president, Per tant, eren els primers que no els interessava que hi hagués tota aquesta moguda que hi havia als carrers i ho havien d'aturar d'alguna manera, ho havien de desinflar i aquesta va ser la manera.
Ho resumiria fent de camp esquerre de Reiem, que és el que eren en aquell moment i segueixen sent.
[00:13:56] Speaker A: De fet, en una entrevista a Gazelle, Vilauep ho deia, Podem va demanar indult quan els carrers d'una gran part de l'estat s'omplien o cremaven, no perquè els emportés el meu empresonament.
Tu creus seriosament això? En quin moment es va plantejar realment que aquest indult podria arribar?
[00:14:13] Speaker D: No, és a dir, si no, no l'haguessin empresonat directament, o haguessin fet alguna cosa abans.
És a dir, jo crec que ho van fer més per salvar-se ells, perquè en aquell moment els carrers cremaven no només per Pablo Hasél, sinó perquè també era coronavirus, i la gent va aprofitar per sortir als carrers per reclamar altres drets fonamentals que en aquell moment s'estaven vulnerant, i tot va cremar molt, i la manera de pagar-ho va ser aquesta.
[00:14:43] Speaker A: Res ha canviat, Alberto.
Sorprèn. És a dir, com a advocat, sorprèn. Esperàveu que algunes coses canviessin quan va passar tot allò.
[00:14:54] Speaker C: Com a advocat i com a ciutadà, l'estat espanyol tradicionalment ha tingut una fòbia terrible tant a la llibertat d'expressió com a la llibertat de manifestació.
No ens sorprèn, perquè jo els 48 anys que porto al món, els 48 anys que porto a l'estat espanyol, No he vist una evolució de l'estat espanyol cap a la democratització de la llibertat d'expressió ni cap a la democratització de la llibertat a la protesta. Més aviat ha estat al revés. Hi ha hagut un retrocés que manifesta tant la repressió a la llibertat d'expressió com a la repressió a la protesta. Les promeses incomplertes per una part de la classe política o les promeses puntuals que es puguin fer per part de l'estat espanyol de democratitzar, jo crec que, com veiem aquí del baltoni, queden incloses dins de la política desmobilitzadora de la mateixa indiosincrència de l'estat espanyol.
[00:16:03] Speaker A: En aquell moment, aquelles protestes van comportar detencions, van comportar més repressió, també, no?
Clar, alguns d'ells fins i tot van anar a acabar a la presó. Jo recordo el Carles de Sants, que crec que precisament el defensaves tu, que va acabar a la presó i que, per sort, també la mobilització ciutadana va fer que sortís.
[00:16:27] Speaker C: Sí, en aquell moment i ara. A mi m'agradaria que quedés clar que en aquell moment es van produir centenars de detencions, van haver-hi ingressos a presó, entre ells el de Carles de Sants, que va durar dos dies de la detenció a comissaria i tres dies més a presó, i que ràpidament va ser posat en llibertat. Gràcies a molta pressió que es va fer principalment al barri de Sants i als carrers, perquè era una detenció absolutament arbitrària.
Però avui en dia es trobem amb moltes persones que han estat condemnades, la gran majoria a penes que no impliquen l'ingrés a presó, Tenim un cas en concret que va estar condenat a cinc anys de presó, després l'Audiència Provincial li va reduir la pena a dos anys i nou mesos, el cas del William, un noi escocès que va tenir molt rebombori a Escòcia. i ara estem pendents de recursos al Tribunal Suprem, però no podem oblidar que el fet més greu va ser la detenció de 7 persones del moviment anarquista, que es van passar un any a presó.
Aquestes persones estan pendents de judici encara, estem pendents de rebre l'escrit d'acusació del Ministeri Fiscal, les acusacions particulars, entre elles la de l'Ajuntament de Barcelona, les que se preveuen que puguin haver unes penes bastant elevades.
A part d'això, també hi ha diversos judicis més pendents, i també recalcar la pena de banqueta que ha suposat per totes aquestes persones que estan detingudes, la poca celeritat en la que hi ha hagut a la terminació dels processos judicials. Hi ha moltes d'aquestes persones que després han estat absoltes o han estat condemnades a penes menors, que durant 3-4 anys, 5, han estat pendents de la seva vida, de si podrien desenvolupar amb tranquil·litat la seva esfera personal, d'on treballar, si podrien tenir fills, si podrien moure'n a un altre lloc a viure, i això també forma part de la repressió, i això també ajuda a la situació que ens trobem, que avui en dia pot ser una certa sensació de desmobilització de la societat.
[00:18:45] Speaker A: En total hi va haver 148 detencions, a part de Pablo Hasél que va entrar a presó, i 10 persones van ser empresonades, 7 de les quals aquests anarquistes que tu ara justament parlaves, una altra vegada a part de Pablo Hasél. A tu et sona això, que la repressió t'aturi la vida?
[00:19:08] Speaker D: Sí, sí, sobretot perquè em van detenir amb 18 anys i fins 30 no me n'he lliurat. Per tant, són 12 anys, sí, sí, el més important de la vida, no? Quan decideixes cap on anar, acabes d'estudiar, has de començar, t'independitzes, Sí, sí, taparan la vida, sí. Cada dia d'avui, una de les coses que més em costa és pensar a llarg termini. Quan, jo que sé, em vaig apuntar al gimnàs i em diuen si vull domicilitzar la quota, el primer que ve em venen escapes, no perquè aniré a la presó i em cobraran la quota.
que això té molta veure també en el català, ja ho sé, però sí, és a dir, em costa molt plantejar-me la vida a llarg termini perquè, clar, sempre l'he hagut de viure en el moment i amb aquella adrenalina de si he d'anar a la presó o si m'extraditaran o si he de sortir corrents.
[00:20:09] Speaker A: Abans parlàvem de l'indult i de Podem, però entenc que els màxims responsables que res hagi canviat d'aquí també són els socialistes, i Hasél també ha assenyalat sempre Esquerra i Junts que no han fet prou. És a dir, els partits van fer unes promeses quan va haver-hi l'empresonament, però després s'han oblidat de Pablo Hasél.
[00:20:31] Speaker D: Bé, de fet, els responsables que Pablo Hasél estigui a la presó o que jo hagués d'anar a l'exili són una mica tots en general, inclús el PDeCAT en aquell moment o crec que inclús Esquerra Republicana. perquè tot això molta gent pensa que ve de la llei Mordassa però realment ve de que es va passar pel Codi Penal l'apologia i l'enaltiment del terrorisme.
No ho vam fer amb maldat, sinó perquè se creien que estàvem votant una... una llei justa o que ho fem per combatre el yihadisme en aquell moment, però realment se va utilitzar per combatre els moviments socials i els activistes amb l'excusa de combatre el terrorisme.
Al final culpables ho som, i ho som tots una mica, però també per innocents.
[00:21:28] Speaker A: Aquest dilluns, el Vicent Pratal deia en la seva editorial aquesta setmana, quan una persona conseqüent com Pablo Hasél és condemnat per les seves paraules i abandonat pels qui prometen defensar-lo, la responsabilitat moral de la seva situació és compartida. És de l'Estat que el tanca, però també dels partits i els polítics que s'hi acomoden i que no han fet res d'allò que van dir que farien.
Seria una mica això el que ha passat, d'alguna manera?
[00:21:56] Speaker C: Sí, però... Se parla de què farien en el moment en què van detenir a Pablo Hasél, però no recordem tampoc de les setmanes de protesta que van detenir a Pablo Hasél. Ja en aquell moment, ja durant aquestes protestes, hi havia un discurs per molts partits criminalitzadora de les protestes. Es deia que se saquejava, es deia que aquesta no era la manera, es deia que s'havia d'aturar això.
Ja dos dies després que detinguessin el Pablo Hasél ja hi havia aquesta aquest abandonament de Pablo Hasél i aquest gir cap a la criminalització de la protesta i cap a la pacificació de la societat per part d'ERC, per part de Junts, per part de molts partits del PSC, per suposat.
[00:22:52] Speaker A: A vegades tinc la sensació que la ideologia de Pablo Hasél i de la manera que la defensa ell, d'alguna manera, fa que encara més els partits l'hagin abandonat. És a dir, que ell és molt conseqüent del que defensa, de com ho defensa, que ho defensa fins al final, d'alguna manera. Ho veiem ara amb el fet que no accepti aquest tercer grau.
Suposo que el que els aniria millor a aquests partits és que ell hagués acceptat aquest tercer grau, que ell ara acceptés, si és el tercer grau i surt, tornés ell a la presó, és a dir, tot això. I, en canvi, Pablo Hasél tota l'estona confronta, prenent les decisions que pren, i això fa que els partits no se sentin còmodes davant d'això, potser.
[00:23:36] Speaker D: Sí, però jo entenc molt la postura d'en Hasél en aquest cas, perquè te sents tan indefens quan tota la maquinària d'un estat va en contra teva, que al final l'únic que no te poden llevar són els teus principis, els teus valors, la teva dignitat, i jo crec que ell ho defensa fins a la mort, literalment.
I jo entenc també que la societat i els partits no estiguin acostumats a aquest tipus de persones inquebrantables, però és que les hi ha. I com deia en Bertol Breix, són aquestes persones les que necessitam, les que lluiten cada dia.
[00:24:22] Speaker C: Sí, Pablo Hasél jo crec que és molt conscient de l'estat en què viu i de la situació en què està des de la presó. I és molt conscient també que el tercer grau és una eina, una mena de xantatge que te fa l'estat, que te fa el sistema penitenciari perquè tinguis un comportament acord amb el que s'espera de tu dins del sistema. Però el tercer grau és compliment penitenciari. El tercer grau, tot i que estiguis en un règim de semiglibertat i que puguis desenvolupar certes parcel·les de la teva vida privada, és un règim penitenciari. Està a la presó, i jo ara, que fa 20 anys del cas del 4F, en què un muntatge policial per part de la policia de la Guàrdia Urbana i de l'Ajuntament de Barcelona va enviar a la presó a diversos joves, entre ells era la Patrícia Heras, He de recordar que la Patricia Heras es va suïcidar al sortir de la presó, estan en tercer grau.
És a dir, la situació d'una persona en tercer grau és una situació de compliment penitenciari i és una situació extremadament dura. I jo crec que el Pablo Hasél és conseqüent a la seva sedeologia i, a més, sap perfectament qui té davant, que és l'estat espanyol i és el sistema penitenciari. I entén d'una manera molt lògica i molt coherent la seva posició de renunciar a aquest tercer grau.
[00:25:47] Speaker A: L'advocada del raper Alejandra Matamoros, que justament avui ha estat detinguda a Turquia, explicava que ell no demanarà perdó perquè considera que l'únic que ha fet ha estat exercir el seu dret de llibertat d'expressió. Els drets es conquereixen exercint-los i no pas demanant perdó per fer-ho. ha cantat sobre el que ell creia que era just i necessari, si el condemnen i empresonen per això i després demanen perdó, haurà seguit el xantatge de l'Estat i haurà reconegut, en certa manera, que ha comès un delicte i que és just que es trobi en la situació en què està. Seria una manera de justificar la repressió, explicava.
[00:26:24] Speaker D: Jo l'entenc, que jo també vaig tenir aquests dubtes i no vaig ser, diguéssim, tan fort com ell.
En aquest sentit, jo vaig demanar perdó, jo me'n recordo, a Sevilla em van fer demanar perdó i em van fer humillar-me públicament per no haver d'anar a la presó i ho vaig fer perquè venia de set anys d'exili, havia estat molt dur.
[00:26:45] Speaker A: Situem a la gent que potser no se'n recorda tant d'això, Josep, que és, tu retornes de l'exili, però tens un procés encara obert a Sevilla, tu en aquell moment et planteges què faig, accepto, és a dir, vaig al judici i accepto que hi ha la possibilitat d'entrar a presó, o torno a l'exili. Tu en aquell moment dius, tornar a l'exili no és una opció?
[00:27:07] Speaker D: No podia, no podia. No, en total me demanaven set anys i mig de presó. Els tres i mig que tenia, més quatre més.
i jo 5 anys més a l'exili no podia i a més passa una cosa que és com cremar un contenidor, cremar un contenidor està molt bé però no serveix de res, en canvi si en cremes molts és un acte polític. Si jo me'n vaig a s'exili però no hi ha una estratègia que m'acompanyi, no hi ha unes entitats culturals, unes entitats polítiques que m'acompanyin en aquest procés i polititzin i treguin un rèdit de tot això, al final ets bessura especial i això era el que jo no volia. I després també vaig considerar que després de tota la projecció que havia tingut a l'exili, poder estar en llibertat i poder donar entrevistes i poder dir que havia estat a l'exili i tenir una imatge, una projecció pública i també tenir veu, era molt més útil que anar a la presó. I vaig decidir demanar perdó perquè humillar-te, i això en Pablo Hasél té molta raó, ets l'única opció que te donen si no vols anar a la presó. Si en aquell moment jo hagués estat ferm en les meves idees i hagués dit no, jo no vull demanar perdó perquè l'únic que he fet és exercir el meu dret a la llibertat artística i el meu dret a la llibertat d'expressió, hagués anat a la presó.
[00:28:33] Speaker A: M'has de demanar perdó perquè vas arribar a un acord.
[00:28:36] Speaker D: Sí, de dos anys. Que no et demanes perdó i te'n vas de floretes. Vaig demanar perdó i encara així em van posar dos anys de presó amb la suspensió de condena en la condició que no podia tornar a cometre cap delicte, que en aquest cas era tornar a fer una cançó o dir alguna cosa o un concert que ells no trobessin adequat.
[00:28:57] Speaker A: Existeix la llibertat d'expressió a l'estat espanyol?
[00:29:01] Speaker C: Jo crec que no.
Quan estudiava la carrera, ja fa molts anys, es deia que hi havia llibertat d'expressió perquè no hi havia censura prèvia.
Potser sí que tenia raó. Durant el franquisme havia de passar un censor i et retallaven. Això no existeix. Però jo crec que l'estat espanyol ha tingut l'habilitat de generar una eina molt més eficient, que és generar l'aport i generar que les persones s'autocensuren.
Jo crec que els artistes, els generadors de continguts, els escriptors són molt conscients del que es pot dir i del que no es pot dir perquè t'ho pot enviar a l'Audiència Nacional o t'ho pot enviar a un jutjat.
Tenim el Jueves que ha tingut multes, tenim els titireteros, tenim el Pablo Hase, tenim el Josep, tenim una llarga llista de persones, d'entitats i col·lectius que han estat sancionades, han estat enviats a judici, han estat condemnades per exercir la llibertat d'expressió I es pot dir que la llibertat d'expressió té uns límits. El que passa és que aquests límits sempre s'apliquen als mateixos.
Corregir-me si m'equivoco, però no conec cap grup d'error anticomunista que hagi estat condemnat a penes de presó. No conec cap escriptor ni cap mitjà d'ultradreta que hagi estat sancionat i multat pels seus escrits. Sin embargo, l'esquerra, el moviment independentista, sí que ha patit aquesta repressió. Llavors, no es pot dir que hi hagi llibertat d'expressió quan un autor, abans d'expressar el que vol crear, se pensa si pot anar o no a la presó, perquè, evidentment, s'autocensura. I això, evidentment, contrària a la llibertat d'expressió i té el que l'estat espanyol busca, que és l'efecte dissuasori per emetre determinats missatges.
[00:31:18] Speaker A: Sé que ara vas dir que no escrivies, però de tant en tant publiques alguna cosa.
Tu ara com fas una cançó, penses en què pots dir i què no pots dir?
[00:31:30] Speaker D: No, la veritat és que no ho penso i segueixo dient el que vull. El que passa és que una cosa és el que jo penso que estic fent i una altra cosa és que realment estigui fent el que penso. És a dir, com ja he dit, la pitjor censura és l'autocensura i jo crec que tots els artistes avui en dia a l'estat espanyol inconscientment ens estem aplicant una autocensura. I jo crec que ho demostra si mires el contingut de les lletres dels grups de rap, o grups de rock o grups de punk de, per exemple, pre-2015, ara el contingut ha baixat moltíssim, perquè l'estat espanyol, això ho ha tingut molt clar, que han anat posant una línia cada vegada més estricta de que, jo que sé, si als 90 podies dir Goraeta a una cançó, el 2002 ja no ho podies fer, però podies cagar amb el rei, però el 2010 ja no podies cagar amb el rei, i el 2017 ja no podies dir puta Espanya.
Per tant, ara, quan abans reivindicar la llibertat d'expressió era dir mort a la Guàrdia Civil, ara ho has de dir puta Espanya, aquesta està loca i el fotem fora de TV3. O dir que, de broma, que els PSC són uns nazis. Per tant, cada vegada van estranyant més el verem aquest de la llibertat d'expressió, fins que arriba un moment que tu et penses que ets lliure, però realment No ho és. I lo trist no és que sigui sa societat que estigui estrenguent aquest berema en sa rebutxa social, que haurien de ser els veritables censors, hauria de ser sa societat si mateixa, que jo crec que es prou madura democràticament per saber lo que hauria d'estar permès o no.
No, no és sa societat, és sa estat espanyol utilitzant els aparells repressors.
[00:33:22] Speaker A: Et sorprèn? És a dir, creus que els músics són conscients del que estan fent? És a dir, d'aquesta autocensura que ells mateix s'imposen? Avui preparant-me la tertúlia pensava, quan anava a la presó Pablo Hasél va haver-hi un... un document on van signar, fins i tot veia el modo barbardem, però després ningú no ha tornat a parlar mai més.
Per què la cultura no s'ha mobilitzat molt més davant d'això?
[00:33:59] Speaker D: Bé, perquè estem... A part que els continguts polítics no ens facin per autocensures, perquè també el turbocapitalisme ha arribat a tots els àmbits de la nostra vida i també ha arribat a l'àmbit cultural, on tot el que se fa, o gairebé tot el que se fa, és fast food, és apologia al consumisme, és egocentrisme, és individualista, Per tant, la quantitat d'aquest contingut individualista que no té un sentit col·lectiu, que no té un sentit reivindicatiu, és tan alt i, en canvi, el reivindicatiu es cau tan poc que, per exemple, Bad Bunny ara mateix és un exemple de reivindicació quan, ostres, és el mínim que podria fer. I això, els nivells tan baix, que sembla que jugàvem a limbo, a veure qui va més a baix, més a baix, que al final no queda contingut reivindicatiu. I si n'hi ha, això també passa a la pel·lícula d'Open Amor, que només li donen l'enhorabona a aquell home que ha fet la bomba atòmica quan tot va bé, perquè així s'autopromouen ells mateixos. Al final, també, les reivindicacions de molts moviments, com per exemple l'Arts de Palestina, també són una manera de fer-se autobombo, i en aquell cas també va ser Pablo Hasél a molts de festivals que el van programar per reivindicar-ho, però no per reivindicar-ho perquè li importés Pablo Hasél, sinó perquè sabien que així vendrien cinquanta entrades més, i el moviment de su cultura també. Però després, és que no tot és blanc i negre, com jo ara t'ho estic explicant, és que després també passen moltes coses al món.
No ens hem enterat i has tallat una guerra ocaïna, i el dia següent t'has tallat a Gaza, i el dia següent en Trump ha dit una vellenada, i el dia següent...
[00:35:58] Speaker A: Tot va molt ràpid.
[00:35:58] Speaker D: Tot va molt ràpid i al final, clar, t'ho vas posant capes, capes, capes, i aquí dalt ara estan els eixius d'Epstein, i aquí baix estan Pablo Hasél. És un cúmul, un cúmul de tot i això també forma part del capitalisme i també forma part del sistema actual de bombardejar sa gent perquè hi hagi una sobrecàrrega d'informació i que al final tu no puguis mobilitzar-te per res perquè no pots, és impossible estar sobrepassat.
[00:36:29] Speaker A: S'han dit diverses vegades que Pablo Hasél s'ha convertit en una consigna, criticant això, s'ha convertit només en una consigna, no hi ha un regrafons darrere.
Quan fa un any de l'empresonament demanem el seu alliberament però ja està.
[00:36:47] Speaker D: Sí, sí, és així, és màrqueting polític, com ho són moltes coses, i després, si rasques una mica, comences a veure les contradiccions, segons gent que, per exemple, està en contra del que li està passant a Palestina, però al mateix temps té negocis amb gent d'Israel, i, jo què sé, hi defensen la llibertat d'expressió, però també estan ficats amb algú propri, Hi ha moltes contradiccions, sí, sí, i al final és difícil ser conseqüent, sí.
[00:37:22] Speaker A: Eduardo, Pablo Hasél és un pres polític?
[00:37:25] Speaker C: I tant, i tant.
Ja, anant al 324 després de l'operació Judas, o no me'n recordo si va ser després de l'operació Judas, les protestes per sentència, quan hi havia molts joves que ja havien estat detinguts i havien entrat a a presó, em van fer la pregunta si aquestes persones eren presos polítics.
I jo vaig respondre que sí, perquè estan detinguts per motius polítics. I Pablo Hasél està detingut, clar, exclusivament, diria, per motius polítics. Si Pablo Hasél hagués fet la mateixa lletra de persona d'un govern d'esquerres, això no hagués passat. Pablo Hasél el van imputar, el van condemnar i el van fer ingressar a presó per enviar un missatge polític molt clar de fins on pots arribar amb la teva crítica i la teva manera d'expressar-te i la teva manera de mobilitzar-te. I per tant, claríssimament, és un pres polític també. Arran del que heu parlat abans de l'elit cultural o el moviment intel·lectual cultural sobretot de l'estat espanyol, hi ha molt de postureo. A mi, quan es parla d'aquestes coses, m'agrada recordar una anècdota que va ser una entrega d'uns goies. Crec que va ser que tot el moviment cultural va fer una crida a aturar la guerra d'Iraq i tal, i en aquella mateixa entrega de goies, que li van donar a un Alfred Memo Gruza, el van xular perquè va fer un discurs en defensa de Bunkaria. Els mateixos intel·lectuals que estaven posant el crit al cel. I aquesta èlite intel·lectual, jo crec que és molt fàcil criticar o plantejar-se quan tens davant el govern del Partit Popular, però quan tens el PSOE ja actuant d'una altra manera.
[00:39:27] Speaker A: Això que ara parlàvem de si Pablo Hasél és un pres polític, bé, els 3 d'aquesta taula tenim clar que sí.
El que tinc dubtes és, se l'està tractant com un pres polític?
[00:39:38] Speaker C: No.
[00:39:38] Speaker A: L'Ajuntament de Catalunya l'està tractant com un pres polític?
[00:39:40] Speaker D: Però ni aquesta ni l'altra. Jo t'explicaré una cosa molt senzilla, que és una anècdota, que nosaltres vàrem fer una pel·lícula que és això de No callarem, i s'havia d'anar allà on em van trucar de la directora i em va dir escolta que volem entrar a entrevistar en Pablo Hasél i no ens deixen.
[00:39:59] Speaker A: Nosaltres no ens han deixat en cinc anys, de fet ho vam demanar aquesta vegada.
[00:40:03] Speaker D: Però és que en aquell moment governava Junts per Catalunya i vaig haver d'agafar el telèfon, trucar a en Puigdemont perquè truqués en Jordi Sánchez i que ens deixessin entrar i d'aquesta manera fent pelant que vam poder entrar. Perdoneu que fa dos mesos vosaltres estàveu a la presó i fèieu totes les entrevistes que volíeu i teníeu abstracte de pres polítics. És que ni nosaltres mateixos ens ho creiem.
Fins i tot jo recordo quan hi havia Pere Aragonès, crec que vaig parlar amb Roger Torrent i li vaig dir, pas que tios, vosaltres sou l'únic govern que teniu un músic a la presó de tota Europa.
És a dir, és molt greu i és que no esteu fent una merda, saps? Ah, com que no esteu fent una merda? No esteu fent una merda, és això.
Ostres, i sembla que l'únic que s'ho creu, que és un pres polític, és ell mateix.
I realment és que ho és, saps? I que els altres el tractin com una merda, com el tracten perquè fins i tot ahir ha denunciat que l'han humillat, que quan el posaven en pilotes per fer-li revisió mèdica el tenien enmanillat, vam veure una imatge que anava a un judici i estaven revoltats. Escolta, governava Esquerra, eh?
El conseller d'Interior era d'Esquerra en aquell moment.
Això és una vergonya. I després se'n van a fer discursets amb els irlandesos d'Seinfeld i tots aquests, i mireu que som amiguets dels irlandesos. Hòstia, doncs potser vosaltres, en comptes dels irlandesos, éreu més de Margaret Thatcher. Això també se'ls hauria de dir, perquè na Margaret Thatcher almenys sí que els tractava com a presos polítics a Nerdesira, ho tenia ben clar.
Nostros no ho tinc tan clar.
[00:42:00] Speaker A: Això és una de les coses que s'hauria de recriminar, que no l'han tractat com un pres polític. A nosaltres, com deia, ens ha passat que hem demanat entrevistes i que se'ns ha dit que no.
A més a més, se'ns ha dit que els presos polítics van ser una excepció, és a dir, se'ns ha fet aquesta frase per justificar-nos perquè no podem entrar en aquest cas. És a dir, per què aquesta diferència? I per què aquesta diferència, com diu el Josep, potser ara al PSC no ho justifico però puc arribar a entendre-ho, però per què Junts i Esquerra també van fer aquesta diferència?
[00:42:34] Speaker C: Ho desconec.
És evident que entren dins del joc estatal, de respecte cap a les institucions.
Que l'estat espanyol no reconegui els presos polítics, ja ho sabem. Va haver-hi la vegada fan dels presos del Grau, precisament perquè se li reconegués l'estatus de presos polítics. Els presos d'ETA mai se li ha reconegut el status per part de l'estat espanyol de presos polítics.
La cúpula de Batasuna, quan la van detenir per anar a buscar un procés de pau, van estar 9 anys a presó, no se li ha reconegut el status de presos polítics.
Els presos polítics catalans, quan van entrar, L'estat espanyol deia que eren polítics presos, que no eren presos polítics.
L'estat espanyol ja sabem com funciona i aquest estat no se'l reconeixerà.
El que sí que és veritat, que a priori resulta contradictori, és que els partits que han estat al govern i que han tingut presos polítics siguin capaços de reconèixer l'estatut de presos polítics de Pablo Hasél, però és que tampoc ho reconeixien obertament els manifestants que van entrar a presó precisament per protestar per les condemnes a presó dels presos polítics.
És un ziga-zaga que fan aquí que és difícil d'entendre.
[00:44:09] Speaker A: Hi havia hagut classes de presos polítics d'alguna manera, no? Morquina Bona tenia la passada, no? Hi havia els presos polítics però els joves que havien entrat a la presó ja...
[00:44:16] Speaker C: Era una altra cosa.
[00:44:17] Speaker A: Alguna cosa havien fet.
[00:44:20] Speaker C: i això realment és molt contradictori i, a més a més, això jo crec que de cara a la societat i a la població genera un discurs molt pervers, perquè són unes contradiccions internes que no acabes d'entendre i potser aquesta també sigui una de les causes de la separació de la gent actualment respecte a la política en general.
[00:44:43] Speaker A: Josep, ara parlaves de No callarem, el documental, un documental que s'ha pogut veure poc.
Això també seria una crítica, potser, a fer-los?
[00:44:52] Speaker D: Ha estat difícil, sí, ha estat difícil aquí, nacionalment, internacionalment, l'ha comprat el TTV, l'han projectat a Suïssa, l'han projectat a Berlín dos cops, la televisió xilena i la televisió cubana han comprat els drets, Filmin ha comprat els drets, però a TV3 no l'han volgut emetre.
M'ho demano perquè part del contingut documental no està en català, però bé, jo també sé que a TV3 ja han convidat la Belén Esteban.
[00:45:24] Speaker A: Col·lapse no està fet al 100% en català.
[00:45:30] Speaker D: És el que parlàvem abans.
Jo crec que ells, aquesta gent, els partits polítics, TV3, tota aquesta gent, confonen la solidaritat amb la caritat. La solidaritat és quan tu et solidaritzes amb algú sense esperar res a canvi i no t'importa si aquella persona et toca les castanyes pensant en tu o no. En canvi, la caritat és, ai, pobret aquest, però si tu quan vas i li dius, ai, pobret aquest, et diu el que ets, ja no li dones més.
Això no és solidaritat, això és caritat.
I aquest era el problema, que en Pablo Hasél representa una amenaça per a molta gent perquè és una molèstia per a Espoda. I Espoda està en moltes bandes, per això Pere Aragonès estava a la boda... d'aquí estava i aquesta severitat, en Pablo Hasél és una molèstia pels poders i per això se li tracta amb caritat, no amb solidaritat.
[00:46:36] Speaker A: Pablo Hasél és una molèstia creus pel poder encara avui en dia?
[00:46:39] Speaker D: Jo crec que sí.
[00:46:41] Speaker A: M'agrada el silenci perquè crec que una cosa que ha passat és que hi ha silenci. Aquest dilluns poques portades de mitjans parlaven d'això, per exemple.
[00:46:49] Speaker D: Tenen contingut que no el deixen gravar música a la presó quan hi ha altres presos que fan activitats musicals, no se'l permet que se l'entrevisti. Això significa que és una molèstia per al poder, però és una molèstia continguda en la complicitat de molts actors. però, hòstia, i té un altaveu molt fort. L'altre dia miraves mapa gràfic d'ell, de sa seva música Spotify, i hòstia, és un tio que fins i tot l'escolten a Rússia, saps? És a dir, quin altre artista català pot dir que té oients a Rússia o a Bèlgica? Jo me'n record que ell va venir a fer un concert i va venir molta gent, i belgues que l'escoltaven, Militants, solidaritat internacional, molt de grups, això jo crec que sí, que Pablo Hasél és una molèstia pels poders.
[00:47:45] Speaker C: Jo crec que ells tenen a la imatge com va entrar a la presó Pablo Hasél i no saben què va passar quan surti Pablo Hasél.
[00:47:55] Speaker A: Això no va parlar, com creieu que d'aquí a un any sortirà Pablo Hasél?
[00:48:01] Speaker D: Més magre.
No ho sé.
Jo...
[00:48:06] Speaker A: Jo me l'imagino fort.
Vull dir, que no... Suposo que...
[00:48:10] Speaker C: Fort físicament, perquè de la presó surt tothom fort físicament.
[00:48:13] Speaker A: No, però vull dir, també mentalment, també de conviccions, d'alguna manera.
[00:48:17] Speaker D: Jo em fa por que sortim molt enfadats, que ja de fet ell és algú que té un temperament fort, és algú que té una personalitat molt forta, jo l'he patida perquè fins i tot està enfadat amb mi, que no ens parlem, però clar, jo em fa por que sortim enfadats i ojalà sortim amb unes idees més fortes, amb unes conviccions encara més fortes, Tot el que us he dit que éreu, al final teniu raó, jo he demostrat que estava a la presó, que jo vaig dir mort de l'estat feixista, i és el que sou, perquè mentre a Billy el Niño li estan fent homenatges, i tots els franquistes torturadors han mort a casa seva amb homenatges, jo m'he xupat 5 anys de talego.
Mentre de 1.400 polítics corruptes que hi ha hagut a la història de la democràcia espanyola, només 70 han passat per la presó.
A
[00:49:08] Speaker C: mi m'agradaria que sortís amb capacitat mobilitzadora de tot el que es va generar quan ell va ingressar a presó, que sigui capaç d'articular-ho i de generar una sortida de presó d'unes dimensions semblants.
Va haver-hi molta gent que va protestar d'una manera molt contundent quan va ingressar a presó i el que m'agradaria és que aquesta força que ell va rebre quan va ingressar a la presó la pugui tornar quan surti de la presó.
Creieu
[00:49:44] Speaker A: que hi haurà aquesta gent?
Tots estem molt desmobilitzats, molt desmotivats.
[00:49:52] Speaker D: Jo crec que no, però m'agradaria que sí. M'agradaria que pogués ser, que hi hagués un quant de factors que influeixin i que passi el mateix, com el que va passar quan el van intentar, que s'hi va ajuntar el coronavirus i tot va explotar. Algo semblant.
No ho sé. I també encara té causes pendents. Per tant, és probable que el millor surti li torni a sortir injudici, el tornin a tancar a la presó i torni a rebentar tot. No ho sé, però no crec que tingui un efecte de... No sé, quan els presos de l'ETA tornaven a casa, o els presos polítics tornaven a casa, era més una festa de reivindicació de... Ha tornat a casa, que no... que no una denúncia o algo així, al final... La presó és una eina de lluita, però també és una putada. Jo crec que en Pablo Hasél, tant com la seva família, com els seus amics, com la gent que se l'estima, el volen a casa i serà una celebració. Jo crec que, més que sortir a protestar, també el que hem de fer és acollir-lo i que no se senti sol, que no serà fàcil per ell. El que sí que estic segur és que concerts no li faltaran i que fins i tot aquests festivals que li han donat ses quenes se n'aprofitaran i a veure si fan quatre calerons.
Tot
[00:51:14] Speaker A: això t'ha passat a tu? A
[00:51:16] Speaker D: mi sí.
Jo sí. El que passa que vaig enviar la merda a tothom i vaig decidir que només cuidarien els que me van cuidar a mi. Un vau servir la web.
El tinc l'ado. Vull la web, el tinc a l'ado, Xavier Graset, La Sotana, i... El
[00:51:34] Speaker A: Basté, no? I
[00:51:34] Speaker D: en Basté. Són ses persones que me van cuidar mentre estava a s'exili, que sempre... Ben
[00:51:40] Speaker A: diversos, eh, som. Sí,
[00:51:41] Speaker D: i mira, i si te fixes, hi va haver mitjans de comunicació que eren voltros diaris, hi va haver podcast que era La Sotana, ràdio que va ser en Basté, i televisió que va ser en Graset. Em va anar superbé i era la gent que s'ho mereixia i tot l'altre els vaig enviar a la merda o no els vaig ni contestar.
A vegades fins i tot d'un mostro i dic, mira, en Ricardo Estrell que m'escriu i pas d'ell.
No
[00:52:13] Speaker A: sé si aquests dies amb lo Hasél, demà també farà anys de la teva sentència, t'has plantejat què hauria passat si jo no m'hagués anat a l'exili, si hagués entrat a la presó?
[00:52:27] Speaker D: M'ho he plantat ja moltes vegades i penso que és més normal que me'n vaig anar a Setgili. Sobretot perquè me'n vaig anar d'aquí treballant en una fruiteria en una situació molt precària i he tornat sabent dos idiomes més, amb un ofici. i també amb tota la gent que he conegut que ara són la meva família, és a dir, tota la gent, els amics que he conegut, si ara penso que no hi fossin a la meva vida, hòstia, em sentiria buit.
També, el passat és una cosa per aprendre, no per arrepentir-te i no per tornar enrere, i ja ho faig molt, eh?, de tornar enrere, i fins i tot ho decoro una mica, perquè tornar enrere sense decorar-ho és una mica masoquista, també he de dir. Però, clar, com m'ho he plantejat jo, que hagués passat si hagués anat, però, ostres, molt bé que no hi vaig anar i vaig poder canviar una llei belga, vaig poder denunciar el que passava a l'estat espanyol des de fora.
L'altre dia ho vaig mirar i vaig veure que havia fet entrevistes a New York Times, Washington Post, mitjans molt potents que en aquell moment no ho valorava perquè vivia en l'adrenalina del moment, però jo crec que vaig fer molt bona feina des de l'exili i, hòstia, és una mica egoista dir-ho, però ja ens va anar bé que en Pablo Hasél anés a la presó i jo a l'exili poder denunciar la situació de l'estat espanyol des de dos diferents punts de vista que per mi poden consistir perfectament. Va passar el mateix amb els presos polítics catalans que van anar a la presó i els altres que van a l'exili.
Eren fronts de lluita que podien consistir perfectament i que menys mal que els detenien perquè hi havia Puigdemont per Europa tocant els collons Dient que hi ha presos polítics i jo crec que això va ser una de les raons per les quals també els van indultar i per la qual va arribar el procés tan lluny. No ens oblidem que en Puigdemont quan va fer aquella tornada express que va fer, la seva cara estava en els metros de Tòquio.
És a dir, jo crec que vaig fer bé i estic content de no haver anat a la presó. Crec que vaig prendre la bona decisió.
Has dit
[00:54:43] Speaker A: que vaig canviar la llei belga, no vas aconseguir canviar la llei espanyola, que és el que estàvem parlant avui aquí.
La diferència
[00:54:49] Speaker D: entre una democràcia i un estat feixista. Allà el Tribunal Constitucional està format d'una manera diferent. i no cal esgotar totes les vies, ni cal ser una eminència per poder anar al Tribunal Constitucional. Simplement el meu advocat va dir que s'estan vulnerant uns drets fonamentals, va presentar els precedents que hi havia i es va canviar la llei perquè era injusta.
I ja està, i no hi ha més. I és el que haurien de ser les democràcies. És a dir, els tribunals i les institucions haurien d'estar per servir-nos, no per condenar-nos.
I a dia d'avui, que la llei Mordassa encara estigui vivint, o la llei de seguretat pública ciutadana, i moltes altres lleis que deriven d'un tribunal feixista...
L'existència de l'Audiència Nacional ja és una anomalia democràtica increïble.
Un tribunal que ve del tribunal d'ordre públic i que bàsicament se basa en reprimir. És una màquina repressora que tenen allà gent treballant vuit hores al dia, cercant tuits i cercant... Això ja és una anomalia democràtica.
Ho hem
[00:56:03] Speaker A: de deixar aquí. Espero que tornis de tant en tant, que no tinguis aquest exili, que de mitjans i de tant en tant vinguis i facis tertúlia.
Moltes gràcies, Eduardo. Moltes gràcies, Josep. Fins aquí la tertúlia d'avui. Ens veiem
[00:56:15] Speaker D: la setmana que ve. Moltes gràcies.
